Passaven
bugada, les dones, de roba bruta
i
de les últimes xafarderies del poble.
L'aigua
del primer safareig era neta i brillant,
s'hi
aclaria la roba blanca, sobre l'últim hi suraven
flocs
de bromera, cançons i raons ancestrals.
L'estenien
sobre les mates, esperant amb paciència
que
el sol les eixamorés i no pesessin tant.
Se
l'enduien dins les paneres, sobre una capçana, damunt del cap.
Un
dia els rentadors restaren silenciosos i buits escoltant
el
crit de l'òliba i del mussol, i enyorant temps passats.
Ara
no hi són. La remor de les veus s'ha apagat
i
l'oblit s'ha fet amo del lloc i l'ha cobert de pols i de pietat!