Ara fa 50 anys, Paco Candel va publicar
ELS ALTRES CATALANS, tot un encert. De la lectura, en recordo una
escena que em va colpir. Un d'aquelles famílies d'emigrants que
s'havien instal·lat de manera precària a la perifèria de
Barcelona, tenia el pare, ja molt gran, la cura del qual es repartien
un temps determinat cada fill. Fins que un dia, un dels fills, porta
el pare, malalt, a casa del germà. Aquest diu que encara no li toca.
Mentre els dos germans discuteixen la jugada, el pare, estirat sobre
el carretó amb què l'han traslladat, espera al mig del carrer. I
llavors comença a ploure. La pluja, benigna, es va confonent amb les
llàgrimes del pare, que l'entoma en plena cara. Símbol del
patetisme de la situació de moltes d'aquella famílies. L'encert del
títol va ser anomenar-los catalans, els altres catalans, encara no
reconeguts per la immensa majoria dels de tota la vida. Sortosament,
molts dels fills d'aquells i dels nous emigrants, ja es consideren, i
els considerem, catalans de ple dret. Un dret que s'han guanyat amb
la seva suor i la seva integració. Gràcies Paco, tu ens vas marcar
a tots el camí!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada