dissabte, 26 de maig del 2012

Llops


Sembla que els llops, procedents de França, on potser han arribat des dels Carpats, a la llunyana Romania, han tornat a Catalunya. Tenia guardada la notícia que l'últim representant d'aquesta espècie a les nostres terres, havia estat abatut a Horta de Sant Joan, l'any 1929.
Els llops i els homes, potser perquè comparteixen el mateix espai i les mateixes menges: cabres, ovelles, conills..., han estat enemics seculars. Jo encara havia sentit contar a la meva sogra, gandesana com jo, que, de petita, els havia sentit udolar algunes llarga nit d'hivern, llavors que els hiverns eren tan freds i tan durs i la neu aïllava els pobles i deixava sense aliment els llops. Aleshores, explicava, tots els gossos del poble ganyolaven, esporuguits. I la gent tancava bé portes i finestres, i protegia els corrals.
Jo només he sentit udolar els llops als documentals de la TV, però la primera vegada que els vaig sentir -en un programa del Rodríguez de la Fuente-, vaig notar que la pell dels braços se m'eriçava, producte, suposo, de la llarga experiència que la por dels meus avantpassats al llops havia deixat impresa en el meu subconscient.
I també en el nostre refranyer: llops amb llops no es mosseguen, que tan bé podria aplicar als poderosos d'ara i de sempre. O de ser llop disfressat amb pell d'ovella. Veure-li les orelles al llop. Ser fosc com gola de llop. Tenir una gana de llop... I en els contes, com ara els dels set cabridets, el de la Caputxeta, o el dels tres porquets, sempre el llop ha estat considerat el dolent de la pel·lícula. Però van ser ells que van ser extingits!
Si ara tornen, hi haurà lloc per a ells?

dissabte, 19 de maig del 2012

Llum d'Irlanda



"La pluja sobre els vidres regalima fa mil
anys i les pomes àcides deixen anar una olor
d'infantesa perduda, al bol sobre el trinxant.
La tempesta no escombra la memòria: retruny
damunt dels nostres caps -amenaça corpòria
del pes de les mentides fosques que sempre planen
sobre aquest país d'esperits que no poden
reposar en calma-. Sento els xiscles que es congrien
al nuvolam, la pell de gallina dels llamps
llançats per les paraules que va dir algú, callat
des de fa temps, i cau lentament el batec
de les síl·labes molles sobre l'ampit lluent
del finestral. Només aquesta flaire, acídula,
casolana, de pomes que maduren i un tro
ja més llunyà, de pedra foguera que espurneja."
                                                         Marcel Riera
                                                        (Premi Carles Riba 2011)
Aquest poemari ha estat la meva contribució a la poesia d'aquest Sant Jordi

dijous, 10 de maig del 2012

Emmaús


Emmaús
Alessandro Baricco

D'aquest autor havia llegit Seda, una bellíssima història d'amor amb sorpresa final -que la redimeix de ser ensucrada, el gran perill per a narracions d'aquest caire. El títol d'aquesta obra, Emmaús, ens remet a l'episodi de l'Evangeli de Lluc en el qual, poc després de la crucifixió de Jesús, aquest s'apareix a uns deixebles que anaven a un lloc anomenat així, Emmaús, i els acompanya pel camí, però aquests no el coneixien fins que es queda a menjar amb ells i parteix el pa.
La història que ens reporta Baricco és la de quatre amics de família i formació catòliques, que segueixen el camí marcat per la tradició a la qual pertanyen, amb sacrificis, dubtes, temptacions, vacil·lacions, acceptacions i renúncies, i sobretot un intens sentiment de culpa, que els durà a frec del desastre.
No sé si les persones que no han viscut aquella època i aquella formació de religiositat exaltada, podran entendre el drama íntim que viuen aquests nois. En tot cas, fa referència a una manera de ser i de viure la fe que, almenys al nostre país, diria que hem superat.
Menció especial mereix l'estil d'aquest autor, molt ben treballat. Tot i que aquesta obra és de poc volum, com totes les seves, no es por llegir d'una tirada, com qui va a preu fet, sinó que t'obliga a rellegir sovint per tal de copsar-ne tots els matisos.

divendres, 4 de maig del 2012

Camí de Sant Jaume de l'Ebre



 

A la ciutat de Tortosa trobem el primer vestigi important de la ruta xacobea de l’Ebre, el portal de Romeu, al costat de la catedral. Un ruta que començava a les goles del riu, llavors no hi havia Delta, on desembarcaven els pelegrins vinguts per mar des de terres llunyanes, i que, passant per Amposta, Tortosa i Xerta, es desviava una mica del camí que menava a Gandesa, per dirigir-se al santuari de la Fontcalda, on els pelegrins feien parada per encomanar-se a la Mare de Déu.
Per arribar-hi, un cop superat el Pinell, s'agafa un camí que comença en mig de terres de cultiu: vinyes antigues, ametllers que s'arrisquen a anunciar la primavera, de vegades a ple hivern, oliverars amb fulles que el vent remou... Aviat, però, les deixa enrere i s'endinsa en un terreny molt bell i agrest fins arribar al Cap de la Costa, des d'on s'albiren les cases del santuari arraulides al voltant de l'ermita, com un ramat d'ovelles blanques a redós del pastor. I els cingles majestuosos que envolten la vall.
Un cop arribem al fons d'aquesta, al costat del riu Canaletes, ens trobarem la font calda que dóna nom al santuari, que hi és a tocar, i a la Verge que s'hi venera. Una font que raja tèbia, aigua termal que té la propietat de guarir de dolors el cos i de l'ànima dels seus devots. (Ara podem emprendre el recorregut dels Estrets de Dalt i els Estrets de Baix, llaurats a la roca per segles del fluir constant de l'aigua del riu. Amb els seus gorgs i els seus salts d'aigua remorosa.) Tornarem per la Vall de Navarro, seguint una senda que passa pels peus del Frare, quiet i petrificat des de fa segles. Aquí trobarem un monument modern de ferro forjat: la silueta d'un peus alçats amb una creu al mig, que ens indica el camí.
Nosaltres continuarem la nostra ruta fins a Gandesa i Batea. I ens desviarem uns pocs quilometres per arribar a Vilalba del Arcs, per visitar la casa Coll. Aquesta magnífica casa pairal s'ha convertit avui dia en un museu que recull diverses àrees d'interès. Una d'elles és la relacionada amb la ruta xacobea.
Passada Batea i ja dins l’Aragó la nostra ruta es troba amb el Camí que ve de Barcelona per confluir posteriorment tots al camí dit del francès, el més conegut de tots.