He llegit unes manifestacions de Justo Molinero, fetes al centre Cívic de Sant Ildefons, a Cornellà, on diu que ell i molts immigrants no parlen català "perquè els catalans són excessivament educats i quan ens equivoquem o no el parlem bé de seguida canvien d'idioma. Siguin més cabrons i no canviïn".
Ja és trist que hagin de ser els de fora els qui ens facin veure la necessitat de no canviar d'idioma, fet aquest fonamental si no volem que el català se'ns mori a les mans. Jo fa molt temps -anys-, que parlo català sempre i en tot lloc -i me n'he vistes de fresques, fins i tot amb la polícia quan aquesta empaitava el meu fill Marc per insubmís. I no m'ha passat mai res. Més aviat he tingut sorpreses agradables amb gent que han acabat esforçant-se a respondre'm amb la meva llengua.
És curiosa -o depriment-, aquesta idea dels catalans de pensar que parlar la seva llengua i a la seva terra amb forasters és de maleducats. Hauríem de prendre exemple dels castellans, anglesos o francesos, que no canvien mai d'idioma, ni tan sols quan són en un domini lingüístic diferent del seu! Per què nosaltres hem, doncs, de tenir complexos? Jo he acabat parlant català arreu. Per a mi, la meva pàtria és la meva llengua. I prou.
Hi ha molts que s'autoproclamen patriotes catalans, disposats a jo què sé per la independència de Catalunya, que són incapaços de fer una cosa tan senzilla com aquesta. Em ve al cap un acte literari en el qual vaig participar, on era asseguda entre un militant d'Esquerra Republicana i una parella de castellans, molt agradables per cert. Jo vaig parlar amb aquests tota l'estona en la meva llengua, que entenien sense cap problema, mentre que el republicà canviava a castellà cada cop que se'ls dirigia!
Ara bé, no s'hi val a ser arrogants, ni impertinents. Cal defensar la llengua amb amabilitat, naturalitat i bones maneres. I sobretot, sense claudicacions vergonyants!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Personalment penso que utilitzar un insult per demanar que parlem la nostra llengua és un contrasentit. Som molts els que parlem sempre català de manera amable en l'àmbit públic, i si bé alguns no catalanoparlants tenen una actitud positiva davant el català, d'altres el veuen com una molèstia que cal suportar per obligació. Per això penso que actualment no s'hi val a dir que no parlen català perquè "els catalans de seguida canvien d'idioma". Abans l'excusa era que no els n'havien ensenyat, i ara hi ha gent jove que han après o aprenen català a l'escola i que tampoc no el parlen. Com molt bé dius, Carme, no hem de ser arrogants ni impertinents, però tampoc ens hem d'enganyar i autoflagel·lar donant-nos tota la culpa de la situació. Crec que hi ha quelcom que ens depassa.
ResponEliminaJo tinc una filla casada amb un madrileny, anti català del morro fort, que després de viure més de 25 anys a Catalunya no ha dit mai ni una sola paraula en català.
ResponEliminaEntre el matrimoni parlen sempre en castellà. Els fills parlen català amb la mare i en castellà amb el pare. Quan estem reunits tota la família, pares, mares, fills i néts, la
conversa és sempre en català, excepte quan qualsevol de la família es dirigeix al gendre madrileny, que tots ho fan en castellà. Només jo parlo sempre en català. Però el que més em preocupa és que els meus néts, amb els seus companys fills de famílies immigrants, sempre parlen en castellà entre ells És el costum, em diuen i no saben què respondre quan jo els faig avinent que vivint a Catalunya i sabent tots el català que han après a l’escola, tenen l’obligació de fer-ho en la nostra llengua i no en cap d’altra,
com jo faig amb tots ells i ens entenem perfectament. Resultat, que sí , que tinc raó, però després tot continua igual. Tinc la impressió que la normalitat del català en tot i per tot, només s’aconseguirà d’una vegada i per sempre, amb la nostra independència nacional.
Que sigui aviat!!
Com a comentari, copio un article publicat al Punt diari el passat 30 de març.
ResponEliminaEN LEGÍTIMA IGNORÀNCIA
-Article de Ferran Suay
Un home i una dona, després d'un temps de relació, decideixen que aniran a viure junts. Una vegada instal·lats, arriba el moment d'organitzar-se la vida en comú.
Ell, nascut i criat en una família molt patriarcal, urbana i de classe acomodada, no en sap un borral de faenes domèstiques. Mai no ha
hagut d'aprendre a escurar, agranar o planxar. Molt menys a cuinar res que no siga un plat precongelat.
Ella, nascuda i criada en una família molt patriarcal, rural, i de classe més modesta, ha aprés a fer tot això —i molt més— des de ben joveneta, mentre el pare i els germans es dedicaven a tasques que consideraven més
masculines.
—«De les coses de la casa, te n'ocuparàs tu» —li diu ell.
— «I per què això? No les hauríem de compartir?»
— «Ah no! Després de tot, tu ja ens saps, i jo n'hauria d'aprendre. A tu no et costa gens».
-— «Sí» —replica ella— «jo ja en sé perquè m'han obligat a aprendre-ho».
Fa uns dies, una estudiant d'una de les meues assignatures, em demanava si podria fer l'examen en castellà, malgrat que està matriculada en un grup de docència en valencià. Poc abans, m'havia explicat que treballava en l'administració pública valenciana, en atenció al públic, així que vaig aprofitar per preguntar-li si no pensava que els ciutadans valencianoparlants també tenien dret a ser atesos —per ella mateixa— en la seua llengua, tal com ho són els que opten pel castellà.
— «Es que el castellano, ellos ya lo saben. No les cuesta nada hablarlo, y en cambio yo tendría que aprender el valenciano».
La ignorància, real o fingida, és —paradoxalment— l'argument més potent en favor de l'ús constant del castellà. I només els parlants de la llengua dels castellans poden ignorar l'idioma dels valencians, i no viceversa. Aquesta situació és conseqüència directa d'una imposició que ha estat més butal o més subtil, segons les èpoques. L'arribada del succedani de democràcia que va substituir la dictadura de Franco no ha canviat essencialment les coses: les lleis que no s'apliquen no provoquen canvis socials reals.
És veritat: ara tots sabem el castellà, tal com totes les dones, durant moltes generacions, han sabut fer les faenes de la casa que els hòmens ens podíem permetre d'ignorar. Justifica això que hagen de seguir fent-les elles? O potser en algun moment han de dir alt i clar:
Doncs si no en saps, n'aprens!*
Font: El Punt (30/03/10 )