Can pantaló. Final

 

Can Pantaló. VIII

No volia acabar aquesta sèrie dedicada als Pantaló sense mencionar el germà del meu avi Josep. L’oncle Modest Meix i Soldrà. Lo tio Modesto.

Jo no el vaig arribar a conèixer, però els meus oncles i el meu pare en parlaven amb veneració. En quedar-se el meu avi cec a causa de cataractes, ell, que no tenia fills, va ajudar en tot el que va poder els seus nebots. Sospito que va pagar els estudis de Magisteri de la tia Consolación.

Tal com recorda Anton Monner, va ajudar a la publicació dels poemes de Joaquim Serres, lo coco Paisanet. I en va escriure el pròleg del 1917, que es va conservar en la moderna edició del 2007.

Anton Monner, parlant de mossèn Manyà, em diu:

Amb el teu oncle, Modest Meix, van treballar conjuntament per les classes d'adults, l'ensenyament del català, la Secció Dramàtica, el teatre, la poesia del Paisanet, el Bon Mot, el grup de teatre, la societat d'Assegurances i la creació del Celler Cooperatiu.

Modest Meix va néixer el 1854. I va morir 1924. El Llamp, aquella gran publicació periòdica gandesana, el qualificà de «Gran patriota i patrici, el savi, l’home sant venerat per tothom que el coneixia. Notari de carrera, exercí de Substitut del Registre de la Propietat, (on encara treballen o hi han treballat els seus besnets Josep i David Meix Gràcia). I li dedicà un eloqüent «Adéu al Mestre».

Fundador i cooperador del Casal Gandesà, hi fundà amb Salvador Povill la Secció Dramàtica. I ambdós promocionaren «la Lliga del Bon Mot» per mirar de combatre els renecs i millorar la parla de la gent d’aquella època.

Al Casal Gandesà, va tractar Joaquim Serres, que el duia amb la seva dona, la Mariana. Va descobrir, astorat, que aquell home humil escrivia versos i va animar-lo a fer-ne un edició, que va corregir i prologar. Ell li deia Ximo el Paisanet. Aquest, a la seva mort, li dedicà un epitafi:

«Va ser un catòlic fervent,

despreciant la vanitat,

practicant severament

l’amor i la caritat.»

Totes aquestes dades les he trobat gràcies a la monumental Història de Gandesa, 2013, d’Anton Monner, que vaig tenir l’honor de presentar aquell any a Gandesa.