Estic convençuda que tard o d'hora Catalunya serà independent
perquè aquesta és l'aspiració de tots els pobles (la llibertat de
ser i manifestar-se tal com són). Ara bé, el problema, per a mi, és
que si triguem gaire jo no ho podré veure. Vaig néixer el 37, en
plena guerra incivil en un poble tan castigat com Gandesa. Vaig viure
sota el franquisme: restricció de llum, pa de racionament,
alliçonament castrador: “Por el Imperi hacia Diós”, prohibició
de la llengua a qualsevol nivell oficial o culte: publicacions,
predicació al temples, ensenyament escolar, ràdio, tele més
endavant...
Per sort, al poble conservàvem la nostra llengua ancestral, tan
antiga com expressiva: gojos a les marededéus o els sants, dites
populars, refranys, jocs infantils, tradicions... tot el que bé o
malament els nostres iaios van saber preservar. I que nosaltres tenim
l'obligació de passar als nostres néts.
Ara tenim una ocasió única. No s'hi valen picabaralles interessades
ni egoismes personalistes. Hem d'anar a totes. I hi he d'anar junts.
No ens barallem entre nosaltres, si us plau, la divisió ja la
fomenten prou els altres!