Fer tria de fotos antigues
és rememorar tantes vides
tanta joia, o tant dolor,
d’un temps periclitat.
Fer tria de fotos antigues
és rememorar tantes vides
tanta joia, o tant dolor,
d’un temps periclitat.
Cau la pluja, lenta, clara,
sobre els arbres del carrer.
El cel és gris, el pensament divaga
per les rutes obertes del no-res.
Un retall de cel blau
s’obre pas, lentament.
Sonen les campanes
de mil campanars.
No és un toc de festa,
ans de funeral.
Un toc de requesta
que es va renovant
mentre quedi un campana
i un poble que albira
horitzons de llibertat!
La Font Calda, sempre al cor.
Arri, arri! Arraulida al cornaló
de la sàrria del ruc
feia el meu prime viatge
a la Fontcalda.
Camí ple d’estimballs,
de feréstega bellesa,
perfumat de timó i de romer,
irradiant prometences.
Una Mare de Déu petita
i humil ens hi esperava.
I als xorros assaciava
la nostra set d’amor matern,
de reclam i de festa.
Ara com antany et faig la requesta:
Als que us visitem en ella
dau-nos salut. Mare meva!