Passaven bugada, les dones, de roba bruta
i de les últimes xafarderies del poble.
L'aigua del primer safareig era neta i brillant,
s'hi aclaria la roba blanca, sobre l'últim hi suraven
flocs de bromera, cançons i raons ancestrals.
L'estenien sobre les mates, esperant amb paciència
que el sol les eixamorés i no pesessin tant.
Se l'enduien dins les paneres, sobre una capçana, damunt del cap.
Un dia els rentadors restaren silenciosos i buits escoltant
el crit de l'òliba i del mussol, i enyorant temps passats.
Ara no hi són. La remor de les veus s'ha apagat
i l'oblit s'ha fet amo del lloc i l'ha cobert de pols i de pietat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada