Clotxa

Diumenge passat es va celebrar a Gandesa la Festa del Vi amb el tradicional dinar popular en el qual es mengen les saboroses clotxes.
Però les que jo vull evocar, ara, són les que ens menjàvem al camp, en temps de verema, a l'hora d'esmorzar. Jo, de joveneta, solia anar a ajudar uns parents -a casa no teníem terres-, perquè en temps de collita totes les mans són poques. Recordo aquells matins, encara fosc, en què pujàvem al carro que avançava trontollant pels camins per anar a la finca corresponent. El dia s'anava alçant fins a inundar-ho tot de llum, i els ocells matiners entonaven les complantes. En arribar al tros, veremàvem una estona mentre la tia Carme encenia el foc per escalivar-hi els tomàquets i les arengades -sardines de casco en la parla del país-, i quan ho tenia tot a punt ens cridava. El pa es partia de mig a mig i se li buidava una part de la molla, allò era la clotxa, o conca, una antiga romanalla, suposo de quan la gent no tenia ni plats. Dins de la clotxa s'hi posaven els tomàquets pelats i aixafats i les arengades esmollades i sense espines. Tot ben regat, això sí, amb oli del país, tan bo. Jo us ben dic que ni l'emperador Tiberi esmorzava millor!
Fa uns anys, a algú amb molt bon criteri, se li va acudir no deixar perdre aquesta menja i convertir la clotxa en un àpat col·lectiu, per celebrar el vi nou, que l'acompanya en la festa, així com embotits i cócs tradicionals -sobretot les característiques casquetes.
Com que enguany no hi hem pogut anar, ens l'hem menjada a casa. I us n'ensenyo els ingredients. A veure si us fan venir salivera!