IV Aniversari

Cap frase pot omplir

el buit amarg que deixa tota absència.

Tu ja no hi ets.

Només en el record te'm fas presència.

Les aigües d'un torrent, sempre retornen.

Poesia 2015

XXVII

Març, marçot, aquell que mata la vella

a la vora del foc, no vol deixar passar la primavera,

i manté el seu posat de guerrer ardit,

impertorbable.

XXVIII

Divaga el pensament buscant la ruta

oberta del camí que em porta el cerç.

Però és molt lluny la fita, i breu la vida.

La llum es clou al cel, orfe d'estels.

XXIX

Silenci. Les paraules resten mudes

dins del clos de la boca. Fora, el dia

té un caire fosc i gris, núvols de pluja

corren empesos sense nord ni guia.

Espero, assedegada, el crit agut

de l'aigua.

XXX

País de cerç. Avui la pluja

ha tocat sometent, mudant carrers

en avingudes d'aigua

afamegada.

Un mestre inoblidable

-->

El dia 17 de març va morir el doctor Joaquim Molas, que havia estat professor meu de literatura catalana a la Universitat Central de Barcelona. El recordo entrant a les classes amb el sempitern cigarret penjat a la boca. Al principi, no l'entenia quan parlava, però aviat m'hi vaig acostumar, vés quin remei. Arribada a casa, havia de posar a ventilar la roba que duia, de la pudor de tabac tan forta que feia.

Tot i això, en tinc un grandíssim record. A les seves classes vam estudiar “El Quadern Gris” de Josep Pla, el número 1 de l'obra completa que va editar Edicions Destino el 1969, i ens va fer investigar, cercant-los en revistes i col·leccions antigues -llavors no hi havia Internet i tot era a base de remenar biblioteques-, articles i contes de Pla per poder-los comparar i fer-nos evident que, el citat volum, era una compilació i re-elaboració d'escrits que havia anat publicant, feia temps, en publicacions diverses. I ens feia adonar que la millora era evident. En Pla n'havia fet un treball de depuració i perfeccionament admirables. Ara, llegint “El Quadern Gris”, pot semblar escrit tal com raja, però no va ser així. L'estil li havia madurat molt i ell va re-elaborar amb paciència i tenacitat admirables tots els seus escrits fins a fer-ne una obra mestra.

Un llibre que vam estudiar, va ser “Gertrudis”, de J. V. Foix. El primer dia, en Molas va demanar a una altra senyora -érem tres o quatre d'uns quaranta anys que sobresortíem entre la majoria d'estudiants joveníssims-, si l'havia llegit i què li havia semblat. -L'he trobat meravellós -va exclamar ella, però no he entès res!”. La majoria hauríem pogut dir el mateix.

Amb paciència i mètode, el professor Molas ens va ensenyar a desxifrar i entendre els poemes que componen aquest llibre. Al final, el seu significat se'ns va revelar amb una claredat lluminosa, diàfana. Encara en conservo els apunts. (Per cert, em va posar excel·lent a l'examen final). Gràcies, doctor Molas, pel seu mestratge. No l'oblidaré mai.

Decàleg

Decàleg de la independència

Per què ens cal la independència?

1-Per dignitat

a) cap nació ha d'estar sotmesa a una altra nació

b) cap nació que ha assolit la independència fa marxa enrere. Per què?

2 -Per supervivència

a) per evitar la desaparició de la llengua catalana

b) per conservar la nostra cultura i la nostra personalitat.

3 -Perquè els ho devem als nostres avantpassats

a) els que es van alçar en la Guerra dels Segadors

b) els que moriren massacrats pels exèrcits de Felip Vè. Gent ajusticiada, pobles cremats. Totes les nostres antigues lleis abolides.

4 -Perquè els ho devem als nostres fill i néts.

a) que no puguin dir que els vam deixar una herència d'oprobi

b) que es puguin sentir orgullosos de nosaltres. 

5 -Per vergonya

a) tracte que rebem de les polítiques centralistes de l'Estat

b) boicots sovintejats als nostres productes, a la nostra llengua, a la nostra gent. Insults repetits als mitjans de comunicació i les xarxes socials pel fet de ser catalans i voler decidir el nostre futur.

6 -Per interès

a) des que Felip Vè ens va imposar el cadastre, els catalans hem estat sistemàticament espoliats.

b) paguem molt més del que rebem i encara ens hem de sentir dir insolidaris. Allò de cornuts i paga el beure.

7 -Per coherència

a) som persones lliures o tenim ànima d'esclau?

b) quantes garrotades més haurem de rebre per rebel·lar-nos?

8 -Per recuperar la nostres arrels mil·lenàries

a) cal conèixer la nostra història

b) per poder projectar-nos cap al futur.

9 -Per protegir el nostre territori.

a) lleis medi-ambientals, nuclears, llei de costes,

b) ports, aeroports, carreteres, pobles i ciutats.

10 -Per voluntat de ser

a) som i serem gent catalana?

b) perquè Catalunya només ens té a nosaltres per defensar-la, enaltir-la i alliberar-la.

SOM-HI!

Homenatge

Per a ser llegit en l'homenatge al Joan Grañén

Amb motiu del seu 90 aniversari, vaig dedicar un poema al Joan, que constituïa una petita mostra de meu afecte.

En Joan i jo ens vam conèixer a través dels Equips de la Mare de Déu, quan tots dos col·laboràvem a la seva revista, ell traduint del francès la Carta dels Responsables Internacionals i jo corregint i escrivint alguns articles. Recordo una memorable trobada de l'Equip de la Revista a Mont-Ras, en què el Joan ens va obsequiar amb una paella sensacional, a més d'uns carquinyolis deliciosos, tot elaborat per ell mateix.

Va ser en una d'aquelles trobades, que, en saber que jo era de Gandesa, em va dir que havia lluitat a la Batalla de l'Ebre, integrat en un dels batallons internacionals, cridat joveníssim a files pel que se'n va dir la Lleva del Biberó. I que havia arribat a les portes del meu poble. O sigui, que mentre ell i els altres soldats republicans atacaven Gandesa per una banda, la meva família, amb mi que tenia un any, i altres famílies gandesanes, fugien espantades cap a l'Aragó. Més endavant, em va fer arribar uns escrits sobre la seva terrible experiència, uns escrits que va tenir la gentilesa de deixar-me utilitzar com a base per un dels personatges de la meva novel·la, Els Cims Invencibles, dedicada a aquells tràgics esdeveniments.

Gràcies de cor, Joan, per la teva amabilitat, per la teva generositat, per la teva amistat Per la teva dedicació a la Revista. Per tot el que ens has donat, que m'has donat.

M'agradaria que en l'acte d'homenatge que li dediqueu, al qual dissortadament no podré assistir, llegíssiu el poema abans citat. I un altre que li vaig dedicar el dia de la seva mort. No sabria dir-ho millor.

Aniversari

Per les amples avingudes del temps, discorre

sense pausa o repòs la vida nostra,

petita volva

que l'atzarosa correntia dels instants

empeny rutes enllà. Cap al port de la calma.

Ens hi emmena l'amor que vam donar,

o ens van donar, la companyia

en moments de tristesa,

les mans que ens ajudaren

dia a dia,

els llavis que ens besaren,

les albes que ens ompliren

de foc ardent i saba renovada

i les nits de repòs.

Cada estona de gaudi o de dolor

cada espurna d'amor o d'esperança,

cada persona que ens va mirar als ulls,

cada pregària que del cor vessava,

cada estrella fugaç...

Vivim perquè ens somnia

l'ample somriure de Déu.

In memoriam

Somnis perduts, antics fronts de batalla

amb nois amb llet als llavis, la rialla

encara neta i pura. Sons de gesta.

Avui per tu, Joan, els Cims que foren Invencibles

ploren.

Carme Meix

Joan Grañén i Rossell va morir el dia 4 de març del 2013, a Mont-Ras

In memoriam

L'article que vaig publicar a l'Avui sobre el Grañén.

Un soldat de la lleva del biberó

“Somnis perduts, antic fronts de batalla

amb nois amb llet als llavis, la rialla

encara neta i pura. Sons de gesta.

Avui per tu, Joan, els Cims que féreu Invencibles

ploren.”

El dia 4 d'aquest més de març, als 95 anys, va morir a Mont-ras, on vivia, el meu bon amic Joan Grañén. En Joan havia estat soldat de la lleva del 1940, dita del biberó per l'extrema joventut dels nois cridats a files, en un intent, suïcida, d'aturar les tropes de Franco. La seva història, que ell em va fer a mans, em va servir per escriure un article a l'Avui, el maig del 2003, titulat La història d'un soldat -miraré de penjar-lo al face-, i va ser també la base del personatge del Jordi, un dels protagonistes d'“Els Cims Invencibles”. Tot i la seva edat avançada, va tenir la deferència de venir a Barcelona, el 19 de març del 2013, per l'acte de presentació de llibre. -Jo no hauré de dir res, oi? -em va demanar. En el fons era un home molt tímid. Però quan algú li va fer preguntes va respondre d'una manera tan lúcida que ens va emocionar tots.

M'explicava que, en arribar a Gandesa, aquell dia, van ocupar algunes cases de les afores del poble. Mentre ell i els altres soldats republicans, entraven per una banda, la meva família, amb mi que era un nadó, fugien per l'altra. Qui ens ho havia de dir que, anys més endavant, ens coneixeríem i ens faríem amics!

Quan la seva filla em va trucar per comunicar-me que havia volgut morir a casa i li vaig dir que ho sentia molt, em va respondre que jo, amb els meus escrits, l'havia fet molt feliç. Era el menys que podia fer en homenatge a aquells nois que es van jugar, vulgues que no, la vida, a les nostres muntanyes.

Iconoclastes

A Mossul, l'antiga Nínive, els fanàtics de l'EI han destruït figures mil·lenàries. Restes d'antiquíssimes de passades civilitzacions, patrimoni de la humanitat. Tan úniques com insubstituïbles. Es veu que no en tenen prou a degollar, cremar vives, assotar persones, violar dones, cal destruir també els símbols. De vegades, la humanitat, sembla que torna enrere, com els crancs.

A Egipte els temples i els piràmides es van salvar perquè els musulmans, quan s'hi van implantar, en van tenir prou amb destruir frescos d'imatges cristianes, com a la Capadòcia, o amagar sota guix -i encara sort perquè això es van preservar-, els meravellosos mosaics bizantins a Constantinoble. Si haguessin arribat abans, no n'haurien deixat ni rastre.

Però no anem tan lluny, aquí, durant la guerra incivil, es va destruir una gran part del patrimoni religiós, com per exemple la creu coberta de Gandesa, que era molt antiga i valuosa. O es va cremar l'interior de Santa Maria del Mar, a perill d'ensorrar l'edifici. Feina de la República a salvar Montserrat i la catedral, entre altres. Molts tresors perduts que ja no es tornaran a recuperar. Aquest afany iconoclasta de l'home, que renega de tot el que no entén, és deplorable. Trista civilització, aquesta nostra. O n'hem de dir barbàrie?