L'home dels nassos

Mon pare ens enviava a buscar-lo per la Farola, quan arribava el cotxe de línia, però mai no el trobàvem!
 

L’home del nassos

encara ens els toca

tots els dies de l’any.

Ja té nassos la cosa!

(Cadascú que li posi

la cara que li fa més nosa!)

Taronges

 

Taronges

Emuleu el sol, rodones,

daurades i, encara,

un xic amargants.

A la plaça de Gandesa

hi jugàvem a pilota.

Quan es badaven,

quin gust xuclar-ne el suc

per la ferida oberta!

Nit i dia

 

Com més fosca és la nit,

més resplendent el dia.

Hores

 

Alba

Alba i ocàs. Entremig, les hores s’espentegen les unes a les altres, acuitades pels minuts.  

(De Mini-Mals. Foto Bàrbara Forés)

Els Fuster II

Gabriel de jovent i més gran i la Lola

 

Casament

Ma mare de petita 

Jesús Fuster i Magda Alcoverro

Gabriel Fuster Segura II

El Gabriel, de molt jove, es va haver de fer càrrec del negoci familiar, però aquest va anar de mal en pitjor. De moment, però, mentre encara rutlava, es va casar amb una cosina -l’hi va fer casar sa mare, la Benita Segura-. La dona es va morir de part, amb criatura i tot. I ell es va tornar casar al gust de sa mare. I altre cop va enviudar. La tercera dona, li va dir a sa mare, que ja se la buscaria ell.

L’escollida va ser la Dolores Borgoñón Calpe, de La Puebla de Arenoso. El cognom li venia d’un oficial napoleònic, que, en acabar la guerra del francès, es va establir a València. El seu fill, José Borgoñón, era advocat i va ser governador de Tarragona. Havia heretat unes finques a La Puebla de Arenoso, on va conèixer la Dolores Calpe, que es veu que era molt guapa. Es va quedar a la Puebla fent de jutge vitalici sense cobrar i es va dedicar a fer de terratinent i engendrar fills. En van tenir sis, la més petita va ser la Dolores, a qui deien Lola. El dos gran es van establir a Barcelona, on eren fabricants de teixits. Més endavant, van emigrar a Argentina.

Va ser en l’etapa barcelonina dels germans, que el Gabriel, que hi tenia amistat, els va visitar de viatge de nuvis amb la segona dona i va conèixer la Lola. I es veu que li va agradar molt. Quan es va quedar vidu va anar a Tortosa, on ella s’estava a casa de sa germana Joaquima, casada amb un Greco, i la va retrobar. Es van casar el 1908, i van tindre dos fills, el Jesús, que em va ser padrí, i la Carmen, ma mare.

La Lola sempre va parlar en castellà, que era la seva llengua materna, ell un valencià molt simpàtic. Li agradava presentar-se com: Gabriel Fuster Segura, a cavall d’una burra, la burra ha caigut i Gabriel s’ha fotut!

No sé si va ser per la mà foradada de la dona -es feia dir doña Lola-, o la poca traça al negoci del Gabriel però el cas és que a cada bugada van anar perdent un llençol. A la fi, van fer cap a Gandesa i van comprar la botiga de Can Gregori, on més tard hi ha hagut Cal Panso. Allà va prendre la direcció del negoci mon padrí Jesús. I no la va amollar.

Jesús es va casar amb la Magda Alcoverro, de Ca Fanrigo. I es van posar a viure al pis de sobre. Els seus pares vivien al pis de dalt. Ma mare, quan es va casar amb mon pare, en un altre del replà. Allà vaig néixer jo.

L’abuela -com volia que li diguéssim-, era molt bona per a la cuina i la rebosteria. I m’explicava un contes meravellosos.

Recordo l’abuelo gairebé sec de cataractes anant a casa de l’altre padrí, Jesús Meix, a escoltar les cròniques de toros que li llegia la Caridat. Ell explicava que de jove, en unes festes de Morella, es va llançar d’espontani a l’arena. I en veure el toro davant es va quedar garratibat. I el toro el va ensumar però no li va fer res. Els seus amics el van treure als muscles de la plaça, com si fos un heroi.

Va estar molts anys vidu, i quan li dèiem si es tornaria a casar, deia que no, que amb la Lola ja en tenia prou. Va morir a primers dels 60. E.p.d.

Nuvols

 

Núvols

Van canviant de nas. Aspecte i de colors. A voltes són negres i amenaçadors, altres venen enjogassats, com ramats de bens. El vent hi juga a tocar i parar. El sol de sortida o de posta els acoloreix de colors exultants. Quan xoquen entre ells, bramen amb retrons i s’envesteixen amb la fúria dels llamps.

Els Fuster

 

Gabriel Fuster Segura

I

Després de la família de mon pare, ara m’agradaria parlar de la part de ma mare.

Gabriel Fuster Segura era fill de Romualdo Fuster i Isabel Segura. El seu pare s’havia casat amb una cosina, Benita Segura, per això es repeteix el cognom.

Romualdo Fuster va ser un personatge força interessant. Estava establert a Castellfort, on tenia telers repartits per les cases del poble on s’hi teixien les famoses faixes morellanes, que anaven a vendre amb rècules de mules pel País Valencià i Andalusia. Per casar-se amb la cosina, va haver d’anar a Roma a buscar la dispensa papal. Sembla que també va anar a París a la inauguració de la Torre Eiffel.

El matrimoni va tenir dos fills, el Gabriel i la Petra. Ell estudiava, ella es va fer monja. El seu pare, en saber que havia sortit un nou tipus de llançadora que hauria de revolucionar la indústria tèxtil va decidir anar a França a comprar-la. Per desgràcia, va declarar-se una epidèmia de còlera i van tancar la frontera. Va haver de tortar a casa i el van posar en quarantena.

Si va agafa el còlera o no, no ho sap del cert. El seu nét, Jesús Fuster, germà de ma mare que em va ser padrí de pila, em va explicar que ell creia que no, però que per si un cas li van donar làudan, que era un producte que feien servir per combatre la malaltia, i que era verinós. I el remei el va matar.

I ja en teniu el Gabriel, joveníssim, havent de fer-se càrrec del negoci.

Del besavi Romualdo se’n conserva un retrat en camisa valenciana i faixa. El tenien a la sala de casa de mon padrí i a mi em fascinava.

Gebre

 

Els fulls del calendari van caient,

d’un en un, l’any s’acaba.

El fred es fa senyor i major,

de la contrada.

El gebre esmalta

arbres i camps llaurats

amb fils de plata.

Sospira el vent geliu.

I jo busco el caliu

de la mà de l’amic,

que me l’escalfa.

Veles i vents

 

Presonera de l’ahir, duc l’avui

enganxat al pal de messana.

El demà espera despert

en la riba llunyana.

No hi puc pas arribar:

el passat m’engavanya.

L’absència xiscla fort

batent la marinada.

L’oblit ve a poc a poc

dut per la garbinada.

Soc joguina del vent

pobra barca retuda,

amb bandera esquinçada