dimecres, 29 de desembre del 2010

Herta Müller



L'HOME ÉS UN GRAN FAISÀ AL MÓN.

Herta Müller, premi Nobel 2009, és una escriptora romanesa de parla alemanya, i en aquest llibre recull els problemes, inquietuds i desassossecs dels romanesos de la seva mateixa parla que s'han vist obligats a anar a treballar a Alemanya fugint de la situació precària que vivien a Romania.
Recordo que, l'any 2000, quan vam visitar aquell preciós país tan malmès per la dictadura de Ceausescu, a la ciutat de Brasov vam anar a veure l'Església Negra, evangelista. La guia local, una rosseta d'ulls blaus, que pertanyia a aquesta mateixa minoria que Herta, una minoria que viu en aquella zona de Romania des de fa segles i, no obstant, han pogut conservar la llengua i les seves tradicions, ens explicava compungida -en castellà-, que els joves marxaven tots a Alemanya, on els rebien amb els braços oberts. Jo, per animar-la, li vaig dir que, quan haguessin fet diners tornarien, i ella em va dir: “Dios la oiga!” El cert és que, amb els anys, els nois no només no han tornat sinó que hi han anat cridant les seves famílies. Un èxode continuat i -sembla-, irreversible. Amb tot el que això pressuposa.
L'estil de Müller és despullat, de frases curtes, que sembla que t'empenyin endavant. Un estil que et pot arribar a fatigar. Però que et rescabala quan hi trobes algunes perles com aquestes:
“Amb tanta calor, el sol no aconseguia trobar la fi del dia.”
“La nit emergí del terra i cobrí el poble.”
“La nit era altíssima.”
“Al poblet canten els galls. El seu cant és ronc. Encara els resta nit al bec.”
“Aquella nit s'adormí tan lluny que cap somni la va poder trobar.”
Oi que sona bé?

dimecres, 22 de desembre del 2010

Nadal




Qui pot anar a Betlem?
Les rutes que ens hi emmenen
són tan estretes!
L'estrella brilla encara
però els llums de Nadal
-quincalla i coloraines-
n'apaguen l'esplendor.

Haurem de tancar els ulls
i tornar-nos infants
per creure en meravelles.

Avui, Jesús, et veig
no a la cova ni al món
indiferent que gira,
ni potser en la fredor
d'alguna església buida
d'amor i d'escalfor,
sinó als ulls del meu nét
tan petits i tan dolços
que em canten l'al·leluia!

dijous, 16 de desembre del 2010

Parèmies II



Vaig continuar fent córrer la memòria, per enviar-ne una segona remesa al Víctor Pàmies, que me'n va demanar més. I encara n'hi haurà d'altres. La foto és del Cap de la Costa, amb el santuari de la Fontcalda al fons de la vall.

A l'agost, a les vuit ja és fosc.
Anar com les batzoles. (D'aquí cap allà, sense rumb ni criteri).
Anar a baqueta. (Fustigar. Ve de quan feien passar els militar castigats entre una filera que els colpejava).
Anar a compres i millores. (Complicitat suspecta)
A pagès endarrerit, cap anyada no li és bona.
Abraçades i besets no fan xiquets, però toquen a vespres. (Perill d'anar més enllà en els relacions de parella de la nostra època!)

Cel a roquetes, aigua a les bassetes.
Cel rogent, pluja o vent.
Com més cosins, més endins. (Connotació eròtica)
Creix lo dia, creix lo fred. (També: Naix lo dia, naix lo fred.)

D'allà no n'hi, no en pot rajar. (Es diu dels infants.)
De Joans, Joseps i ases, n'hi ha per totes les cases. (És curiós, perquè a Gandesa ningú no deia ase, sinó ruc, a aquests bèsties, molt abundoses en la meva infantesa i joventut, al poble.)

El té fa pair. (Juga amb l'homofonia de té i te, herba. Es deia dels que es casaven amb una pubilla pels diners, tot i que fos lletja.)
El vi fa sang, l'aigua fa carn.

Fer Pasqua ans de Rams. (Quedar-se prenys sent soltera o solters.)

Gaita pagada, fa mal so.

Ja pots xiular, si l'ase no vol beure. (Altre cop ase).

L'aigua, pa les granotes. (Per a)
La mar com més té, més brama. (Ambició.)
La rabosa, quan no les pot haver, diu que són verdes. (Haver seria un antic significat de tenir.)
Los diners no fan la felicitat, però hi ajuden.

Llamps a la marina, cerç a la matina. (Aquesta la deia molt el meu pare.)

Ni creix ni meix. (Vet ací el meu cognom!)
No es pot dir blat que no estigue al sac, i ben lligat encara s'escapa.
No tindre senderi. O: No tindre seny ni senderi.
No tindre suc ni bruc. (També se'n deia ser dessustanciada, no tenir substància, gràcia, una persona o una cosa).


Parlant, la gent s'entén.
Parlant del gos, amanix lo totxo. (Prepara el bastó) (Es deia quan mencionaves d'algú i se't presentava de sobte).
Parlar sense to ni so.
Pensa mal i encertaràs.
Per Nadal a pas de pardal, per Santa Llúcia a pas de puça, per Sant Antoni a pas de dimoni. (El dia)
Per Nadal cada ovella al seu corral.

Qui amb crios se gita, cagat s'aixeca.
Qui espera, desespera.
Qui la fa, la paga.
Qui mal no fa, mal no pense.
Qui té boca, s'equivoca.

Semblar la caldereta del mal temps. (Se'n deia de les persones rondalleres).
Ser una figa tova. (Semblant a ser una bleda)
Si la Candelera plora, l'hivern ja és fora, si la Candelera riu, l'hivern és viu. Tant si plora com si riu, l'hivern és viu.

Tal faràs, tal trobaràs.
Te'n faran els criatures, de verdes i de madures.

Xiular les orelles. (Es deia quan algú parlava -sobretot- malament de tu.)

diumenge, 12 de desembre del 2010

Nobel de pau




A Liu Xiaobo, en homenatge.

“Un instant tremolós, un parpelleig,
m'aboca a la consciència: encara sóc viu.
(...)
Tot i que sé que la mort
és un misteriós desconegut per a qui és viu,
que la mort no es pot experimentar,
i que un cop mort no la pots tornar a viure,
m'hi mantinc a frec
i en aquest frec m'hi vaig negant.
Incomptables nits rere finestres enreixades
i tombes sota la llum dels estels
han fet aflorar els meus malsons.

A part d'una mentida
no tinc res més.”

De PARAULES QUE CAP PRESÓ POT TANCAR.
Traducció d'Albert Pla Nualart, per al diari “Ara”.


La consciència et diu que ets viu
i és viu l'afany de llibertat amb què et sustentes.
Per tu Liu Xiaobo, avui brillen més purs
els ocells de la nit, els ulls de les estrelles.

dilluns, 6 de desembre del 2010

La Rambla



“La Rambla (de Barcelona) era en aquells moments la ruta de les elegàncies: senyores que anaven a comprar flors, noies que anaven o tornaven de casa de les modistes; el jovent que venia del Cercle Eqüestre o del Liceu o de a tertúlia de les floristes; alguns feliços ciutadans, que tenien llurs cases a la Rambla o als seus voltants…” De: Cromos de la vida vuitcentista, de Joaquim Mª de Nadal, escrita als anys 30, recordant amb nostàlgia escenes de la joventut de l’autor, a finals del XIX.
Així la descrivia, ja en ple segle XX el poeta Garcia Lorca: “La única calle de la Tierra que yo desearía que no acabara nunca, rica en sonidos, abundante de brisas, hermosa de encuentros, antigua de sangre, la Rambla de Barcelona”.
Mon pare, que n'era un enamorat, cada vegada que venia a Barcelona l'anava a visitar. Li encantaven sobretot les parades de flors. Era temps en el quals es repetia la dita popular: “Barcelona és bona, si la bossa sona. Tant si no sona, com si no sona, Barcelona és bona!”
Però, malauradament, la dita ja no val per a tots els estrangers que ens visiten. Una enquesta entre turistes feta per un periòdic britànic situa la Rambla de Barcelona com el 4rt lloc turístic més decebedor del món. (Per consolar-nos, ens assabenten que la primera posició l’ocupa la torre Eiffel, la segona la Mona Lisa i la tercera Times Square).
En destaquen, com a fets negatius, els preus, la brutícia, les prostitutes, el tipus de botigues que només vénen escombraries turístiques, la massificació; no hi ha bars ni restaurants bonics, només uns locals plens de turistes sorollosos i prepotents. I la inseguretat. El trilers. Els robatoris. (Cal anar aferrat a les pertinences ja que se senten com preses de caçadors a l’aguait). I diuen pestes dels seus compatriotes, que beuen com a cosacs etc. etc.
Què hi busquen? Tipisme català, suposo. O els més ignorants, que són la majoria, tipisme espanyol. I què hi troben? Turistes que ho desborden tot. Botigues de souvenirs regentades per asiàtics. Lladres de totes les nacionalitats, i borratxos. Tot un panorama!
I ara, per acabar-ho d'adobar, suprimeixen les parades tradicionals -de moment els ocells, en acabat, les flors?-, i les reconverteixen en parades lletgíssimes i sense cap tradició, com la de pastes i coques, dites de Barcelona!
La Boqueria, aquest mercat que sentim tan nostre, també s’ha convertit en visita obligada dels turistes, tant que els venedors ja han començat a vendre fruita pelada i tallada, sucs diversos o peix fregit per treure profit de la seva enutjosa presència. I dic enutjosa perquè entorpeixen les activitats normals de venedors i compradors, i ha aconseguit que molts d’aquests últims optessin per canviar de mercat. És allò de “Forasters vindran i de casa ens trauran”.
La foto és d'una de les meves nétes, la Clàudia, fa uns quatre anys, quan encara les estàtues humanes tenien una certa gràcia.
Barcelona i la seva Rambla, es moriran d'èxit?

dimecres, 1 de desembre del 2010

Parèmies




Dites, refranys o frases fetes que m'han vingut al cap, sentides de petita a Gandesa. En tinc moltes de recollides en una llibreta, però la tinc allà, i per ara és molt difícil que hi vagi. Però em fa gràcia participar a la teva llista. Segur que la majoria ja les tens. Però potser alguna et sorprèn.

A bodes me convides.
Afarta'm i dis-me moro. (Aquesta seria políticament incorrecta, ara!)
Al juliol, ni dona ni caragol. (Vol dir que no és bon temps per casoris)
Anar a compres i millores.
Canten papers i callen barbes. (Aquesta la deia molt el meu pare, que treballava al Registre de la Propietat)
De broma la van casar, i ella plorava. (Es tracta de bromes de mal gust)
D'Aragó, ni dona ni bacó.
De bacó i de sinyor se n'ha de vindre de mena.
De ponent, ni vent ni gent.
Home casat, burro espatllat.
Los testos s'assemblen a les olles.
Lo corb li deia a la garsa, que negra que ets.
La paella li deia a la cassola, si m'embrutes, t'emmascaro. (Significat semblant a l'anterior)
Les dones primes i netes, que grosses i brutes ja s'hi fan prou.
Les cabres pels seus pecats, portes los ginolls pelats.
Ovella que bela, perd lo mos. (No val a badar)
Qui fa un cove, fa un cistell.
Rica i potenta, de la dona sigues parenta. (Per influències)
Semblar un Sant Llatzer. (Ferit)
Semblar un heccehomo. (Brut)
Ser aigua de borraines. (Poca cosa)
Sogres i nores, llegum de mal coure.
Ser cul i merda.
Ser un tracalet. (Belluguet)
Tallar com les dents d'un mort. (Estar poc esmolades, les eines. Aquesta la vaig dir un cop a Barcelona, al prompte de viure-hi, i se'm van esgarrifar).
Tot és bo, el que l'olla cou. (Volent dir que s'ha de menjar de tot sense fer escarafalls.)
Tu rai, li coïen faves al cul i no se'n sentia.
Ser com la fira de Flix, que es va acabar amb un canyís. (Anar a menys)
Val més dir xo que arri. (Es diu dels noiets i noietes espavilats o inquiets)

Aquesta va ser la primera llista de refranys que em van venir al cap i que vaig enviar a Víctor Pàmies, que es dedica a recollir-ne. I ha descobert una cosa sensacional, el més conegut a Catalunya, que encapçala la llista del seu top ten, seria: Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. I endevineu quin és el que va davant al País Valencià i a Ses Illes? Doncs el mateix! Visca la unitat de la llengua. Si voleu entrar al seu bloc i descobrir coses com aquesta, és el següent, http://vpamies.blogspot.com. http://refranys.cat. Hi trobareu també el seu e-mail.
La foto és Gandesa, al fons, entre ametllers florits. Darrere hi ha les Serres de Pàndols i de Cavalls.

dijous, 25 de novembre del 2010

Me'n recordo



Me'n recordo de l'olor i el color dels tardets de Gandesa, fets de mel i nostàlgia.
Me'n recordo del ritme de la pluja batent contra les teules pintades de molsa.
Me'n recordo dels miols dels gats a l'hivern, com el plor d'una criatura oblidada.
Me'n recordo de la neu amagant les ferides de guerra que les cases mostraven, impúdiques, la resta dels dies.
I les històries de terror de les iaies, els dies foscos de la postguerra.
Me'n recordo de les dones ballant la dansada, a la plaça, per les Festes Majors, tan ufanes.
Me'n recordo de les anades a la Fontcalda. I la tebior de l'aigua dels xorros endolcint-me la pell.
I la primera vegada que em vaig banyar al mar, a la platja del Poble Nou.
Me'n recordo dels dies de verema, tot el poble fent olor, embriagadora, de most.
I del pa negre, de racionament. Amorosit amb vi i sucre.
Me'n recordo, un record vague i fi, com de mussolina, de la mare, que es va morir quan jo tenia quatre anys.
Me'n recordo dels pessebres que feia mon pare. On els Reis avançaven una mica, màgicament, cada nit.
Me'n recordo de las "escuelas nacionales", i de donya Maria, dita la Brava.
I de donya Agustina, que em va ensenyar a llegir. I em va obrir els ulls al món meravellós de les lletres.
Me'n recordo que cal recordar per salvar-nos, tots junts, de l'oblit.


La foto és de la Fontcalda, el meu paradís infantil mai no oblidat.

divendres, 19 de novembre del 2010

Jerusalem



Selma Lagerlöf
Traducció al castellà del 2010.

Per escriure aquesta novel·la, JERUSALEM, l'autora es va inspirar en una història real, la d'un grup de 37 camperols suecs, la majoria dones i nens, que, l'any 1896, després de vendre's tot el que tenien, se'n va anar Terra Santa, a unir-se a un predicador també suec, que havia emigrat anys abans als Estat Units on havia fundat una secta religiosa que esperava un proper adveniment del Messies. Allà creien que trobarien la Jerusalem de muralles de jaspi i terra empedrat d'or, però -era en plena dominació turca-, es van trobar una ciutat bruta, pobra, calorosa i inhòspita, ells acostumats al fred, la neu, l'aigua i els boscos verds del seu país. No cal dir que molts d'ells emmalaltiren i van morir ben aviat.
El que m'ha agradat de la novel·la és la descripció de la vida rural de la Suècia d'aquella època, i també de la Jerusalem real que ella mateixa va conèixer en un viatge que hi va fer el 1900 per entrevistar els protagonistes d'aquell estrany èxode. El conegut director de cinema Bille August en va fer un pel·lícula el 1996, que no em consta que s'hagi estrenat al nostre país.
L'obra més famosa d'aquesta autora sueca, premi Nobel de literatura del 1909, deu ser sens dubte EL MERAVELLÓS VIATGE DE NILS HOLGERSSON, on explica la història d'un nen que viatja sobre un cigne a través del seu país. Jo n'havia llegit, de molt joveneta, LA SAGA DE GÖSTA BERLING. I era el record d'aquella novel·la que em va decidir a llegir aquesta. Però és clar, res no és el mateix, ni aquella història, que em va fascinar, s'assembla gens a aquesta. En aquella, el protagonista, Gösta, era un home que enamorava les dones, ell i elles guapíssims, en un paisatge de fons tan bell com irreal, amb trineus tirats per cavall impetuosos corrent sobre la neu sota la llum de la lluna, i llops que en tallaven el pas i obstaculitzaven, així, la fugida dels amants i els feia retornar, vençuts, al punt de partida. Ni tampoc la lectora, jo, no és la mateixa. Potser per això, penso que és millor que no torni a llegir LA LLEGENDA DE GÖSTA BERLING, perquè el record meravellós que en tinc no es trenqui en mil trossos, com es va trencar el somni dels peregrins suecs en trobar-se amb la crua realitat, i no amb un món creat per la seva fantasia de lectors (en aquell cas de la Bíblia).

dissabte, 13 de novembre del 2010

Demografia



Els noms dels xiquets i/o ens estem suïcidant com a poble?

En un article llegit a la premsa en el qual s'informava dels noms més posats als xiquets i xiquetes nascuts a Catalunya el 2009, es feia referència a les set comarques catalanes que havien tingut menys de quatre naixements durant aquest període de temps. Una d'elles era la Terra Alta. Cosa que em va deixar francament preocupada.
Potser algú dirà que aquesta baixada de la demografia es deguda a la crisi en què estem immersos, però no crec que les xifres fossin gaire més optimistes durant tots els anys de vaques grasses, que sí que vam tenir un repunt en la natalitat, però que era un increment aconseguit, més que res, gràcies a la immigració.
La crua realitat és que no naixen criatures, i que si aquesta tendència segueix igual -i res no fa pensar que canviarà-, ens trobarem amb unes comarques despoblades, sense el relleu generacional que cal per fer avançar el país.
Caldria escatir-ne les causes per a trobar-ne el remei. Agricultura poc rendible. Joves que han d'anar a buscar-se la vida en altres contrades. Problemes derivats de la manca d'habitatges i la seva carestia. Dèficits en l'ajuda a la maternitat -ara es retirarà fins i tot la poca que es donava-, que no vol dir, només, donar diners als pares, sinó proporcionar bones guarderies i serveis per als infants. I facilitats a les mares de poder deixar i tornar-se a incorporar al lloc de treball sense gaires problemes. En fi una sèrie de mesures que només l'administració pot establir. Però que no sembla preocupar gens als nostres polítics, immersos en una campanya electoral on surten a veure qui la diu mes grossa per escarnir o acusar el rival en una lluita estèril de “I tu més!”, que no ens porta en lloc.
I si ens poséssim tots les piles!

Publicat a l'Ebre el 5-11-2010
(Foto amb les meves nétes, a la seva escola, on vaig anar a explicar un conte per Sant Jordi.)

dimarts, 9 de novembre del 2010

L'esca del pecat



Diumenge, dia 7 de novembre, el Sant Pare proclamava basílica el temple de la Sagrada Família, obra del nostre genial Gaudí. La cerimònia va ser magnífica, la litúrgia, brillant, la música, excel·lent, la realització de TV3 perfecta. La visió de l'interior del temple, ara basílica, meravellosa, quin prodigi de forma i de lluminositat. Una festa per als sentits. També ens vam congratular de sentir Benet XVI parlant en català. El cant del Virolai ens va emocionar. Tot va ser perfecte, però...
Sempre hi ha un però. I aquí el però, la nota discordant com si diguéssim en un orgue tan ben afinat, va ser la presència, enmig de tanta pompa i esplendor, de quatre humils monges vestides senzillament de negre que van sortir a fer la neteja. I a parar taula, tal com pertoca.
El nostre cardenal, s'ha afanyat a dir, que ho van fer amb molt de gust, i suposo que així és. Però la imatge -i una imatge val més que cent paraules-, del paper subaltern de la dona en l'Església Catòlica va quedar ben retratat. Vaja, que era per a posar-se a plorar.
Que som al segon mil·lenni, senyors meus, i ja hem deixat de ser l'esca del pecat. O potser no?

dijous, 4 de novembre del 2010

Clotxa



Diumenge passat es va celebrar a Gandesa la Festa del Vi amb el tradicional dinar popular en el qual es mengen les saboroses clotxes.
Però les que jo vull evocar, ara, són les que ens menjàvem al camp, en temps de verema, a l'hora d'esmorzar. Jo, de joveneta, solia anar a ajudar uns parents -a casa no teníem terres-, perquè en temps de collita totes les mans són poques. Recordo aquells matins, encara fosc, en què pujàvem al carro que avançava trontollant pels camins per anar a la finca corresponent. El dia s'anava alçant fins a inundar-ho tot de llum, i els ocells matiners entonaven les complantes. En arribar al tros, veremàvem una estona mentre la tia Carme encenia el foc per escalivar-hi els tomàquets i les arengades -sardines de casco en la parla del país-, i quan ho tenia tot a punt ens cridava. El pa es partia de mig a mig i se li buidava una part de la molla, allò era la clotxa, o conca, una antiga romanalla, suposo de quan la gent no tenia ni plats. Dins de la clotxa s'hi posaven els tomàquets pelats i aixafats i les arengades esmollades i sense espines. Tot ben regat, això sí, amb oli del país, tan bo. Jo us ben dic que ni l'emperador Tiberi esmorzava millor!
Fa uns anys, a algú amb molt bon criteri, se li va acudir no deixar perdre aquesta menja i convertir la clotxa en un àpat col·lectiu, per celebrar el vi nou, que l'acompanya en la festa, així com embotits i cócs tradicionals -sobretot les característiques casquetes.
Com que enguany no hi hem pogut anar, ens l'hem menjada a casa. I us n'ensenyo els ingredients. A veure si us fan venir salivera!

divendres, 29 d’octubre del 2010

Tots Sants




Cada any, amb les primeres esgarrifances de fred, arriba l'olor, una olor que a ciutat sobta molt, de foc que crema, i de moniatos i castanyes torrats al caliu. I llavors ens adonem que ja som a Tots Sants, una festa dedicada a recordar els nostres difunts. I a celebrar amb família o amics la castanyada.
Però ara, en aquesta festa tan entranyable, se li ha superposat, com un gra a la cara, la festa del Halloween, amb les seves carbasses i els seus costums de disfresses i ensurts, que ens ha arribat a través de les pel·lícules americanes, i que ha estat publicitada d'una manera entre grotesca i servil per anuncis de celebracions en parcs temàtics, aparadors de comerç i -no sé si gratuïtament-, per algunes escoles del país. (Les mateixes entitats, segurament, que voldrien que Nadal fos la festa d'hivern, i Pasqua, la de primavera, i que converteixen la Mare de Déu de la Mercè en una vulgar Mercè o Santa Eulàlia en una Laia qualsevol). El més divertit del cas és que volent obviar Tots Sants, per ser una festa religiosa cristiana, adopten el Halloween sense saber que prové d'una festa pagana celta i, per tant, també religiosa!
Que no sóc sola a lamentar-ho, me'n va fer adonar un senyor que passava pel meu costat, al carrer, i corregia el seu fill, o nét:
“Halloveen no, Tot Sants!”
No deixem que ens prenguin o que deixin sense sentit les nostres festes i les nostres antigues tradicions. Formen part de la substància inherent al nostre poble!

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Joan Solà

"Els catalans arrosseguem sempre i pertot el dolor de saber que Espanya ens és contrària."
"El nostre Estat no és nostre; és un Estat contra nosaltres."
"Una de les preocupacions fonamentals de l'Estat durant tres segles ha sigut esborrar els pobles perifèrics."
"La llengua catalana ha de ser necessària i útil a la societat. Si no aconsegueixes això, la resta se'n va a l'aigua."

Gràcies mestre Solà, per haver estat un ferm defensor de la nostra llengua i la nostra cultura. Heu estat molt necessari en temps com els actuals en què gent com la defensora del poble (de quin poble?) o Trillo ens urgeixen a complir una llei lingüística que ens és adversa, una llei que han fet ells a la seva conveniència! És allò de ser jutge i part! D'això se'n diu demòcrates?

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Bicicletes



Amsterdam és el paradís de les bicicletes, que es fan senyores i majores dels carrers, i que converteixen la visita a peu per la seva bonica ciutat en un viacrucis per als vianants, sobretot els turistes, com jo mateixa, que sempre anem badant. Et surten pertot arreu, a tot pedal, i et passen a ran, per davant o per darrere –o les dues bandes alhora, fent amb el teu cos una mena d’entrepà-, i encara t’escridassen. Sort que no els entens. Segons ens va dir el guia, se’n roben a centenars, de bicicletes, i moltes fan cap al fons dels canals, que n’estan farcits. Jo, quan hi vaig estar, em congratulava que això no passés a la nostra ciutat.
Però ai las, a Barcelona, tan cosmopolita ella, també hi ha arribat la moda de la bicicleta, bicing en diuen, que fa més internacional. I, com a Amsterdam, s'han convertit en un perill públic. Amb la pega que hi ha molts carrers, que no tenen una via assenyalada, per on circulen campi qui pugui, amb els perill que representa això per a ells mateixos i per als soferts vianants que gosem desplaçar-nos per les voreres de la ciutat. (Un amic meu va anar a parar a l'hospital, amb els ossos fracturats, per una envestida a traïció, i no és un cas aïllat).
Haurem de caminar per Barcelona amb cuirassa protectora i retrovisor per si un cas?

divendres, 15 d’octubre del 2010

Gandesa a TV3



Aquesta setmana, el programa de TV3, Divendres, ha estat dedicat a Gandesa i la Terra Alta. Hem pogut veure els cócs, que són les pastes típiques de la comarca. Els espais de la Batalla de l'Ebre, amb el poble vell de Corbera, que va quedar tan malmès després de l'atac de les tropes franquistes que ja no es va poder reconstruir “in situ”, sinó més avall, i es va quedar així, amb les pedres mutilades, testimonis muts de la barbàrie que representa qualsevol guerra.
També vam poder contemplar els paisatges que emmarquen el curs del riu Canaleta i el santuari de la Mare de Déu de la Fontcalda, tan entranyables. O el Celler de la Cooperativa Agrícola, de l'arquitecte Cèsar Martinell, amb les seves boniques voltes modernistes. I vam veure ballar la Dansada, la jota de Gandesa, per un grup juvenil amb vestits típics; una dansa, la nostra, que jo encara havia vist ballar airosament a les dones grans del poble -i havia ballat jo mateixa, imitant-les, a la Plaça Major-, no com un element folklòric, amb vestits especials, sinó com una dansa natural, espontània, que marcava el punt culminant del ball de les festes més assenyalades.
De la clotxa, el nostre plat típic, ja en parlaré en una altra ocasió.
(La foto és de la Plaça Major, en una imatge en blanc i negre, una mica antiga, que correspon més, encara que no del tot, a aquella època.)

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Joan Maragall



“Tota sola feu la vetlla,
muller lleial?
Tota sola feu la vetlla,
viudeta igual?
-No la faig jo tota sola,
comte l'Arnau,
no la faig jo tota sola,
valga'm Déu val!”

(...)

Totes les veus de la terra
se fan sentí an el comte Arnau,
li van movent eterna guerra
pels camins de la gran pau.
(...)
Però l'esposa fila i canta,
dalt a mig aire del cel blau.
El comte Arnau s'hi decanta
per si la sent cantar suau.
(...)
En un pendís de la muntanya
hi ha una pastora de l'ull blau
que, tot cantant la cançó estranya,
se'l va estimant, el comte Arnau.
(...)
I la pastora enamorada
canta que canta la cançó:
li ha mudat tota la tonada
i ha redimit el pecador.
(...)
Cantant, cantant, nasqué la infàmia,
i descantant, la redempció:
el comte Arnau tenia l'anima
a la mercè d'una cançó.
Lo que la mort tanca i captiva,
sols per la vida és deslliurat:
basta una noia amb la veu viva
per redimir la humanitat.

(He triat aquests fragments d'EL COMTE ARNAU
en homenatge a Joan Maragall en el 150 aniversari del seu naixement.
En ells es pot descobrir el gran vitalisme d'aquest autor, el qual demanava:
“I quan arriba l'hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans
obriu-me'n Senyor uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa,
Siam, la mort, una més gran naixença”.)

Nosaltres, també, necessitem un poeta amb la veu pura com la teva
per redimir la nostra nació.

divendres, 8 d’octubre del 2010

Fam d'estil

Amélie Nothomb

BIOGRAFIA DE LA FAM

D'aquesta autora belga, n'havia llegit ESTUPOR I TREMOLORS, que ja m'havia agradat força. En aquesta obra, relata el seu pas per una empresa japonesa, que converteix en una crítica, escrita d'una manera original i divertida, del món laboral del país nipó.
A BIOGRAFIA DE LA FAM, ens relata la seva infantesa, en certa manera nòmada. El seu pare era un diplomàtic que arrossegava rere seu tota la família de destinació en destinació, des d'un Japó on Amélie va viure fins als cinc anys, i que ella veia idíl·lic -exceptuant la rigidesa del Jardí d'Infància-, a un Pequín en plena era de fam -Mao, la Banda dels Quatre, etc.-, seguit per una Nova York enlluernadora, per anar a parar no gens menys que a Bangladesh, on la gent, diu, es moria literalment de gana pels carrers. I encara l'Índia i altres països diferents. Tot això li produeix una inadaptació que la va portar a l'anorèxia, que, en un esforç de voluntat extrem, va poder superar. Quan als 17 anys arriba a la universitat, a Brusel·les, se sent absolutament desarrelada. “De tots els països on he viscut, afirma, Bèlgica és el que menys he entès”.
El que m'agrada d'aquesta autora és el seu estil, enlluernador des de la primera pàgina. T'agafen ganes d'anar resseguint la seva vida i la seva obra. Cosa que segons sembla es pot fer, ja que escriu i publica sense parar. No la penso perdre de vista.

divendres, 1 d’octubre del 2010

Llibres de vell


Llibres de vell

Amb la meva amiga Rosa Maria ens trobem a la Plaça de Catalunya per anar a veure parades a la Fira del Llibre Vell i d'Ocasió, instal·lades al Pg. de Gràcia. Dels aldarulls del dia abans -el de la vaga general protagonitzada per vàndals antisistema-, no en queda res, excepte la porta tapiada del Banesto, i les pintades al·lusives que ornen el mateix edifici. Ni rastre d'ocupes ni de mossos d'esquadra.
El que sí que hi ha és una riuada inexhaurible de turistes atrafegats anant amunt i avall, gent de diversa parla i nacionalitat. (On es van posar, el dia abans?) No hi falten el procedents del país nipó, en aquest cas dues dones vestides amb la roba típica japonesa. Jo “flipo” només de pensar en catalans anant per món -si no és per una festa folklòrica-, amb calces i barretina, ells, o vestides de pubilla, elles! (Ens perd el sentit del ridícul propi de gent acomplexada?)
Remenar llibres dóna sorpreses curioses. A mi em fan una mica de pena els que llueixen dedicatòries amb la signatura dels autors; és com si, després de tenir-los i potser estimar-los, els seus propietaris els haguessin abandonat a la seva sort i esperessin algú que se'n compadís abans de desaparèixer, per sempre, dins dels contenidors de paper usat. Rere de cada llibre signat i rebutjat sembla amagar-s'hi una història, potser trista, potser alegre -parelles que s'han canviat de pis per anar a un de millor, parelles que s'han separat i s'han tirat els trastos, en aquest cas els llibres, pel cap, o fills que han buidat, nostàlgics, el pis dels pares difunts-. Cada llibre vell conté la història impresa a les seves pàgines, i la història impresa en la seva corporeïtat.

dissabte, 25 de setembre del 2010

Gitanos




Recordo que, de petita, a Gandesa, hi vivien algunes famílies concretes de gitanos. Era gent nòmada, però, per la freqüència amb què recalaven al nostre poble, sospito que els seus viatges no els duien gaire lluny de la comarca. En tot cas, els coneixia tothom. Molts vegades havia vist el seu campament sota el pont de la Fontvella, prop d'allà on en aquell temps hi havien els rentadors públics. (Jo he deplorat moltes vegades que aterressin fins a no deixar-ne rastre aquell rentadors, on m'agradava anar moltes vegades, a l'estiu, a veure els grans safareigs plens d'aigua neta o plena d'escuma i escoltar les dones que feien bugada de la roba, i de totes les tafaneries que passaven al poble).
Els nostres gitanos es guanyaven la vida fent, els homes, de traficants d'animals, per al qual ofici tenien la gràcia dels grans regatejadors, i una mica engalipadors, -d'aquí la dita de ser gitano, en aquest sentit). Les dones solien fer cistells i paneretes de vímet, que elles mateixes collien, preparaven i teixien. Els anaven a vendre per les cases, i també els hi havies de regatejar. (Un cèntim, per a elles i per a nosaltres, era un cèntim, en aquell temps de pa negre i restriccions de llum elèctrica).
A la verema es llogaven, a preu fet, que era la manera de no sortir-ne ningú perjudicat. I quan els assignaven el tros de vinya corresponent, s'hi posaven tots: homes, dones, vells, joves i criatures en alegre camaraderia. Això sí, els nostres gitanos ja no eren autòctons, sinó que parlaven en castellà, però no els sentíem forasters. (Fins i tot en va haver un de jove que es va posar a treballar en una fabrica i es va casar amb una xicota del poble.)
Amb això vull dir, que no se'ls tenia gaire mania, i si algun cometia un delicte, la guàrdia civil el detenia com a qualsevol altre malfactor, però en general vivien sense molestar ni ser molestats.
Ara, amb l'arribada ingent de tants gitanos de l'est d'Europa, la cosa s'ha deteriorat. No crec que la millor solució sigui expulsar-los a tots, com a França, ni minimitzar els problema d'una manera irresponsable com ho fa una certa esquerra bonista. Penso que, als gitanos, com a totes les persones, siguin de la raça o color que siguin, se'ls ha de tractar de la mateixa manera que a un autòcton, ni més, però tampoc ni menys. Si delinqueixen o estan fora de la llei, cal enviar-los als seus països d'origen. Però si viuen en pau, cal deixar-los en pau. Com a tothom.

dimarts, 21 de setembre del 2010

Més lectures d'estiu

Vet ací dos llibres diferents -NO HI HA TERCERES PERSONES, d'Empar Moliner, i ELS JUGADORS DE WHIST, de Vicenç Pagès Jordà-, que m'han fet pensar que els seus autors comparteixen un univers mental, generacional, o vital, similar. Els seus personatges són éssers des-ubicats, sovint ridículs, que no acaben de trobar cap sentit a la seva vida, potser perquè ni tan sols el busquen. O el busquen en llocs equivocats. En persones equivocades. Segurament perquè són ells els que van errats de comptes. No hi ha nord, ni futur, ni esperança, en les seves petites -molts cops mesquines-, vides.
Tot i això, i segurament per això, ens mostren el món actual, les seves contradiccions, la seva pèrdua de valors, com ho faria un naturalista, un entomòleg aplicant la seva lent d'augment sobre una colònia de formigues i destacant les característiques d'alguns dels seus individus.

No hi busquem doncs cap èpica, ni cap gran història, ni grans esperances, ni grans tragèdies. Ara bé, són llibres ben escrits. Ben pensats. A mi, personalment, m'ha agradat més el de Vicenç Pagès, que, a través del seu protagonista, ens apropa a una generació, la seva, d'una manera força original.

Altea



Tenia ganes de presumir de la meva altea. És preciosa, oi?

dimarts, 14 de setembre del 2010

Sakineh

Islam moderat?

El president de l'entitat Watani, Mourad el-Boudouhi, reclama la mediació de la Generalitat per solucionar el conflicte que té amb l'ajuntament de Lleida per qüestions d'ubicació i aforament d'una mesquita. Al mateix temps presenta unes al·legacions contra l'ordenança que prohibeix el vel integral en espais municipals. Assegura que això vulnera els drets humans i la llibertat religiosa!
Quan al mateix dia llegeixes a la premsa que a l'Iran una dona va ser condemnada a lapidació per adulteri, (i també a ser assotada), pena aquesta que li permutaran per la forca -després que confessés, sota tortura, que havia estat còmplice de l'assassinat del seu marit-, jo em demano quin concepte dels drets humans tenen aquests dirigents o representants islamistes que viuen als nostres països occidentals. De veritat defensen la dona, o uns antics i vergonyosos privilegis dels homes dominants més propis d'èpoques passades? Quan es posicionin de veritat a favor de la dona en casos com el d'Iran o similars, potser que me'ls comenci a escoltar.


Publicat a l'Avui el 19 d'agost del 10

Dedicat a Sakineh Mohammandi Aixtiani, en espera de ser executada a l'Iran.

dijous, 9 de setembre del 2010

Rellegint

Lectures d'estiu

L'estiu és un bon temps per a llegir i també per a rellegir. Aquest del 2010 va coincidir la meva relectura d'AL·LÀ NO TÉ CAP OBLIGACIÓ, d'Ahmadou Kourouma, amb el judici que se li feia a Charles Taylor, un dels caps de la guerra tribal de Libèria, per la seva implicació en el comerç de diamants per a finançar la seva facció a la qual incorporava nens i nenes soldats, de deu a dotze o tretze anys, com en Birahima, el protagonista de la narració, als quals se'ls proporcionava un kalàixnikov i se'ls obligava a fer les accions més salvatges i delirants. Uns diamants tacats de sang que, com s'ha vist, servien per a fer regals a models de renom universal, com ara Naomi Campbell.

Un altra relectura molt il·lustrativa ha estat LA BÍBLIA DE L'ARBRE DEL VERÍ, de Barbara Kingsolver. En aquesta novel·la, l'autora ens situa al Congo -llavors Belga-, en l'etapa de proclamació de la independència. També aquí, i a través de la història d'una família de missioners protestants dels EUA -amb un nul coneixement de la mentalitat de la gent que volen convertir-, podem seguir els avatars d'aquest poble africà, el gran pecat del qual és tenir un país riquíssim en recursos naturals, recursos que cobegen les grans potències mundials. Barbara Kingsolver no dubta a denunciar el govern belga primer, per la seva nefasta política de colonització i descolonització, i els seus compatriotes nord-americans després, que van frustrar, amb la seva ambició desmesurada i la seva política errònia, les legítimes aspiracions d'aquest gran país. El calvari del Congo, però, encara no s'ha acabat. Avui mateix, un subsecretari de les Nacions Unides admetia que els cascos blaus no han estat capaços d'evitar la violació de 500 dones i nenes congoleses aquest estiu. No és una vergonya per a la humanitat?

dissabte, 4 de setembre del 2010

Estornells



L'arribada dels estornells, a l'Escala, indica clarament que l'estiu s'acaba. De fet, jo no n'havia vist mai al mes d'agost. Solen arribar més tard, cap a la tardor. Aquests d'enguany indiquen potser que s'apropa mal temps al nord d'Europa? No ho sé. En tot cas, formen arabescos preciosos que es dibuixen i es desdibuixen sobre el fons d'un cel blavíssim.
I amb l'arribada dels estornells, s'imposa la tornada a casa. Els uns van i els altres tornem, nòmades voluntaris o involuntaris de la vida.
Enyor del meu jardí, minúscul, i de l'altea, que cada dia obre les seves flors noves, precioses, freqüentades per papallones, abelles, borinots i altres visitants interessats.
Enyor dels passeigs vora el mar, dels amics i les xerrades sempre interessants, dels banys en les aigües clares i fresques de la platja de Riells, mentre en la nostra retina es desplega la visió bellíssima de la badia de Roses i, en dies clars, del Canigó, la muntanya cantada per mossèn Cinto Verdaguer.
I ara, sant tornem-hi a les nostres obligacions i les nostres devocions. La vida flueix, sempre renovada.

dilluns, 2 d’agost del 2010

Joan



Escrit el 30 de juliol del 2010, 46 aniversari del casament amb el teu avi. El 31 naixies tu.

Espera

Espero, i l'espera es fa llarga, molt llarga.
El dia és blau, d'un blau pur, d'innocència,
i algun núvol viatger
s'acomiada pel cel d'aquesta tarda.
Vindràs amb el somrís de tot infant,
que cerca adelerat que algú somrigui
i li ofereixi llet, amor i sostre.
Saps Joan,
no tots els nens que arriben en aquest món com tu
són tan afortunats.
Allò del pa sota el braç, no és ben bé cert.
Però tu, i molts més com tu, sou la promesa
d'un món que s'està fent, que ja comença,
entre auguris de pau. Joia de viure.
I el nom de Déu brillant en cada estrella.

dijous, 29 de juliol del 2010

Correbous

El meu avi matern, Gabriel Fuster Segura, era afeccionat als toros. M'explicava que, de jove, va anar a veure un corrida de bous a Morella -ell era de Castellfort, un poble proper-, i es va entusiasmar tant, que va saltar a l'arena, I s'hi va quedar ert, garratibat. Per sort, el toro no li va fer res, i ell va sortir a espatlles dels seus amics. Al Miquel també li agraden i a poc de casats em va dur a la Monumental. Val a dir que no hi vaig entendre res. Em va interessar més l'espectacle del públic, els crits, els mocadors i els aplaudiments. Però no em van quedar ganes de tornar-hi mai més.
Els meus fills són antitaurins. I això m'omple d'orgull. És com si, a poc a poc, els humans ens anéssim civilitzant.
A les Terres de l'Ebre són molt popular i arrelats els correbous: tenen al seu favor que no es mata la bèstia. I poca cosa més. Jo vaig veure una vegada, a Gandesa, crec que no ho han repetit, un bou ensogat, és a dir, que el duien pels carrers lligat per dues o tres cordes llargues, que, quan anava a envestir a la gent que el fustigava, el tibaven cap a l'altra banda. Em va semblar un espectacle depriment. Com també m'ho semblen els bous embolats, que circulen pels carrers amb una bola de foc a cada banya. Em van explicar, que, una vegada, un d'aquests bous, va trobar en la seva cursa enfollida un abeurador, hi va ficar les banyes i aquestes es van apagar. I va continuar corrent pels carrers foscos, entre l'esglai de la gent.
Sentir les declaracions dels defensors de la fiesta, m'ha acabat de posicionar a favor de l'abolició d'aquest bàrbar espectacle.

diumenge, 25 de juliol del 2010

Felicitats Kosovo



Felicitats Kosovo, o Kosova, com escriuen a l'Avui. I felicitats a tots nosaltres, a qui ha estat reconegut, muta mutandis, el dret a la independència d'una manera inequívoca. ¿Voleu més prova d'això que el ridícul constant del govern espanyol repetint que no la reconeixen, aquesta independència tan durament guanyada de Kosovo, mentre s'apressen a afegir que no és comparable amb la situació de Catalunya o del País basc? Si no hi té res a veure, de què tenen por?

Als camps encara resten flors de ginesta, que, cada primavera, inunda el nostre país. Per això, algú l'ha batejada com la flor nacional de Catalunya. Contra totes les "rojas" que ens amenacen, ella tan daurada i resplendent és el símbol, renaixent, d'aquesta pàtria nostra!

diumenge, 18 de juliol del 2010

Estiu



A l'estiu, paga la pena d'oblidar-se del polítics i dels problemes de tot tipus i mirar d'aprofitar els dies, sobretot si aquestes transcorren vora el mar, en algun lloc de la costa, si pot ser en un lloc tan bonic com l'Escala i amb aquestes postes de sol sobre el port, al capaltard, quan la calor minva i neixen les ganes de passejar, de contemplar, d'aspirar l'olor salobre de la mar, tan estimulant.
Però hi ha coses que continuen igual, any rere any, per exemple les prostitutes col·locades als costats de la carretera, oferint el seu cos als possibles clients. És una situació terrible i degradant la d'aquestes dones. 70.000 noies, algunes menors d'edat, s'incorporen cada any a Europa a aquest desgraciat mercat, la majoria provinents de països de l'est europeu. Sembla mentida que això no es pugui tallar -alguns alcaldes de la zona empordanesa ho han intentat, però mentre no hi hagi una legislació oportuna, no hi ha res a fer-. Els que ens governen actualment, aquesta esquerra naif, considera que fer-ho seria coartar-ne la llibertat i no sé quantes bajanades més. Quina llibertat tenen aquestes noies? Cap. La seva situació, en mans de mafiosos, és un complert desastre.
Jo, si legisles, no multaria aquestes desgraciades, sinó els seus clients. Són conscients els homes que les utilitzen de com contribueixen a la seva situació d'esclavitud?
Sí, jo voldria un estiu feliç. També per a aquestes noies que venen als nostres països occidentals creient que van a un paradís i es troben a la vora d'una carretera, de sol a sol, havent d'aguantar tot tipus d'humiliacions.

dijous, 8 de juliol del 2010

Manifestació



Raons per què no penso anar a la manifestació:
Perquè jo no vaig votar aquest estatut, que Zapatero ja es va començar a carregar amb el vist-i-plau del PSC i Mas. Cadascú buscant la seva pròpia conveniència. I de Madrid ens va arribar ben retalladet. I, a sobre, gent com l'Alfonso Guerra, se'n vantaven!
Perquè no m'agrada l'actitud dels líders catalans discutint per la pancarta. Sobretot Montilla volent amagar-se darrera la senyera, mentre l'ofídic Iceta, per defensar-ho, ens pren a tots per imbècils. De qui té por, honorable president, som o no som una nació? (I als socialistes catalans de bona fe que van votar la Chacón, quina cara els ha quedat?)
Perquè desprès de la manifestació no ens ofereixen cap alternativa. Serà el dret a la protesta i prou. I a Madrid, que ens tenen ben apamats, s'hi faran un tip de riure, sobretot si es posen a comptar la quantitat de coets que sonen a Barcelona cada cop que guanya la roja. (Gràcies als nois del Barça, tot sigui dit!) O si es fixen amb la gent que farà boicot a la versió castellana de Shrek en 3D i en castellà, i, com a bons patriotes, s'estimaran més anar a veure la catalana, exhibida només en 2D. Ja els sento riure!
Mentrestant, el TC estarà entretingut amb els recurs d'inconstitucionalitat que hi va enviar el defensor del poble, Múgica, del PSOE, per continuar laminant el poc que en queda. I un cop tornat a retallar, convocarem una altra manifestació?
Adéu Espanya!

dimecres, 30 de juny del 2010

INDEPENDÈNCIA

Contra la sentència: INDEPENDÈNCIA.
Contra un estat que no ens vol: INDEPENDÈNCIA.
Contra polítics mesells: INDEPENDÈNCIA.
Contra qualsevol dependència: INDEPENDÈNCIA.
I prou de fer el ploramiques!

dilluns, 21 de juny del 2010

Pena de mort


Llegeixo a l'Avui que l'Estat de Utah "afusella un condemnat a la pena de mort". Ja és ben bèstia que en països que es creuen civilitzats com els EUA encara estigui en plena vigència aquest bàrbar costum. Però el que m'ha omplert d'estupor és saber que al reu se li va a donar a triar entre afusellament i injecció letal -que magnànims!-, i que, en triar la primera opció, cinc botxins VOLUNTARIS la duguessin a terme! Jo em voldria posar en el cervell d'aquests honrats executors i entendre quins raonaments els han portat a presentar-se per a tan macabra feina. Desig de venjança? Satisfacció de col·laborar amb la justícia? Afany de saber què se sent quan es dispara contra un ésser humà? O simplement bogeria pura i dura?
El que sembla que no van tenir en compte els legisladors o polítics que podien indultar-lo o commutar-li la pena -després d'anys de ser al corredor de la mort-, és els condicionaments humans que van portar aquest home a consumir diferents tipus de drogues, a ser víctima d'abusos sexuals i patir tota una sèrie de desgràcies a partir dels deu anys! Quin desastre!
Fets com aquests em porten a reafirmar-me en el meu posicionament contra la pena de mort.
Ronnie Lee Gardner, perdona'ns a tots. I que Déu hi faci més que nosaltres!

dimecres, 16 de juny del 2010

La plaça


Tornar a Gandesa és reviure instants, sensacions, emocions. La plaça on vaig jugar tantes vegades, de petita, a la corda, a la xarranca, al pot. On ara juguen altres xiquets i xiquetes que ja no conec. La recordo guarnida de festa major, amb les dones ballant la dansada, el nostre ball característic. I dic les dones perquè els homes sembla que els feia vergonya, de sortir a ballar la nostra dansa ancestral. La recordo el dia de Sant Antoni, amb el ball de la coca, que els balladors regalaven a les seves parelles -alguns anys, per ballar-hi, calia treure'n la neu-. O la nit de Sant Joan, amb la foguera resplendent il·luminant les nostres cares emocionades, d'infants. I les tertúlies que es formaven les nits d'estiu -sortir a prendre la fresca, se'n deia-, quan no hi havia teles, ni ràdios i la gent necessitava comunicar-se, relacionar-se. Jocs, balls, foc, paraules que s'han perdut, I jo voldria recobrar-les, asseguda als pilons de la plaça, la meva plaça. La plaça major de Gandesa. Casa meva.

dijous, 10 de juny del 2010

Identitat



He escollit aquesta foto del Canigó nevat vist des de l'Escala per comentar UN PAÍS DE BUTXACA. En aquest llibre, el seu autor ens explica com va anar descobrint la seva identitat: "Des que vaig tenir ús de raó, vaig saber que era català. Un català del Rosselló amb cognom rus. Quan passava la barrera de Salses i entreveia l'Albera i el Canigó, em sentia a casa". "Si Jean-Daniel Bezsonoff va néixer a Perpinyà el 15 de setembre de 1963, Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat va néixer a Prada del Conflent el 15 d'agost de 1985 a la Universitat Catalana d'Estiu"."Quan vaig tornar de Prada, vaig prendre una de les decisions més importants de la meva vida sense haver-la premeditada. D'ara endavant escriuria en la llengua del meu país". Així, aquest autor, ens va explicant com a poc a poc va anar prenent consciència que no era francès, tal com li havien ensenyat a l'escola, i va fer l'esforç de parlar i escriure en la seva llengua fins a declarar-se independentista català. Aquest llibre és també un cant d'amor al seu avi matern, el seu padrí, que sempre li va parlar en la vella llengua del país. Un avi que, com molts altres catalans a una banda i altra del Canigó, sabien llegir i escriure en francès, o en castellà, però eren analfabets -forçosos-, en la seva pròpia llengua. El mal és que avui dia encara n'hi ha molts que ho són, i no en tenen consciència. O la tenen tan mediatitzada que tant els fa. Gràcies, Joan-Daniel pel teu testimoniatge!

dimecres, 2 de juny del 2010

Auto-plagis





Hi ha alguns autors que, quan obtenen un èxit, no sé si per incapacitat pròpia o per pressions de l'editor, acaben tornant a escriure la mateixa obra. O al menys, utilitzant el mateix esquema d'una manera francament decebedora -per al lector.
He tingut aquesta impressió fa pocs dies llegint PANDORA AL CONGO, d'Albert Sánchez Piñol. Tot i que no m'interessa gaire la literatura de gènere fantàstic, havia llegit LA PELL FREDA, i la vaig trobar força interessant. Tenia el que se'n diu ganxo, vull dir que t'enganxava des de les primeres línies. I dintre del gènere, no deixava de formular una certa tesi francament preocupant: i era que si reduïm l'adversari a un ésser animalitzat, ja el podem matar, maltractar i -si és dona- violar sense gaires manies. Obrem així quan creiem que altres races o cultures són inferiors a la nostra. Com els negres, en època d'esclavitud, els indis americans en època de colonització, i els mateixos gitanos, els jueus a llarg dels segles, etc..
Ara bé, a PANDORA AL CONGO, Piñol torna a repetir l'esquema de la seva novel·la anterior d'una manera gairebé mimètica: “Home en un lloc hostil -allà una illa deserta, aquí un espai al mig de la selva africana, que s'ha d'enfrontar a uns éssers estranys -allà verds com llangardaixos, aquí blancs con amebes. I noia protagonista, esclavitzada i maltractada -que allà tenia la pell freda i aquí la té insòlitament calenta!-” L'autor, suposo que per vestir d'una mica d'originalitat l'esquema, posa aquesta segona historia dintre d'una novel·la plena de personatges dickensians, que deriva a una mena d'EL COR DE LES TENEBRES del Conrad i acaba com el rosari de l'aurora.
El mateix problema vaig detectar en EL VOL DE L'ÀNGEL, del Zafón que era una còpia mimètica, i dolenta, de la seva celebrada L'OMBRA DEL VENT.
Espero que ni l'un ni l'altre gosin fer-ne una tercera! La del Piñol amb éssers que ara podrien venir de les galàxies i tenir la pell ni freda ni calenta, potser metàl·lica? I el Zafón tornant a embolicar la troca amb personatges i situacions passades de voltes, i, això sí, que no hi falti la famosa biblioteca o cementiri de llibres al cor de la Barcelona vella!

dijous, 27 de maig del 2010

Temps de cireres


Som al temps de les cireres: vermelles, turgents, dolces i compactes. Tan breus que inviten a menjar-ne una i una altra, i una altra més encara, un petit plaer, rodó i brillant com un somni, i tan efímer com els somnis, també.
En vaig veure en una botiga de Barcelona. El venedor em va dir que eren de la Terra alta.
-De Caseres? -vaig demanar, engrescada.
-Només hi diu Terra Alta, a la caixa.
En vaig comprar, era imprescindible que ho fes. En mossegar-ne una, a la manera de la madalena de Proust, tot un munt de records i emocions se'm va filtrar, a través del gust, fins al racó més amagat de la memòria, allà on la imaginació es baralla amb els records i els modela i els amoroseix fins a fer-los únics, i meravellosos.
Maig de finals dels 50 o primers dels 60. Fluir mandrós del riu, l'Algars, entre horts exaltats per la magnificiència dels cirerers carregats de cireres. Unes cireres garrofals que feien inclinar les branques dels cirerers fins a oferir el seu fruit al desig esmolat de les nostres boques àvides.
Menjàvem cireres, que ens pintaven els llavis d'un roig encès. Ens fèiem arracades de cireres, amb què ens guarníem les orelles com robins rutilants. En fèiem rams, que ens emportàvem a casa com un trofeu conquerit en una lluita amable i incruent. Després, una mica acalorades pel sol resplendent del migdia, i el nostre desig sadollat, corríem al toll assolellat del riu, vora els xops protectors i entràvem dins les seves aigües claríssimes, com complint un ritual antic i repetit, any rere any, ondines de les aigües primaverals, goges fascinades, i potser també fascinants, d'aquell món d'encanteri.
Ara sóc lluny, però vull creure que aquell lloc màgic conserva tot el seu encant ancestral. Que les granges de porcs, pollastres i conills -que hi han de ser perquè el pagès de la terra sola no en pot viure, ni que sigui tan pròdiga i generosa com aquella-, no hauran desfet la seva gràcia, no hauran pol·lucionat les seves aigües puríssimes, no hauran arrasat en el seu afany constructor tota aquella bellesa.
Si hi ha paradisos, l'horta de Caseres, el seu riu i els seus cireres, en són un. Fràgil i trencadís. Quiet i endormiscat. I molt, molt, vulnerable.

(Publicat a l'Ebre cap a l'any 2000, però que crec que encara és en plena vigència)

dissabte, 22 de maig del 2010

Foix



El dissabte 15 de maig vaig participar en la marató poètica d'homenatge a J. V. Foix: L'estrany no m'és estrany. Per a la meva lectura, que vaig dedicar al professor Joaquim Molas, que em va ensenyar a entendre la claredat enlluernadora que amaguen els versos onírics, i, irònicament, críptics del poeta de Sarrià, vaig escollir diversos poemes del llibre ON HE DEIXAT LES CLAUS... Aquests fragments són del que obre el recull, que es titula:

VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ: QUAN ANAVA A LLEGIR ELS MEUS VERSOS, EL DIMONI, AMAGAT DARRERA D'UN ARBRE, EM VA CRIDAR, SARCÀSTIC, I EM VA OMPLIR LES MANS DE RETALLS DE DIARIS.

Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
i un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus...

Tothom me diu: -Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N'hi ha que s'agenollen,
L'altre em dóna la mà.

-Com em dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l'ombra d'una bóta
Clareja un toll de sang.

(...)

Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos.
Tots riure i se'n van.

(...)

El bisbe em condecora.
Ja els músics han plegat.
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants.

(...)

-Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam.
(...)
Ara veig el diable
Que m'espera al tombant

Setembre del 1942 (Atenció a la data!)

dilluns, 17 de maig del 2010

Via fora, els adormits

M'ha sorprès, i no pas gratament, veure que, entre els molts pobles que han organitzat una votació sobre la independència de Catalunya, no n'hi havia cap de la Terra Alta. I jo em demano, tan meravellosament vivim sota el domini espanyol? ¿És que no hi ha ningú, sobretot joves, que es qüestioni la pertinença a un estat que ens menysprea, que ens espolia, que ens pren el pèl amb l'assumpte aquest del Tribunal Constitucional, el qual es permet sotmetre l'Estatut votat pel poble de Catalunya i "refrendat" a les Corts Espanyoles a un procés de manipulació, retallant-lo, desvirtuant-lo i convertint-lo en un producte irrisori?
La laminació d'aquest Estatut, nascut d'un excés d'entusiasme del president de la Generalitat, l'Honorable Pasqual Maragall, que va aconseguir arrossegar molta gent que hi veia l'encaix definitiu amb Espanya, ens demostra que tots els intents d'acostament a aquesta realitat inamovible que es diu Estat Espanyol estan destinades al fracàs més absolut. Desenganyem-nos, a Espanya no ens hi volen, tal com som, només ens acceptem com a província vençuda, amb la nostra llengua, la nostra història i les nostres tradicions convertides en un objecte folklòric, sense cap projecció de futur.
Per això considero que aquest moviment que s'està detectant arreu de Catalunya en forma de consultes per a la independència és un primer pas per despertat tantes consciències adormides, per remoure tantes inèrcies, per esvair l'encara vigent fenomen de la por. Són molt pocs, pensa algú, són moltíssims, dic jo, vistes les circumstàncies en què s'han de moure, a base de voluntariat i amb una gran part de la premsa i dels partits polítics més “espanyolistes” a la contra. I no obstant SI MUOVE! És mou! El poble català ha començat a caminar. Serem els de la Terra Alta els últims a bellugar-nos?
(Publicat al L'EBRE, el dia 14 de maig del 2010)

dissabte, 8 de maig del 2010

Sagrada Família

Resulta curiós fer una visita turística a la Sagrada Família. Però s'entén si qui t'hi convoca és l'arquitecte Joan Basegoda, director jubilat de la Càtedra Gaudí, l'home que en sap més sobre aquest autor i la seva obra, com a colofó d'un itinerari que ens havia dut, en anys successius, a visitar diferents edificis del genial arquitecte. Hi anem amb un grup de companys seus de col·legi -entre ells el Miquel-, i les seves respectives dones, com ara jo. Fora del temple, les llargues cues de turistes estrangers donen idea del que representa aquest arquitecte i el seu edifici per a la nostra ciutat. Dintre de la cripta, Basegoda ens parla del mestre i ens n'explica algunes anècdotes curioses. Com ara que Gaudí acostumava a picar amb un martellet les pedres que s'havien d'utilitzar per a la construcció i, segons el so, les acceptava o les rebutjava, al temps que deia, (de les que no li agradaven): "Aquesta parla en castellà!"
Visitem el museu, ple de gent, i la nau central en la qual s'afanyen, muntats dalt de les grans bastides metàl·liques, una colla d'obrers, que produeixen un fort terrabastall. Aquesta barreja de treball adelerat, sorolls intermitents i turistes atònits em fa pensar en un espectacle futurista, fet per gent com ara la Fura dels Baus.
-I del pas de l'Ave, que ens penses? -li vaig demanar a en Basegoda.
-Que no passarà pas. La tuneladora s'aturarà. Aquest serà el miracle que farà Gaudí per tirar endavant el seu procés de beatificació!
Lloat sia Déu!

dilluns, 3 de maig del 2010

Aiguamolls


Els aiguamolls de l'Empordà, quina festa! Ens agrada anar-hi qualsevol dia de l'any, però especialment a la primavera, quan pertot arreu ressonen els cants nupcials dels ocells. A les llaunes -estanys-, s'hi pot veure una variada quantitat d'ocells. Enguany, a més dels habituals: ànecs collverd, martinets blanquíssims, cigonyes -moltes enfilades dalt dels seus nius-, bernats pescaires, tan elegants, orenetes atrafegades, gavians argentats etc, hem vist fotges -amb les cries, amagant-se entre l'herba alta-, i un parell d'ànecs grisets. I el millor de tot, un grup de xatracs fent les seves volades característiques, com si suressin un moment en l'aire i, tot seguit, llançant-se en picat fins a tocar la superfície de l'aigua a la busca i captura d'algun peixet desprevingut.
També, des de casa, a l'Escala, he comprovat que els estornells han tornat a fer niu a sota d'una teula de la casa del davant. L'any passat, un garsa fastigosa no parava d'importunar-los. Llavors vaig presenciar un fet curiosíssim: des de diferents llocs van sortir altres estornells decidits i no van parar fins que van foragitar la garsa. Tenint en compte la diferència d'envergadura d'aquests ocells respecte a la seva enemiga, el seu coratge era molt d'aplaudir!
Això vol dir que la unió fa la força. Potser que n'aprenguin, els nostres polítics, a veure si aconsegueixen plantar cara a la garsa que tots sabem!

dijous, 29 d’abril del 2010

Sant Jordi

Enguany he viscut un Sant Jordi atípic: en lloc d'anar a voltar pel Passeig de Gràcia, Plaça de Catalunya i sobretot per la Rambla -afrontant el perill de ser atropellada per la massa de lectors àvids de novetats, que a la meva edat ja comença a ser perillós-, només he hagut de plantar cara a dos grups d'alumnes, de tercer i quart de primària, de l'escola de Sant Feliu de Codines, on vaig estar invitada a parlar del fet d'escriure i a explicar-los un conte.
Va estar una experiència molt positiva. A mi, que he viscut la implantació i desenvolupament de l'ESO en un institut de Santa Coloma de Gramenet, veure aquelles criatures tan modosetes i educades, tan atentes i interessades en allò que els explicava, demanant la paraula amb ordre i continència, em va semblar una mena de miracle laic. El mal és que, aquests mateixos alumnes, a mesura que vagin creixent i tinguin l'ocasió de veure com es comporten molts adults -polítics o assistents a debats i programes televisius-, dubto que continuïn mantenint una actitud tan assenyada i civilitzada! De moment, felicitats a tots ells i als mestres -i les mestres!-, que ho fan possible.
Ahir, tranquil·lament i amb totes les llibreries gloriosament obertes gairebé per a mi sola, vaig poder triar i remenar de gust. Que hi ha vida literària, més enllà de Sant Jordi!

dimecres, 21 d’abril del 2010

Txevengur



Ha estat molt interessant, després de Vida i Destí, de Vassili Grosman, llegir Txevengur, d'Andrei Platónov. Perquè ha estat com assistir al principi del que va culminar amb la gran bestiesa que denuncia Grossman: el totalitarisme soviètic. Tant un autor com l'altre van patir la persecució i ocultament de la seva obra, que no casava amb la propaganda que d'aquella situació aberrant en feien les autoritats de la URSS. Els manuscrits de Platónov van restar clausurats als sinistres subterranis de la KGB i van trigar 40 a ser coneguts a Occident i encara 20 més a ser editats a Rússia! Txevengur és també la prova que, perseguint grans ideals i meravelloses utopies, es poden arribar a perpetrar veritables barbaritats. Els protagonistes, Dvànov i Kopienkin, a manera de Don Quijote i Sancho Panza, avancen per l'estepa russa predicant la bona nova del socialisme soviètic i, quan convé, “desfaciendo entuertos”, que, com a l'obra de Cervantes, en lloc d'arranjar-la, encara empitjoren la situació. També rememora Rocinante el cavall que munta Kopienkin, Força Proletària, i, Dulcinea, l'enamorament platònic d'aquest per Rosa Luxemburg. Així ens trobem amb situacions esperpèntiques i delirants, que culminen amb l'adveniment del comunisme a la ciutat de Txevengur, després de carregar-se el seus habitants, qualificats de burgesos, i repoblar-la amb rodamons i captaires, homes tinguts per l'escòria de la humanitat, i que els protagonistes -juntament amb alguns altres bolxevics-, intenten de redimir. Però la utopia que duen a terme es revela absolutament inviable. I és que d'allà on no n'hi ha, no en pot rajar! Val al pena mencionar Miquel Cabal Guarro, que ha traduït aquesta obra i altres de l'autor, del rus directament al català. La prosa de Platònov, magnífica, no era pas fàcil, però val a dir que se n'ha sortit amb nota. No tots els traductors són traïdors!

divendres, 16 d’abril del 2010

Traduttore, traditore

Els italians tenen aquesta frase per qualificar els traductors: traductors, traïdors. Avui en dia, amb aquestes traduccions automàtiques que comencen a proliferar arreu, aquesta traïció pot arribar a l'absurd més delirant. Així em vaig trobar un article del Monzó traduït per aquests mitjans que qualificaven de gandul un substantiu, una cosa així com un record gandul. De seguida se'm va encendre la llumeta i vaig comprendre que es referia a un "recuerdo vago", és a dir, un record vague. Em va recordar un alumne meu que va traduir els músculs bessons de la cama per músculs binocles! Tota una troballa.
Hi ha altres traduccions literals del castellà que passen més desapercebudes, sobretot en frases fetes com ara: Se le ha visto el plumero, que tradueixen com el plomall, quan la traducció correcta hauria de ser: Se li ha vist el llautó! També és molt corrent sentir o llegir que una persona s'ha girat d'esquenes, com si els catalans en tinguéssim dues cadascun!
Suposo que el Marc i la Glòria que s'hi guanyen al vida, amb la traducció, són una mica més curosos!

diumenge, 11 d’abril del 2010

Més cabrons?

He llegit unes manifestacions de Justo Molinero, fetes al centre Cívic de Sant Ildefons, a Cornellà, on diu que ell i molts immigrants no parlen català "perquè els catalans són excessivament educats i quan ens equivoquem o no el parlem bé de seguida canvien d'idioma. Siguin més cabrons i no canviïn".
Ja és trist que hagin de ser els de fora els qui ens facin veure la necessitat de no canviar d'idioma, fet aquest fonamental si no volem que el català se'ns mori a les mans. Jo fa molt temps -anys-, que parlo català sempre i en tot lloc -i me n'he vistes de fresques, fins i tot amb la polícia quan aquesta empaitava el meu fill Marc per insubmís. I no m'ha passat mai res. Més aviat he tingut sorpreses agradables amb gent que han acabat esforçant-se a respondre'm amb la meva llengua.
És curiosa -o depriment-, aquesta idea dels catalans de pensar que parlar la seva llengua i a la seva terra amb forasters és de maleducats. Hauríem de prendre exemple dels castellans, anglesos o francesos, que no canvien mai d'idioma, ni tan sols quan són en un domini lingüístic diferent del seu! Per què nosaltres hem, doncs, de tenir complexos? Jo he acabat parlant català arreu. Per a mi, la meva pàtria és la meva llengua. I prou.
Hi ha molts que s'autoproclamen patriotes catalans, disposats a jo què sé per la independència de Catalunya, que són incapaços de fer una cosa tan senzilla com aquesta. Em ve al cap un acte literari en el qual vaig participar, on era asseguda entre un militant d'Esquerra Republicana i una parella de castellans, molt agradables per cert. Jo vaig parlar amb aquests tota l'estona en la meva llengua, que entenien sense cap problema, mentre que el republicà canviava a castellà cada cop que se'ls dirigia!
Ara bé, no s'hi val a ser arrogants, ni impertinents. Cal defensar la llengua amb amabilitat, naturalitat i bones maneres. I sobretot, sense claudicacions vergonyants!

dimecres, 7 d’abril del 2010

Vida i destí

Vet ací un llibre que m'ha impressionat. Feia temps que una lectura no se'm feia tan interessant, tan impactant. Aquest autor rus, escriptor i periodista, va cobrir amb les seves cròniques la batalla de Stalingrad i va ser el primer autor que va donar a conèixer l'existència dels camps d'extermini nazi, un tema que en el nostre temps ha estat motiu de novel·les, pel·lícules i tot tipus de reportatges i documentals, però que quan ell va tractar-lo era desconegut per a la immensa majoria de la gent.

El seu autor, Vassili Grossman (1905-1964), no obstant, no es va limitar a descriure els horrors del nazisme i de la guerra sinó que va incloure en la seva crítica l'estalinisme, posant en evidència la similitud d'aquests dos totalitarismes. I és que, els totalitarismes, siguin de dreta siguin d'esquerra, acaben semblant-se entre ell com a dues gotes d'aigua. I aixafen sota les seves botes tota noció de llibertat i d'individualitat.

Aquesta crítica a l'estalinisme va ser causa que la publicació d'aquest llibre fos prohibida a Rússia, tot i que aquell moment d'obertura del règim soviètic, en l'època de Khrusxov, li va fer creure a l'autor que aquell era el moment oportú. Però anava ben errat. No sols van prohibir la publicació de la seva novel·la sinó que fins i tot li van requisar els originals i fins i tot les cintes de la màquina d'escriure! Per sort, algú n'havia fet una còpia fotogràfica, pàgina per pàgina, que va ser treta de manera clandestina del país en format de microfilm. Aquesta còpia va ser traduïda i publicada a França, però l'autor ja no ho va poder veure.

Les primeres edicions en diferents llengües europees no van tenir gaire ressò. La seva crítica del règim soviètic no va agradar, en aquell moment, a la progressia esquerrana que encara no s'havia desencantat del miratge del comunisme. En canvi, la reedició actual, amb una acurada traducció al català, ha estat lloada per la crítica, i molts l'han comparada a Guerra i pau, la gran novel·la de Tolstoi.

N'he estret algunes frases, tot i que és impossible enquibir en uns curts fragments un llibre que té 1085 pàgines, i encara se't fa curt.

És impossible que dos éssers humans, dos rosers silvestres siguin idèntics... La vida s'extingeix allà on hi ha l'afany d'esborrar les diferències i les particularitats mitjançant la violència”.

El segle XX, un infaust règim nacionalista va encendre les fogueres d'Auschwitz, els forns crematoris de Lublin i Treblinka. Aquestes flames no només van il·luminar el breu triomf del feixisme, sinó que també van indicar a la humanitat que el feixisme estava condemnat”.

Vaig veure la força implacable de la idea del bé social que va néixer al meu país. Vaig veure aquella força en el període de la col·lectivització total, la vaig veure el 1937. Vaig veure com s'anihilaven les persones en nom d'un ideal tan bell i humà com l'ideal del cristianisme. Vaig veure pobles sencers morint-se de gana, vaig veure els nens dels pagesos deportats perint en la neu siberiana. Vaig veure trens amb destinació a Sibèria que transportaven centenars i milers d'homes i dones de Moscou, de Leningrad, de totes les ciutats de Rússia, acusats de ser enemics de la gran i lluminosa idea del bé social.”

Hi ha també la bondat quotidiana dels homes. És la bondat d'una velleta que porta un rosegó de pa a un presoner, la bondat del soldat que allarga la seva cantimplora a l'enemic ferit, la bondat del pagès que amaga un vell jueu al paller. És la bondat dels guàrdies de la presó que, bo i posant en perill la pròpia llibertat, lliuren les cartes dels presoners amb les idees de les quals no combreguen, adreçades a la seves mares i dones.”

Fos quin fos el futur que els esperava -la fama a través de la feina o bé la solitud, la misèria i la desesperació-, ells viurien com a éssers humans i moririen com a éssers humans, i el mateix havia passat entre aquells que ja eren morts; i només en això rau la victòria amarga i eterna de l'home sobre les forces grandioses i inhumanes que hi va haver i que hi haurà al món”.

dimarts, 30 de març del 2010

Manel

He estat escoltant els disc dels Manel, Els millors professors europeus, i m'ha encantat el llenguatge fresc, natural i enginyós que fan servir en les seves cançons. Té força gràcia la seva corranda de la parella estable, que va repetint la tornada: "ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí", un lema o axioma que moltes parelles ens hauríem de repetir sovint. Sobretot quan les coses no rutllen prou planeres i la primera impressió és d'enviar-ho tot al botavant.
L'expressió popular Déu i ajuda -segons m'informa la meva amiga Rosa Maria-, ve d'un antic Déu hi ajut, volent dir, amb l'ajut de Déu. Una versió cristiana i catalana de l'estil de l'ojalà, invocació aquesta que ve de l'època de dominació mahometana i ha quedat fixada en la llengua castellana. I és que la llengua ja les té aquestes coses, que es desgasta per l'ús, com la roba, i acabem que no sabem d'on ve ni quan ha costat que arribés fins aquí!

dimecres, 24 de març del 2010

Exèrcit català?

Si Catalunya fos independent, hauria de tenir exèrcit, com proposen Reagrupament i Laporta?, demana l'enquesta de l'Avui. No sé què respondrà la gent, però jo diria rotundament que no!
Fa segles, els romans, que de guerres en sabien un niu, van deixar escrita la sentència: SI VIS PACEM PARA BELLUM. O sigui, si vols pau, prepara la guerra. I amb aquesta brillant divisa la humanitat porta mil·lennis partint-se la cara de la manera més bèstia i cruel. Per tant, si som tan intel·ligents com creiem ser, els humans hauríem d'adoptar l'axioma següent. Si vols pau, prepara la pau!
I no em digueu que això, en un món militaritzat com l'actual, no és possible. Us remeto a l'exemple de Costa Rica, aquesta petita república de l'istme centreamericà. Espanya, tan generosa com sempre, no li va reconèixer la independència fins al 1850, quan feia anys que se l'havien guanyada durament. I atenció, l'any 1948, després d'una guerra amb la seva veïna Nicaragua, van dissoldre l'exèrcit! Això gràcies sobretot a la personalitat de José Figueres, que des de l'any 1953 al 1958 en va ser president, i que, com el seu nom indica, era d'ascendència catalana. Ara, Costa Rica és un dels països més democràtics de l'Amèrica Llatina i també un dels més pròspers. Quin contrast més edificant amb altres països de l'entorn!
Per això, jo no vull una Catalunya militaritzada. Els militars, amb els seus grans sabres, tenen una tendència malsana a fer-los servir! Només cal veure que l'última guerra que vam patir al nostre país no va ser perquè cap potència estrangera ens envaís, sinó per culpa d'alguns d'aquests salva pàtries d'infausta memòria.

dijous, 18 de març del 2010

Perucho


PERUCHO, EL POETA QUE ESTIMAVA LA TERRA ALTA
Vaig descobrir Joan Perucho fa molts anys, quan ell era jutge de Gandesa i s'acabava d'editar Les històries naturals, el 1960, poca anys després de publicar la seva corprenedora Elegia a la terra i als morts de Gandesa, en El país de les meravelles, de 1956. Les Històries Naturals em va fascinar: un vampir que es passejava per la nostres terres durant la carlinada, quina magnífica troballa! I el que em resultava més xocant, molts dels personatges del capítol Gandesa la flor del món, en el qual recollia la cançó popular: "Corbera la foradada,/ Gandesa la flor del món./ Les costes de la Fontcalda,/ per a mi ben planes són", eren personatges de carn i ossos, gent que veia cada dia, com per exemple el doctor Antoni Galvan, gallec casat amb una gandesana que ocupava el primer pis de la nostra escala, o Josep Sol "ric comerciant a l'engròs de vèrbola matemàtica" que n'era propietari i vivia al segon, entre molts altres. I és que amb la prosa fantàstica de Perucho totes les coses, fins les més quotidianes, esdevenia apassionants: paisatges, llegendes, vins, menges i cançons de la terra entraven de ple dret a formar part d'un món fabulós i increïble, com el de les sagues nòrdiques o les mitologies dels pobles antics.
Però l'interès del nostre autor no s'aturava a Gandesa, sinó que s'estenia a la comarca sencera i fins i tot al proper Aragó, les Terres de l'Ebre o el Maestrat. Perquè la seva curiositat i la seva inclinació natural el movien a interessar-se per tot i per tothom. Era, a més, un home d'un tracte obert i cordial, que li va valdre molts amics a tot arreu, des del pastor més senzill fins a l'estudiós més erudit o els joves aprenents d'escriptor que se li dirigien i als quals atenia amb una simpatia i una generositat encomiable.
Vaig tenir el privilegi de visitar-lo pocs mesos abans de morir, en el seu pis de Barcelona, carregat de llibres, de quadres i de records. Va estar molt content de poder parlar d'aquells anys gandesans. Em va demanar per molta gent que havia conegut i tractat, i estava al corrent dels que ja havien mort, fet que l'entristia molt. "Tot es va acabant!" em va dir, ja que sabia perfectament que la seva malaltia no tenia remei. No se'n queixava, perquè era conscient que la vida l'havia tractat molt bé. "Tots tenim un àngel que ens protegeix. Només cal deixar-se portar" -aconsellava.
"Ser jutge de Gandesa em va permetre escriure -em va dir-. Treballava al matí, al jutjat. I tenia les tardes lliures per a mi. Sol i tranquil dintre del meu despatx. Què més podia demanar?"
Me l'imagino en aquella oficina -ara hi ha uns moderns jutjats, a l'avinguda que porta el seu nom-, més aviat sinistra dels baixos del vell ajuntament, voltat de lligalls antics i polsosos, inclinat sobre el paper -segur que escrivia a mà-, donant vida a aquells personatges singulars o parlant dels seus monstres fantàstics, com ara la Çerena o la Zuda mentre una "avutarda gèminis" o una "àurea picuda" entonaven un cant harmoniós enllà de la finestra. I es perdien volant pels cels blaus i esbatanats de la Terra Alta, mentre ell seguia escrivint, incansable i feliç.
Ara les seves Històries Naturals han estat traduïdes a més de vint-i-cinc llengües. I a mi em fa molta il·lusió pensar que algun lector o lectora, en algun lloc remotíssim, com ara la Xina, l'estarà llegint en aquest moment i sentirà una lleu esgarrifança de temor i de plaer en conèixer les aventures d'Onofre de Dip, a les quals, el nom de Gandesa quedarà lligat per sempre més.
Carme Meix

divendres, 12 de març del 2010

Llei del cinema

El diari Avui es fa ressò de l'article del The New York Times que parla de la llei del cinema en català, i reconeix que només es doblen a la nostra llengua un ínfim 3% de pel·lícules.
Aquest assumpte fa temps que cueja, i fins i tot els propietaris de les sales de cinema van fer una aturada de protesta, que va ser molt mal rebuda per la gent. El seu problema, diuen, és que hi perdran diners! En una època com la nostra, on els avenços tècnics són tan notoris, sobta que es faci problema per aquesta raó. Si pots triar la llengua en una avió o en un espectacle de llum i so, com el que vam veure a Abu Simbel, a Egipte, un país que ens sembla tan endarrerit, pel simple procediment de posar-te uns auriculars, on és el problema?
No em digueu que veure pel·lícules amb auriculars seria una incomoditat: al metro veus tot de gent que els porta tot el dia ficats a l'orella sense immutar-se gens! I ara que s'han posat de moda les pelis en 3D, la gent es posa ulleres de plàstic, i ben contenta!
El que irrita, que cansa, és no poder anar al cinema perquè tot es fa en castellà. O haver-hi anat amb les nétes, de vuit anys, a veure Pluja de mandonguilles, i no poder-la visionar en 3D, com els nens que l'anaven a veure en castellà! Això sí que és discriminatori!

dilluns, 8 de març del 2010

Dia de la dona, amb neu

Avui és el dia de la dona treballadora. Em va riure aquest adjectiu perquè la dona, o la majoria de les dones, sempre ha treballat. Penso en el medi rural, d'on pervinc. Dones de pagès, que treballaven tot el dia a la casa, no només en tasques específiques com rentar, planxar, anar a buscar aigua, fer el dinar etc., a més de criar els fills, criar també aviram, anar a l'hort, sinó que, en temps de feina forta, ajudaven els seus homes en les tasques agrícoles. Però és que molta gent relaciona el treball de la dona -només-, amb el fet de ser assalariada! I no és així.
El mal és que la dona actual, al menys als nostres països, ha millorat molt el seu estatus, i algunes porten un sou a casa tan bo o més que el de la seva parella, i, no obstant, la majoria continuen fent, gairebé en exclusiva, les tasques domèstiques!
Jo proposaria un dia de l'home, conscienciat, que n'hi ha, de la dona treballadora. Que la igualtat d'oportunitats ha de començar a casa!
Mentre escric, per la finestra, veig caure una nevada considerable, com feia temps que no veia a Barcelona. La neu és molt bonica, fins i tot poètica, bona per als camps: "Any de neu, any de Déu", però un cop passada l'excitació de la descoberta genera un munt de problemes. Ara mateix mig país està cobert de neu. Els inconvenients vindran demà! Mentrestant, gaudim de la seva efímera bellesa!

divendres, 5 de març del 2010

Consultes silenciades.

És astorador el que ha passat amb l'última tanda de consultes per a la independència. Han estat absolutament silenciades. I si algú, com el programa Polònia, n'ha fet esment és per ridiculitzar-les! Crec que el Toni Soler no podia caure més avall!
A mi, que tinc una edat, m'ha recordat els temps franquistes, quan les coses que no convenia que se sabessin, per exemple maquis, estraperlo, etc, eren sistemàticament amagades. "D'allò que els ulls no veuen, el cor no se'n sent!". Ara diríem: el que no surt a la tele i als principals diaris, no existeix.
Aquesta vella tàctica, no sé si dir-ne de l'estruç, se'ls pot girar ben bé a la cara. Com molt bé diu el Joel Joan, "Els robarem la cartera, als espanyols, i no se n'adonaran!".
Som en temps d'Internet. Ja no es poden posar portes al vent. Si no deixen que les notícies se sàpiguen pels mitjans de comunicació habituals, cal que les fem córrer per altres mitjans. Encara que sigui sortint a cridar-les al terrat, com fan les dones iranianes!
Sí a les consultes. Sí a la independència! O és que cap poble, en aquestes alçades del segle XXI, prefereix viure sotmès?

dimarts, 2 de març del 2010

Jo també sóc bomber!

El foc que va cremar aquest estiu a Horta de Sant Joan, em va afectar molt, ja que jo, com a filla de la comarca de la Terra Alta, estimo particularment aquelles terres. I encara vaig sentir més la mort del grup de bombers de Lleida que hi van participar.
Un temps després, i amb molt bon encert, la jutge de Gandesa decideix que hi ha indicis de ser provocat, el foc, i inicia els tràmits del judici per aclarir-ho. Fins aquí res a objectar: aplaudiments per a la jutge!
La meva pregunta és: Per què s'hi havien de posar els polítics? Era necessària la Comissió d'Investigació de l'incendi nomenada pel Parlament de Catalunya?
Cada vegada que veig aquest homes coratjosos, sotmesos a una mena de judici públic -pena de telediari?-, alguns sense poder dominar l'emoció a causa del dolor que se'ls fa reviure, m'indigno. Quina finalitat es busca amb aquesta mena de circ mediàtic? Preservar el cap dels seus superiors polítics implicats? O distreure l'opinió pública per tal que no pensi en altres coses?
Jo, davant d'aquestes circumstàncies, em sento bomber. I voldria fer-los arribar tota la meva solidaritat.
I el polítics, que deixin que la justícia faci la seva feina sense interferències no coaccions. Tots hi sortiríem guanyant.