El seu autor, Vassili Grossman (1905-1964), no obstant, no es va limitar a descriure els horrors del nazisme i de la guerra sinó que va incloure en la seva crítica l'estalinisme, posant en evidència la similitud d'aquests dos totalitarismes. I és que, els totalitarismes, siguin de dreta siguin d'esquerra, acaben semblant-se entre ell com a dues gotes d'aigua. I aixafen sota les seves botes tota noció de llibertat i d'individualitat.
Aquesta crítica a l'estalinisme va ser causa que la publicació d'aquest llibre fos prohibida a Rússia, tot i que aquell moment d'obertura del règim soviètic, en l'època de Khrusxov, li va fer creure a l'autor que aquell era el moment oportú. Però anava ben errat. No sols van prohibir la publicació de la seva novel·la sinó que fins i tot li van requisar els originals i fins i tot les cintes de la màquina d'escriure! Per sort, algú n'havia fet una còpia fotogràfica, pàgina per pàgina, que va ser treta de manera clandestina del país en format de microfilm. Aquesta còpia va ser traduïda i publicada a França, però l'autor ja no ho va poder veure.
Les primeres edicions en diferents llengües europees no van tenir gaire ressò. La seva crítica del règim soviètic no va agradar, en aquell moment, a la progressia esquerrana que encara no s'havia desencantat del miratge del comunisme. En canvi, la reedició actual, amb una acurada traducció al català, ha estat lloada per la crítica, i molts l'han comparada a Guerra i pau, la gran novel·la de Tolstoi.
N'he estret algunes frases, tot i que és impossible enquibir en uns curts fragments un llibre que té 1085 pàgines, i encara se't fa curt.
“És impossible que dos éssers humans, dos rosers silvestres siguin idèntics... La vida s'extingeix allà on hi ha l'afany d'esborrar les diferències i les particularitats mitjançant la violència”.
“El segle XX, un infaust règim nacionalista va encendre les fogueres d'Auschwitz, els forns crematoris de Lublin i Treblinka. Aquestes flames no només van il·luminar el breu triomf del feixisme, sinó que també van indicar a la humanitat que el feixisme estava condemnat”.
“Vaig veure la força implacable de la idea del bé social que va néixer al meu país. Vaig veure aquella força en el període de la col·lectivització total, la vaig veure el 1937. Vaig veure com s'anihilaven les persones en nom d'un ideal tan bell i humà com l'ideal del cristianisme. Vaig veure pobles sencers morint-se de gana, vaig veure els nens dels pagesos deportats perint en la neu siberiana. Vaig veure trens amb destinació a Sibèria que transportaven centenars i milers d'homes i dones de Moscou, de Leningrad, de totes les ciutats de Rússia, acusats de ser enemics de la gran i lluminosa idea del bé social.”
“Hi ha també la bondat quotidiana dels homes. És la bondat d'una velleta que porta un rosegó de pa a un presoner, la bondat del soldat que allarga la seva cantimplora a l'enemic ferit, la bondat del pagès que amaga un vell jueu al paller. És la bondat dels guàrdies de la presó que, bo i posant en perill la pròpia llibertat, lliuren les cartes dels presoners amb les idees de les quals no combreguen, adreçades a la seves mares i dones.”
“ Fos quin fos el futur que els esperava -la fama a través de la feina o bé la solitud, la misèria i la desesperació-, ells viurien com a éssers humans i moririen com a éssers humans, i el mateix havia passat entre aquells que ja eren morts; i només en això rau la victòria amarga i eterna de l'home sobre les forces grandioses i inhumanes que hi va haver i que hi haurà al món”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada