Un cop de vent

Entre anada i tornada de l'Escala, llegeixo I UN COP DE VENT ELS DESPENTINA, de Jesús M. Tibau, un títol molt suggeridor per a uns contes que recullen fets quotidians, personatges anònims, històries corrents, sempre amb un punt de tendresa, de poesia. Al recull de contes que jo havia llegit d'aquest autor, la base de partida era la busca i captura de la sorpresa final, que arrodonia el relat, però que de vegades, pel desig de sorprendre, quedava tot un pèl forçat, com si tot girés a l'entorn d'aquest final. En "I un cop de vent els despentina", l'autor ha superat aquest escull. Ara s'adona que no cal buscar el factor sorpresa a qualsevol preu, que només cal presentar la història tal com la sent, o com creu que la viuen els seus personatges. Això fa que tot el conjunt hagi guanyat intensitat i maduresa.
D'altra banda, en Jesús Tibau mima la frase, la poleix i ens la presenta neta i enlluernadora. Us n'ofereixo un tast, però podria ser qualsevol altre:
“Pocs cops s'ha sentit tan immers en la natura: la platja del Trabucador, deserta al seu darrere, silenciosa, subratllant el cel; davant el sol amagant-se rere la serra del Montsià, mentre omple d'espurnes rialleres la pell del mar, i ell, submergit en l'aigua amiga del port dels Alfacs, amb el cos nu de tota mena de passat”
Per molt anys i per molts contes, Jesús!