Més dites. Ara amb la B, la C i la D.

Baixar del burro.
Ballar-la.
Beure a galet. (Enredar, engalipar.)
Beure oli.
Bufar i fer ampolles.

Cada bugada perdre-hi un llençol.
Cames ajudeu-me.
Canten papers i callen barbes.
Cap geperut se veu la seua gepa. (“geba”, diríem nosaltres.)
Cara de tres pams.
Cara de pa de ral. (Molt ampla. Qui se'n recorda, dels rals?)
Caure de la trona.
Caure la cara de vergonya.
Cel a roquetes, aigua a les bassetes.
Cel rogent, pluja o vent.
Color d'ala de mosca.
Color de gos com fuig.
Com està el pati!
Com més clars, més amics.
Com més cosins, més endins.
Cornut i pagar el beure.
Córrer amb les cames que et toquen al cul.

D'això plora, la criatura.
D'allà on no n'hi ha, no en pot rajar.
D'Aragó, ni dona ni bacó.
De bacó i de senyor se n'ha de venir de mena.
De bona lluna. (Estar de bones.) (De filis)
De broma la van casar, i ella plorava.
De la família en pots dir mal, però no en vols sentir.
De mala lluna. (De futris.)
Deixar amb un pam de nas.
Deixar com un drap brut.
Deixar-se d'històries.
Deixar-se de romanços.
De Joan, Joseps i ases, n'hi ha per totes les cases.
Del desig del margalló, rosegava la granera. (Ve a ser com qui no pot segar, espigola.)
Demà m'afaitaràs.
De menjar i treballar no s'ha de plànyer ningú.
De més verdes en maduren.
De ponent, ni vent ni gent.
Despullar un sant per vestir-ne un altre.
Déu dóna pa a qui no té queixals.

(Alguna dita no és gandesana, però sí que ho són els escolanets, esperant la processó. Foto feta per la Glòria.)

A donya Agustina

En un principi era el caos.
Un caos de taques negres sobre un món blanc.
Taques rodones com petits sols apagats.
Taques sinuoses corbades com serps.
Ones fugisseres en un mar immòbil.
Astes de senyera invisible.
Cadiretes diminutes per a éssers diminuts.
Petits ciris encesos.
Peus sense cap i caps sense peus...
Davant meu bellugaven ballant una dansa
el to de la qual no sabia.
L'esperit les seguia per dintre de núvols i boira,
mentre una veu monòtona i greu
repetia vocables estranys: ma, me, mi,
fa, fe, fi... O pitjors: ble, bli, bla...
Eren sons mal torçats,
cap-caiguts, peu-girats i feixucs,
delirants, enfollits, malgirbats,
emmurriats, desllenguats, desamics...
La sonsònia seguia incordiant:
pra, pre, pri, os , as, us, bla, bla bla.
Fins que un cop una ma i una mà
es trobaren al temps i a l'espai.
Era un món molt petit, molt petit,
però un món ple de seny i d'enginy,
avançant avançant, reordenant
al seu pas tot aquell embolic.
Com tocat per vareta de fada
tot prenia un màgic sentit
i les lletres ballaven sardana
enllaçant-se amb els punt i les is.
Aquell dia en va ser revelada
la vibrant harmonia dels mots
reencarnats per a mi i per a sempre.
-La fada tenia nom: donya Agustina-.

De ELEGIES DE PLUJA I OBLIT

(La foto és del meu germà i jo a les infables escoles franquistes. I jo amb dol per ma mare. Ai Senyor!

Postres de músic

Vet ací un bon títol per a un llibre de contes del qual, com els invitats a la taula, pots anar agafant i paladejant ara la salabror d'una ametlla, ara el torrat d'una avellana, ara la dolçor d'una nou... acompanyades d'un vinet ranci de la terra, que dóna al paladar un punt de picardia.
Així he paladejat els contes de Jesús Tibau, recreant-me en el gust de cadascun. I, com els postres de músic, uns m'han agradat més que altres -si hagués de triar entre tots em quedaria amb EL TREN QUE PASSA, que podria ser l'inici d'una intrigant novel·la basada en encontres i desencontres-, però en tots he descobert la tirada de l'autor cap a uns personatges quotidians, sense història, o amb la seva petita història penjada a l'esquena, descrits amb una bona dosi d'ironia, no exempta de tendresa.
L'autor, busca impactar amb un final sorprenent a cada conte, i arriba un moment que ja t'ho esperes i penses, amb què em sortirà ara? Això i la manera desacomplexada amb la qual es dirigeix al possible lector, fent-lo alhora participe i confident, estableix amb aquest una amable complicitat.
Una cosa que sempre és present en els autors de les Terres de l'Ebre és l'ús -o el no ús-, de la varietat lingüística de la nostra zona. En això, Tibau opta sense manies per un català normatiu -molt ric i suggeridor-, sense concessions dialectals. Una opció tan vàlida com la contrària, sempre que el resultat sigui així de bo.

Gabriel

El meu avi matern era de Castellfort, prop de Morella. Quan jo era una xiqueta de somnis esburbats que corria pels carrers de Gandesa, em recitava, burleta: Jo sóc Gabriel Fuster Segura, a cavall d'una burra; la burra ha caigut i Gabriel s'ha fotut. Com es pot veure, parlava en una llengua ben estranya. Jo devia ser una nena molt ben dotada, perquè, a més dels castellà amb que em parlava l'“abuela”, que era de la Puebla de Arenoso, entenia el català del meu poble i el valencià del Gabriel, que, inculta de mi, no sabia diferenciar de la llengua que sentia al carrer, a part, potser, que deia xe -que ja es veu que és un vocable estranyíssim-, i alguna altra coseta per l'estil.
Ironies a part, estime València, em dol València, m'hi sento implicada emocionalment. Penso que el que pretenen els que obliguen a apagar el senyal de la TV3 -amb l'excusa de no sé quina il·legalitat-, fan molt més que coartar la llibertat d'expressió, cometen un crim, el crim de genocidi lingüístic i cultural contra part del seu propi poble.
A més, quan ja som de ple al segle XXI, -i tal com han demostrat les revoltes als països islàmics-, no es poden posar portes al vent de la informació, del pensament, de la raó i de la llibertat.

(La foto és de l'església de Sant Pere, a Castellfort, per les festes de Sant Antoni)

A la Pilar

Pilar, has tornat a teu estat primigeni
de papallona enlluernada
per la seva pròpia llum interior.

Mitificació

Sembla que cada cop s'alcen més veus a Rússia demanant que mòmia de Lenin sigui treta del mausoleu que ocupa a la Plaça Roja de Moscou, on s'ha convertit una gran atracció turística - aquest turisme modern que ho banalitza tot!-, i sigui enterrada com Déu mana. Aquest és un dels pocs testimonis que queden de la difunta Unió Soviètica (avui dia, si visites aquell país, s'estimen més ensenyar-te els palaus dels Tsars i explicar-te'n les seves fetes o malifetes). El més curiós del cas és que, segons ens va explicar la guia, la mòmia de Lenin que s'hi mostrava, no era l'autèntica, que es va malmetre, sinó la còpia d’una còpia!
“El 1923, un any abans que Lenin morís, Stalin i Kalinin ja planejaven embalsamar-lo i exposar-lo a la Plaça Roja, en contra de l’opinió de Trosky i de Bukharin. Però en el moment de la mort, l’Ajuntament de Sant Petersburg –aleshores Petrograd-, reclama que Lenin descansi a la ciutat des d’on havia dirigit l’assalt al poder. Stalin imposa i dicta un repartiment que li és favorable. Petrograd seria la dipositària de la memòria i passaria a dir-se Leningrad, i Moscou, i per tant el Klemlin, es quedaria amb el cadàver. A la dona de Lenin, Nadiejda Krúpskaia, partidària d’enterrar el seu marit al panteó familiar de Sant Petersburg, la momificació sempre li va semblar una cosa espantosa i no va voler visitar mai el mausoleu”, escriu Libert Ferri, a Memòria del fred. Potser ara, per fi, es complirà el seu desig.
I és que aquesta mitificació o deïficació dels grans dictadors, que sol començar en vida, acaba com acaba. Hi he pensat molt aquests dies recordant el nostre viatge a Egipte, on tot era ple de fotos gegantines de Mubàrac. Jove, retenyit i retocat, que semblés que no envellia. Absolutament patètic! La Història és l'única i veritable jutgessa, que posa cadascú al seu lloc.

Dites gandesanes 1

Llegeixo a l'Ara d'ahir, divendres, que a Albert Pla Nualart li dol la pèrdua de riquesa idiomàtica -referint-se a les dites i refranys propis-, que són -segons diu- la sal de la llengua. I per tal que aquesta sal no es perdi, reinicio la divulgació al meu bloc de les dites que tinc recollides i classificades per ordre alfabètic, com vaig fer amb els refranys. Potser alguna serà repetida. Ho aniré fent a petites dosis, perquè són moltes. Començo amb la A:

A bodes em convides.
A cor què vols, cor què desitges.
Adormir-se a la palla.
Afarta'm i dis-me moro.
Agafar amb els pixats al ventre. (Desprevingut.)
Agafar un ruc. (Una enrabiada, la canalla).
A gat vell, rateta jove.
Aire, que vol dir vent.
Alaba't ruc, que a fira et duc.
A l'agost, a les vuit ja és fosc.
Al juliol, ni dona ni caragol.
Al maig cada dia un raig.
Amagar el cap davall l'ala.
Amagar l'ou.
Amb la cara paga.
Amb les cames tocant-li al cul. (Córrer.)
Anar a baqueta.
Anar a compres i millores.
Anar amb el lliri a la mà.
Anar amb peus de plom.
Anar al cel de les panses.
Anar a pams.
Anar com anell al dit.
Anar com unes batzoles.
Anar de bòlit.
Anar d'Herodes a Pilats. (Deformat per l'ús en: “De rodes en piles”)
Anar de vint-i-un botons.
Anar d'un pèl.
Anar el carro pel pedregar. (A mal borràs.)
Anar fent.
Anar per dins, la processó.
Anar-se'n sense dir ni ase ni bèstia.
Anar tirant.
Aixecar la camisa.
Aixecar (o no aixecar) cap.
A qui no té memòria, panses.
Ara li fan lo mànec! (No ens deixem enredar.)
Arribar i moldre.
Arribar a misses dites.
Arribar a tres quarts de quinze
A tots los sants, ora pro nobis.
A ull.
A ull cluc.
A ull nu.