Per a ser llegit en l'homenatge al
Joan Grañén
Amb motiu del seu 90 aniversari, vaig
dedicar un poema al Joan, que constituïa una petita mostra de meu
afecte.
En Joan i jo ens vam conèixer a través
dels Equips de la Mare de Déu, quan tots dos col·laboràvem a la
seva revista, ell traduint del francès la Carta dels Responsables
Internacionals i jo corregint i escrivint alguns articles. Recordo
una memorable trobada de l'Equip de la Revista a Mont-Ras, en què el
Joan ens va obsequiar amb una paella sensacional, a més d'uns
carquinyolis deliciosos, tot elaborat per ell mateix.
Va ser en una d'aquelles trobades, que,
en saber que jo era de Gandesa, em va dir que havia lluitat a la
Batalla de l'Ebre, integrat en un dels batallons internacionals,
cridat joveníssim a files pel que se'n va dir la Lleva del Biberó.
I que havia arribat a les portes del meu poble. O sigui, que mentre
ell i els altres soldats republicans atacaven Gandesa per una banda,
la meva família, amb mi que tenia un any, i altres famílies
gandesanes, fugien espantades cap a l'Aragó. Més endavant, em va
fer arribar uns escrits sobre la seva terrible experiència, uns
escrits que va tenir la gentilesa de deixar-me utilitzar com a base
per un dels personatges de la meva novel·la, Els Cims Invencibles,
dedicada a aquells tràgics esdeveniments.
Gràcies de cor, Joan, per la teva
amabilitat, per la teva generositat, per la teva amistat Per la teva
dedicació a la Revista. Per tot el que ens has donat, que m'has
donat.
M'agradaria que en l'acte d'homenatge
que li dediqueu, al qual dissortadament no podré assistir, llegíssiu
el poema abans citat. I un altre que li vaig dedicar el dia de la
seva mort. No sabria dir-ho millor.
Aniversari
Per les amples avingudes del temps,
discorre
sense pausa o repòs la vida nostra,
petita volva
que l'atzarosa correntia dels instants
empeny rutes enllà. Cap al port de la
calma.
Ens hi emmena l'amor que vam donar,
o ens van donar, la companyia
en moments de tristesa,
les mans que ens ajudaren
dia a dia,
els llavis que ens besaren,
les albes que ens ompliren
de foc ardent i saba renovada
i les nits de repòs.
Cada estona de gaudi o de dolor
cada espurna d'amor o d'esperança,
cada persona que ens va mirar als ulls,
cada pregària que del cor vessava,
cada estrella fugaç...
Vivim perquè ens somnia
l'ample somriure de Déu.
In
memoriam
Somnis perduts, antics fronts de batalla
amb nois amb llet als llavis, la rialla
encara neta i pura. Sons de gesta.
Avui per tu, Joan, els Cims que foren Invencibles
ploren.
Carme
Meix
Joan Grañén i Rossell va morir el
dia 4 de març del 2013, a Mont-Ras