dijous, 26 de setembre del 2013

Born



Visita al Born

Visitar el Born és, gairebé diria, una obligació per als catalans, sobretot per als barcelonins. Veure les restes de les cases que van ser demolides és escruixidor. No obstant, el que més em va impressionar va ser l'exposició de les restes d'objectes quotidians: escudelles, tasses, plàteres... aquella ceràmica típica amb dibuixos blaus de l'època, que et fa adonar de les presses amb què els habitants d'aquelles cases en van ser desallotjats. (“Si poguessin, ens ho tornarien a fer!” -va comentar una senyora que s'ho mirava al meu costat.)
I és que després de la desfeta del 1714, les autoritats borbòniques, van decidir aixecar una fortalesa o ciutadella per tenir amenaçada Barcelona des de dos gran punts: Montjuïc per la banda del Llobregat, i aquesta fortificació per la banda del Besòs. Amb els canons de totes dues apuntant la ciutat!
Per ubicar-la, van manar enderrocar una gran part del barri de la Ribera, un barri industrial i artesanal situat prop del Rec Comtal. Gairebé 2000 cases, que afectaven uns 5000 habitants, una quantitat de gent molt considerable per aquella època. També va ser enderrocat el monestir de Santa Clara, que donava nom al Baluard de Sant Clara, per on obriren bretxa els assaltants.
Per construir la Ciutadella es necessitaven molts diners, que foren fets “donar” als habitants de la ciutat. I obligats a treballar en les obres de construcció, com abans ho havien estat a destruir les seves pròpies cases, als veïns de la Ribera, que van veure's forçats a malviure en construccions precàries prop del mar. Fins l'any 1753, 39 anys més endavant, no es va construir el barri de la Barceloneta per allotjar aquestes famílies!
Aquest barri havia estat projectat el 1719 per l'enginyer Joris Prosper Van Bermoon, com també ho havia estat la Ciutadella, una fortificació típica en forma d'estrella. (Si heu llegit Victus, aquest personatge i les seves tècniques de construcció us sonaran molt!)
La Ciutadella era una edificació odiada per tothom, així que, a partir de 1794, els regidors de Barcelona van estar demanant la seva demolició en reiterades ocasions. Finalment fou derruïda el 1869. Se'n conserven alguns edificis, com l'arsenal, que és ara el Parlament. (Cosa que no deixa de ser una ironia de la història!)
Del nom del Born, ja us en parlaré en una altra ocasió.

diumenge, 22 de setembre del 2013

Anuradha Roy


The folded Earth és el títol original de la novel·la d'aquesta autora de l'Índia, traduïda al castellà per Santiago Rey, com Los Pliegues de la Tierra.
Les narracions d'autors de països exòtics sempre aporten un plus d'interès al plaer de la lectura. Cosa evident en un escenari com ara el de l'Índia moderna, amb els seus contrastos i les seves contradiccions: Internet al costat de divisions de castes, cultura ancestral i analfabetisme, restes encara visibles en el paisatge i els costums de l'antiga dominació britànica, maneres de viure dins d'una societat multicultural, amb diverses religions -hindú, mahometana, cristiana-, que pugnen per establir o consolidar el seu domini...
Si l'autora és una dona, com en aquest cas, posa un especial èmfasi en el seu món, tocat de masclisme, i sobretot en l'entorn -l'acció està situada als peus de les crestes imponents de l'Himalaia-, amb la seva bellesa agresta i una mica salvatge que porta camí de desaparèixer engolida per la “civilització”-. Una lectura força recomanable.
Menció especial per al traductor; no devia ser fàcil trobar l'equivalent a una sèrie de paraules i modismes d'origen local. (Tot i que la novel·la estava escrita originàriament en anglès, cosa que li ha facilitat la feina).

dilluns, 16 de setembre del 2013

VÍCTUS


-->
Aquest estiu he llegit “Víctus”, d'Albert Sánchez Piñol, en la traducció catalana de Xavier Pàmies.
He de confessar que vaig començar-la amb una certa prevenció, deguda a la seva “Pandora al Congo”. I encara més al fet que en fes l'original en castellà. Així que estava disposada a trobar-li tots els defectes. De moment, em van sorprendre algunes llicències de llenguatge: ser un rotllo, agafar una mona, o dir-ne el Zubi al Zubiria, el protagonista, una forma d’abreujar de tradició moderna procedent dels castellà. Aquí dèiem Quim, Bet, Pep etc. Dir subnormal com a insult, molt modern, o tirar-se una dona, una expressió massa actual.
També em va sorprendre que els amants s’ho fessin despullats sobre la palla. Ja es nota que el Sánchez Piñol no s’hi ha gitat mai. La picor resulta insuportable i, per poder-s’hi estirar, s’hi ha de posar una manta o una borrassa!
Ara bé, de seguida, el to del relat, més aviat desmitificador, la caracterització del protagonista, un individu entre cínic i desencantat, un antiheroi que acaba comportant-se d'una manera heroica, el desenvolupament de la trama -que et parlin de qüestions d'enginyeria militar i no se't faci pesat, ans al contrari, és un gran mèrit de l'autor!-, i la resta dels personatges -reals o ficticis-, em va anar enganxant. I la prevenció es va convertir en admiració. Sí, ho confesso, em va agradar molt i fins i tot m'hi vaig emocionar!
Diu que va ser lectura de Rajoy, aquest estiu. Ja m'està bé, doncs, que s'hagi escrit en castellà, si així arriba a més gent. És clar que, al costat de les nostres virtuts com a poble, també hi queden retratats els nostres defecte, sobretot aquest individualisme a ultrança, allò de tres catalans, quatre parers, no sé si ens pot ajudar gaire en el moment transcendental que estem vivint!

dijous, 12 de setembre del 2013

Via Catalana




-->
Via fora!

Crònica d'un dia èpic.
Matí, em llevo, penjo la senyera al balcó i vaig a buscar l'Avui. Esmorzo i em preparo la bossa: paraigua, gorra de sol i barret de pluja, impermeable de plàstic -groc-, ulleres de sol, repel·lent d'insectes -vaig a l'Ebre!- crema solar, roba còmoda i, com no he trobat la camiseta preceptiva, una bufanda independentista que farà el fet. Ah, i un tamboret plegable comprat al xino de la cantonada. Ja veieu que sóc obedient i previsora. (Al final, gairebé cap d'aquest objectes em serviria de res!)
Metro fins a les Glòries, on hi hauran els autobusos del districte de Sant Martí en què -després d'una recerca per les diferents delegacions de l'ANC, (tot era ple!), m'havien donat la penúltima plaça que els quedava per anar allà on jo volia: les meves terres!
De moment plou. Però no perdem l'entusiasme, i se n'ha de tenir molt perquè fem gairebé tot el camí cap al sud en caravana. La majoria cotxes i motos, amb senyeres de per tot. Per sort para de ploure, però fins al moment culminant de la Diada no veurem el sol.
A mesura que ens acostem al nostre tram, el 35, més avall d'Amposta, ja trobem més i més gent als costat de la carretera improvisant pícnics i saludant els que anem més avall. També ens saluden amb senyeres des de dalt dels ponts de l'autopista, tot i que, al principi, encara plovia.
Arribats al nostre tram, i passats dos quilòmetres, sortim de la carretera i anem a dinar, els que ens hi havíem apuntat, a la casa de colònies l'Alberc. Paella molt bona -no hi podia faltar-, pollastres, gelat i cafè. I vi de Batea! Com anàvem amb retard, dinem a corre cuita i emprenem a peu els dos km fins al nostre tram. Tot és ple de gent, molt diversa -grans, joves, nens, se sent alguna veu en castellà-, una marea groga amb senyeres i molt d'entusiasme. Arribats al punt assignat, només ens cal esperar el gran moment. A l'hora de fer la cadena, som tants que ens hem d'estrènyer! Molta gresca quan passen els helicòpters, volem sortir a la foto! De lluny, se senten els campanes d'Amposta, que s'uneixen al clam de la gent. In, inde, independència! Acabem cantant Els segadors.
De tornada, una altre gran embús per accedir a l'autopista. Ara la gent escolta la ràdio i llegeix missatges al mòbil. Ens fem un tip de riure quan una emissora espanyola diu que hi hem anat a cop de talonari, i tots esperem arribar a Barcelona per anar a cobrar. De moment, però, paguem al senyor Abertis, que s'ha degut de folrar. En aquella hora, res d'estar alçades les barreres!
Arribem a les Glòries a les onze, i, a casa, a quarts de dotze. Gràcies a Déu, el cos, les cames i la bufeta -només he anat al lavabo a migdia-, han aguantat.
De les Diades d'ahir i de l'any passat, podrem dir amb orgull: JO HI ERA!

dilluns, 9 de setembre del 2013

Anecdotari escalenc, amb bestioles




-->

M'agrada anar a caminar pel passeig, bordejant el mar fins al centre de l'Escala. 35 minuts d’anar i altres de tornar amb un descans al mig per contemplar el panorama, i badar.
Anant i venint, no pots deixar de sentir les converses de la gent. Un pare jove dirigint-se a un marrec d’un dos o tres anys.
-Gelats; no sé què... ja n’estic tip. Demà mateix ens en tornem a casa!
Més endavant, és una mare, que es queixa de la seva filla, d’un deu anys.
-Ja querría que tuvieses veinte años!
Ah, els fills, a l’estiu! És llavors que els pares valoren la soferta tasca del mestres!
Ara és una senyora:
-Diuen que els banyolins parlem com els d’Olot, a mi no m’ho sembla. Parlem com els d’Olot?
M’he endut la càmera i faig fotos a uns corbs marins que s’estan plantats damunt de les roques, dins del mar, al costat del passeig. Un home els assenyala a un noi: Mira, pajaritos!
Al meu jardí, papallones i abegots -també alguna abella o vespa-, venen a festejar la meva altea, que està esplèndida. Un visita interessada, és clar.

(Fotos: un corbmarí, a les roques. Papallona. Abegot.) 

divendres, 6 de setembre del 2013

Anna Karenina


-->
Abans d'anar-me'n de vacances, vaig veure la pel·lícula de Joe Wright, Anna Karenina. La protagonista, Keira Knightley, és una actriu que m’agrada molt, però la versió no em va acabar de fer el pes. Potser perquè fan una estranya barreja d’escenaris –tan aviat sembla que estan fent una funció de teatre, amb les tramoies corresponents, com l’escena es torna real, vull dir que sobrepassa l’escenari. Tampoc l’actor que feia el paper de Wronsky, Aaron Jonhson, no em va acabar de fer el pes; massa ros i massa inconsistent! Força millor Karenin, interpretat per Jude Law, que mostra els dubtes i contradiccions del personatge i l'humanitza. De resultes, em vaig començar a rellegir la gran novel·la de Tolstoi -seria la meva tercera vegada!-, que em vaig endur per acabar-la durant l'estiu. Va molt bé retornar de tant en tant als clàssics: no et deceben mai! Són obres que depassen modes i èpoques.
És clar que, en el temps actual, una història com la de Karenina no té raó de ser, almenys als nostres països occidentals, on les separacions són a l’ordre del dia. Tanmateix, no tothom ho sap pair. I, desgraciadament, massa sovint, surten monstres que es rabegen en les seves parelles o els seus fills. La gestió dels sentiments: amor, odi, frustració, etc, sempre ha estat molt complicada.

dimarts, 3 de setembre del 2013

Tornada a casa, remembrant l'estiu


-->
Ahir tarda, només arribar a l'Escala, vaig veure un esquirol corrent al final del meu carrer. Els esquirols de per aquí no són rodons i lluents, amb la cua sedosa, com els dels parcs anglesos, que vénen a menjar el que els dones sense gaire temor, sinó que són prims i desnerits, amb cues d’escombra. I corren esperitats quan passen prop dels humans, dels quals desconfien. Es veu que no estan avesats als amanyacs, ni tenen una vida fàcil, però són molt lliures, molt llestos i àgils, molt independents.
El problema per a ells som nosaltres, que hem anat ocupant un espai que els pertanyia, quan tot això eren boscos de pins. Ara, per anar d’un lloc arbrat a un altre, els cal passar per la carretera, amb el perill que això comporta. I arreu hi ha gossos, i nens amb bicicletes i pilotes. I renou. Si tinguessin memòria, rememorarien temps passats quan l’Escala era un paradís fet a mida per a ells. Qui recupera de seguida el seu hàbitat són les herbes, que creixen a pams, a qualsevol lloc, per molt que les arrenquis. La terra mare d’herbes i madrastra de plantes, que deia algú.
La parella d’estornells continuen amb la seva tasca, al niu. Ara ja deuen de tenir petits perquè tots dos, mascle i femella, entren i surten sovint del niu, ben atrafegats.
Aquest matí m’ha amenitzat l’esmorzar el cant d’una cadernera. Bona manera de començar el dia! Un dia que s’ha alçat d’un blau intens, però que aviat s’ha anat ennuvolant. El cel, al caure el dia, pot agafar coloracions molt suggestives!