He escollit aquesta foto del Canigó nevat vist des de l'Escala per comentar UN PAÍS DE BUTXACA. En aquest llibre, el seu autor ens explica com va anar descobrint la seva identitat: "Des que vaig tenir ús de raó, vaig saber que era català. Un català del Rosselló amb cognom rus. Quan passava la barrera de Salses i entreveia l'Albera i el Canigó, em sentia a casa". "Si Jean-Daniel Bezsonoff va néixer a Perpinyà el 15 de setembre de 1963, Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat va néixer a Prada del Conflent el 15 d'agost de 1985 a la Universitat Catalana d'Estiu"."Quan vaig tornar de Prada, vaig prendre una de les decisions més importants de la meva vida sense haver-la premeditada. D'ara endavant escriuria en la llengua del meu país". Així, aquest autor, ens va explicant com a poc a poc va anar prenent consciència que no era francès, tal com li havien ensenyat a l'escola, i va fer l'esforç de parlar i escriure en la seva llengua fins a declarar-se independentista català. Aquest llibre és també un cant d'amor al seu avi matern, el seu padrí, que sempre li va parlar en la vella llengua del país. Un avi que, com molts altres catalans a una banda i altra del Canigó, sabien llegir i escriure en francès, o en castellà, però eren analfabets -forçosos-, en la seva pròpia llengua. El mal és que avui dia encara n'hi ha molts que ho són, i no en tenen consciència. O la tenen tan mediatitzada que tant els fa. Gràcies, Joan-Daniel pel teu testimoniatge!
Crec que actualment, almenys a la banda sud dels Pirineus, la immensa majoria de la gent ja no són analfabets forçosos en la seva pròpia llengua. A l'època en què no es podia ensenyar aquesta llengua, aquesta prohibició servia de coartada per no llegir ni escriure ni expressar-se amb propietat en català. Em sembla que el problema és que, malgrat que ara i aquí el català s'ensenya amb normalitat, s'atorga legalment i conscientment la superioritat a l'altra llengua, i que d'aquesta manera es va creant la "inconsciència" que amb el català no cal amoïnar-s'hi, perquè com a llengua culta ja n'hi ha prou amb el castellà.
ResponEliminahola Carme, en Pol m'està alliçonant de com entrar al bloc.
ResponEliminaFa uns dies per un mail ordinari et comentava que només els joves i adolescents cataloparlants parlen la nostra llengua entre ells, però quan s'hi fica un castellà (que sap el català tan bé com la resta de tertulians), el canvi de llengua és instantani, i no diguem quan l'interlocutor és fill d'immigrants que ja ni ensumen el català. Avui amb en Pol en parlàvem i jo li retreia que l'hi fos tan fàcil abandonar el català per passar-se a l'altra llengua i em deia que l'idioma és només un mitjà de comunicació, cosa que per a ell potser sí, però hi ha una pila de germans nostres que considerem el català com a una senya d'identitat, exactament com, paradoxalment, també ho pensen els constitucionalistes. La prova està que durant tot el segle passat, primer amb en Primo de Rivera, després amb en Franco i ara amb els que governen, sempre han considerat el català com l'enemic de la parla espanyola i, per tant, els catalans enemics d'Espanya i em diu que no n'hi per a tant. Ja es veu que durant més de vint anys ha ben assimilat les idees de son pare madrileny.Sort que ara s'ha ennoviat amb una catalana de soca-rel, que sempre em fa costat per intentar
ResponEliminaportar-lo pel bon camí. Jo crec que ho aconseguirem. I així amb tots els nous catalans si perseverem i no defallim.
Sobretot: Esperança i optimisme. Llàstima que el testimoniatge d'en Joan Daniel no arribi al
cor dels catalans passotes i dels castellans passotes i mig.