dilluns, 22 de febrer del 2016

Campana


-->
La campana emmudida cap alerta recull. Ni cap ventar de festa.

A trenc d'alba ressona la veu del campanar llançant la seva crida
als quatre punts obert de l'horitzó i marcant el seu ritme ancestral.
Toc d'hivern, enrogallat de neu, humit de boira, tremolós de fred,
company del fum, del foc encès, de la torrada i l'all. I el vi de casa.
Toc de missa major, de noia endiumenjada i fadrí reptador,
de joia compartida, de gust d'olor de coca, de sentor de mistela.
Toc de rés de la tarda, amb la vella que avança pels camins de la vil·la
a pregar pels seus morts. Toc de foc que s'arbola, de la flama que 
                                                                                          crema
de l'estalzí que abrusa. De la gent, impotent, que s'ho mira.
I el toc antic del sometent que vetlla.
I el toc de morts, que desvetlla l'albada. I ens diu l'últim adéu
                   a l'hora imprevisible dels retorns. 

 (Foto meva al campanar de Gandesa, a primers dels 60) 

divendres, 19 de febrer del 2016

Maria Rosa


 
Maria Rosa
Àngel Guimerà

Diumenge passat vaig anar a veure a la sala petita del Teatre Nacional, el drama d'Àngel Guimerà: Maria Rosa.
Aquest autor, tan prolífic, ens va deixar un personatge masculí molt potent, Manelic, que representa l'home oprimit que s'enfronta al poder, conegut a bastament. A banda d'aquest arquetip, Guimerà va crear també personatges femenins molt remarcables, i més pensant en la situació de la dona en aquell moment històric i social. Són dones fràgils que treuen forces de flaquesa per rebel·lar-se contra els seus oponents o contra el seu destí. Així la Marta, de Terra Baixa, l'Àgata, de La filla del Mar, o la Blanca de Mar i Cel. La Maria Rosa és una d'aquestes heroïnes, una dona atrapada entre el record del marit condemnat injustament, i el requeriment abassegador del Marçal, que la vol fer seva a tota costa.
L'obra va estar molt ben escenificada i interpretada. Ara bé, aquesta diguem-ne mania de voler situar l'acció en un temps indeterminat, massa modern -en lloc d'un safareig, hi havia una rentadora elèctrica, les dues dones anaven vestides amb pantalons estrets, prenien una beguda enllaunada, etc.-, contrastava anacrònicament amb el text, que parlava de rentar al riu, de gent analfabeta, de salari en pessetes, etc. Tant costava fer-ho tal com l'autor ho va deixar escrit?
En una de les sortides dels actors per recollir els aplaudiments, en Francesc Lucchetti va tenir unes breus paraules d'homenatge a Muriels Casals, que van ser també molt aplaudides.

diumenge, 14 de febrer del 2016

A Muriel



El càlcul del mesquí, no esgarrarà el meu somni.

És en la llibertat que esmolo el pensament, sempre afuat i indòcil,
i segueixo tothora l'estela del seu rumb per camins no traçats,
per rutes intricades -sense amples autopistes ni vols de cost molt baix-,
enmig de la malesa que dificulta el pas -lluny de la fanfàrria i el tambor de combat-,
calçada amb espardenya, avarca, i peu descalç. És en la llibertat
que he forjat pic i rella, i esmolat el meu llapis, i el capciró dels dits
en desigual batalla, amb el nom de la pau escrit de puny i lletra
sobre argiles sorrenques, que l'aigua va esborrant.
És en la llibertat que es renova el meu càntic. Muda, i cega, i vençuda
en la lluita de segles, amb els ulls embenats i la boca lacrada
                       et segueixo cridant. 
                                                          (D'Any de Gràcia)

divendres, 12 de febrer del 2016

Santa Eulàlia


Santa Eulàlia, patrona de Barcelona
Santa Eulàlia, de moment, no ha plogut, a Barcelona, tal com sol passar, ja que aquesta santa, que va ser patrona única de la nostra ciutat durant molts anys, va haver de compartir el patronatge amb la Mare de Déu de la Mercè, i per aquesta causa sol plorar. La devoció dels barcelonins a Santa Eulàlia, o Eulària, ve de tan antic que s'hi confon història i llegenda. I era tan forta i arrelada, que els catalans en treien el penó en ocasions solemnes o de gran perill per a la ciutat, com va passar el 1714 que, quan més perduts es van veure, van enlairar la seva senyera per tal que guiés la tropa que defensava la ciutat. Avui dia, els barcelonins estan força allunyats d'aquests tipus de creences. No obstant, enguany, que ha tornat a ser festa, la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina, a la qual pertanyo, l'ha celebrat amb tota solemnitat: lectura del martiri de la santa, missa de ritu mossàrab amb vint-i-cinc celebrants, una coral que entonava les parts cantades, molt semblants al gregorià, i l'església plena de gom a gom.
Ara està núvol. Potser encara plorarà, Santa Eulàlia. La Tornada dels Goigs fa així:
“Poncella fresca i xamosa
que enamora els serafins,
Sant Eulàlia gloriosa,
vetlleu pels barcelonins!”

dilluns, 8 de febrer del 2016


El secret del meu turbant
Per Nadia Ghulam i Agnès Rotger

No fa gaire vaig assistir a una conferència de Nadia Ghulam, una jove afganesa que fa deu anys que viu a Barcelona, on va venir a operar-se de les seqüeles d'una bomba que la va agafar de ple i li va produir greus cremades al cos i a la cara, a Kabul, on vivia, quan tenia nou anys. La seva xerrada, molt emotiva -parlava una català excel·lent-, en què va explicar que havia estat acollida per una família catalana i que ara estudia aquí amb la idea de tornar al seu país i ser útil per al seu desenvolupament, em va animar a comprar el llibre que va editar sobre la seva vida, amb l'ajuda de l'Agnès Rotger i que els va valdre el Premi Prudenci Bertrana.
En aquest relat, ens narra la seva història, tan convulsa com sorprenent. Per poder treballar per ajudar la seva família, en plena dominació dels talibans que obligaven les dones a quedar-se a casa, es va vestir de noi, i va sortir a treballar, a estudiar i a espavilar-se. Més endavant, gràcies a l'ajuda d'una ONG, va veure realitzat el seu desig de supervivència a tota costa.
Un llibre colpidor, i, no obstant, carregat d'esperança, que fa de molt bon llegir.

dimarts, 2 de febrer del 2016

Bestiari

GARSA

Vestida de mig dol, o d'etiqueta,
paono entre les flors o entre l'herbei
per ningú tinc lloances ni servei:
guardo a l'esquerra tant com a la dreta!

I encara que de cops se'm veu distreta
tenen tots els meus mals un sol remei:
si lluu sota del sol vidre o carei,
argent o llauna, tot em fa rateta.

I encara que no sé què val l'ivori
el negoci per mi sempre és rodó
i ho duc al niu provocant un desori

entre els meus polls que aprenen la lliçó
tan ben donada i sense rebombori:
cal treure estella sempre a l'ocasió.