Txevengur

Ha estat molt interessant, després de Vida i Destí, de Vassili Grosman, llegir Txevengur, d'Andrei Platónov. Perquè ha estat com assistir al principi del que va culminar amb la gran bestiesa que denuncia Grossman: el totalitarisme soviètic. Tant un autor com l'altre van patir la persecució i ocultament de la seva obra, que no casava amb la propaganda que d'aquella situació aberrant en feien les autoritats de la URSS. Els manuscrits de Platónov van restar clausurats als sinistres subterranis de la KGB i van trigar 40 a ser coneguts a Occident i encara 20 més a ser editats a Rússia! Txevengur és també la prova que, perseguint grans ideals i meravelloses utopies, es poden arribar a perpetrar veritables barbaritats. Els protagonistes, Dvànov i Kopienkin, a manera de Don Quijote i Sancho Panza, avancen per l'estepa russa predicant la bona nova del socialisme soviètic i, quan convé, “desfaciendo entuertos”, que, com a l'obra de Cervantes, en lloc d'arranjar-la, encara empitjoren la situació. També rememora Rocinante el cavall que munta Kopienkin, Força Proletària, i, Dulcinea, l'enamorament platònic d'aquest per Rosa Luxemburg. Així ens trobem amb situacions esperpèntiques i delirants, que culminen amb l'adveniment del comunisme a la ciutat de Txevengur, després de carregar-se el seus habitants, qualificats de burgesos, i repoblar-la amb rodamons i captaires, homes tinguts per l'escòria de la humanitat, i que els protagonistes -juntament amb alguns altres bolxevics-, intenten de redimir. Però la utopia que duen a terme es revela absolutament inviable. I és que d'allà on no n'hi ha, no en pot rajar! Val al pena mencionar Miquel Cabal Guarro, que ha traduït aquesta obra i altres de l'autor, del rus directament al català. La prosa de Platònov, magnífica, no era pas fàcil, però val a dir que se n'ha sortit amb nota. No tots els traductors són traïdors!