Inhòspita, la ciutat em rep
entre espirals de malsons.
Que lluny el mar, que lluny la joia
de l’encontre amistós vora el jardí,
Que lluny el temps de la innocència,
de les converses apassionades,
amb els que ara ja no hi són.
La gata, emperesida, busca carícies
i reclama el seu lloc.
El nostre temps s’ha fos.
Ens resta la nostàlgia del records!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada