Ocells amics

Estimo els ocells, aquestes criatures tan belles i tan fràgils. De petita, al poble, els nois anaven a afollar nius per pur instint depredador. I els grans agafaven ocells cantaires, sobretot caderneres, per posar-les en gàbies i sentir-les cantar. I ningú no en feia escarafalls, jo tampoc, és clar. Ens semblava natural. Amb els anys hem après que cal respectar la natura, que els ocells on millor viuen i es reprodueixen és en llibertat. I que si els volem veure o sentir els hem de protegir i respectar, no caçar-los. Prou que en moren per culpa dels pesticides, destrucció del seus hàbitats, canvis de clima i tantes altres anomalies a què els sotmetem. Ara diuen que la població dels pardals, que semblaven els més ben dotats per sobreviure ja que ni canten bé ni tenen bells plomatges i se saben espavilar, està minvant molt ràpidament. Altres espècies també minven o desapareixen. Per això sobta, em sobta a mi, càndida que sóc, que el govern català hagi donat llum verda a la caça aquest any de 60.246 ocells fringíl·lids, o sigui cantaires, com caderneres, pinsans, verdums, etc, fins ara prohibits a Catalunya seguint la normativa europea. Un autèntic disbarat!
(He manllevat el títol OCELLS AMICS, del nostre gran escriptor Josep Ma de Sagarra, que tan bé els va saber descriure.) (La foto del pit-roig és del meu fill Eduard.)

Pluja

Trepitjo fulles mortes sobre l'asfalt mullat.
I lentament recorro la distància
que m'emmarca el record i entaula la nostàlgia
d'altres dies de pluja caient sobre el sembrat.
És gris el temps que alena a la ciutat
d'aquest novembre que cobreix l'estança
on hostatjo els meus dies, on reneix la meva ànsia
de vívida quietud, de fèrtil soledat.
Cada gota de pluja que cau sobre la terra
és promesa de gra i de fruita novella
és el pa de la taula i és la copa del vi.
Cada gota de pluja que es fa saba al meu si
és ferment d'esperança i alenar de l'estrella
que m'acuita la passa cap a un Tot que m'aferra.

16 de novembre del 2011

Digues que m'estimes encara que sigui mentida

Aquest és el títol del llibre de Montserrat Roig que més admiro. L'escriptora hi desgrana la seva passió de viure, la seva passió d'escriure. Allò que li agrada i allò que li fa mal. I ens parla de l'ofici d'escriure, plaer o càstig?
“He intentat de definir l'ofici d'escriure com un ofici qualsevol i no ho he aconseguit. L'he estat sublimant. Però, per què no fer-ho, quan el món et continua deixant perplexa i te'n sents separada? Escriure és, doncs, plaer i privilegi. I, si voleu, revenja. O miracle. Tant se val. Perquè sempre hi haurà un altre ésser, escindit i perplex, que ens llegirà i, en llegir-nos, farà una obra més gran, quasi perfecta, una obra diferent. I aleshores comença el plaer del lector i s'acaba la nostra feina”.
“La vida i els llibres m'han acompanyat mentre intentava aprendre l'ofici d'escriure. Si m'obliguessin a posar en unes balances la vida i els llibres, no sé pas què pesaria més. Per tant la vida, con els llibres, com la ciutat on vaig néixer, s'han anat transformant en les meves pàtries. Primer t'ho trobes, després ho esculls”.
Roig es demana per què escriu. I assegura que ho fa per tal que l'estimin. I ella es va fer estimar a través de la paraula, a través de les seves novel·les, els seus assaigs, els seus articles. Avui, quan fa vint anys que ens va deixar, tan prematurament, quan encara hagués pogut escriure moltes i belles pàgines per a nosaltres, li diem: T'estimem, Montserrat, i no és cap mentida!

Contrast

La nostra societat viu d'esquena a la mort. Potser perquè la mort no és "glamurosa", ni bonica, ni fàcil de digerir. Així que ens estimem més no tenir-la present. Sobretot fugim de pensar en la nostra pròpia mort. I més actualment que hem deixat de creure en cels plens de querubins i inferns poblats de dimonis dels pastorets. I ja no diem com Joan Maragall: “Siguem la mort una majora naixença”. O allò de “Muero porque no muero” de Santa Teresa. Hem fet que la mort sigui els més asèptica possible. I hem inventat tanatoris on poder dipositar els difunts. (Suposo que als pobles encara se celebren vetlles a casa, que no deixen de ser una ocasió per fer-nos companyia, mirar de consolar-nos i esbargir aquesta por difusa al desconegut).
Per això el calendari litúrgic celebra el Dia dels Difunts, per tal que fem memòria dels familiars, veïns, amics i coneguts nostres que ja no hi són. Persones que hem estimat i amb les quals hem conviscut, hem xerrat, hem rigut i potser hem plorat. I encara és molta la gent que aquest dia omple de flors els cementeris i, depenent de les creences de cadascú, també d'oracions.
Jo alguna vegada he entrat al cementiri de Sant Andreu, que tinc a tocar de casa. Abans els cementiris el feien al costat de les esglésies, és a dir, molt propers, però modernament els havien anat col·locant com més lluny millor, que no fessin “lleig”. I vet ací que, amb el creixement continuat de les ciutats, algun s'ha quedat enquibit enmig de la trama urbana. Vius i morts ben propers, com mostra la foto que vaig fer amb el meu mòbil.
I és que la Mort i Vida, són dues cares de la mateixa moneda!

L'autonomia que ens cal és la de Portugal

“Visitar Portugal hauria de ser obligatori per als catalans (...). Perquè visitar aquest país et fa veure com seria el nostre si, després de la Revolta dels Segadors que va estimular la seva lluita per la independència respecte a Espanya, nosaltres també ens haguéssim alliberat.
Aneu a Portugal. Visiteu Lisboa, tan harmònica en la seva arquitectura, escolteu com parla la seva gent. Potser us sorprendrà sentir que tots els seus immigrants -es veuen moltíssims negres procedents de les seves antigues colònies- parlen, naturalment, en portuguès. Veureu rètols o indicacions escrits només en la seva llengua, o subtitulats en anglès. Res de castellà! Deu de ser allò que la por guarda la vinya.
Perdeu-vos pels carrers de l'Alfama i demaneu a qualsevol la direcció que voleu agafar: es desviuran per atendre-us, i us entendreu perfectament a poc que us hi fixeu. Perquè, com no s'han d'entendre catalans i portuguesos si quan dieu “bon dia” us contesten “bom dia”, que sona gairebé igual? Mengeu als seus restaurants -no oblideu el bacallà, que és preceptiu-, camineu pels seus carrers, pels seus barris amb tanta personalitat, agafeu un tramvia que es baralli amb el trànsit per carrers costeruts i impossibles, pugeu als seus miradors des d'on podreu contemplar l'espectacle sempre estimulant de l'estuari de Tejo, contempleu les postes de sol a l'Atlàntic, tan plenes de llum i color (...) Per tot això repeteixo: l'autonomia que ens cal és la de Portugal. Nosaltres decidirem què volem fer amb els nostres diners, amb la nostra cultura, amb la nostra llengua. Els immigrants, els homes de negocis que s'implantesssin aquí, els futbolistes d'elit, tots l'aprendrien sense qüestionar-se res. I quan ens convidessin a un fira internacional hi aniríem en català, com els espanyols hi van en castellà o els portuguesos en portuguès. Així de senzill. Ara imagineu per un moment que Portugal hagués seguit subjecte a Espanya. Que s'ho imaginin els portuguesos. Segur que els semblaria un malson.”
Aquest article meu va sortir publicat a “L'Ebre” el dia 11 de novembre del 2005. Continua d'actualitat!

EL REFUGI DE LA MEMÒRIA

Tony Judt (1948-2010) va patir els últims anys de la seva vida un greu malaltia que el va anar incapacitant. L'únic que no va perdre van ser els seus records, que va agrupar per temes -tal com li venien les llargues nits d'insomni-, i els anava dictant tot i les grans dificultats d'expressió a què va arribar. Els va publicar en una revista del EUA, on vivia, i els va agrupar després en un recull, que va titular EL REFUGI DE LA MEMÒRIA. En aquests textos fa una anàlisi molt lúcida del món on ha viscut i les idees que han impregnat la nostra societat tota la meitat del segle XX. I que el va fer declarar-se immune a les efusions i els encisos de la Nova Esquerra “i les seus vessants més radicals: maoisme, gauchisme, tercermundisme etc.” Quan encara estava imbuït de totes aquestes idees, que més endavant rebutjaria, va viatjar a París el 1968, “per respirar”, la revolució. “Posats a ser seriosos, no va passar gaire res i tots vam tornar a casa”.
I mentre ells i els seus companys europeus occidentals jugaven a ser revolucionaris, explica, no s'adonaven, o no volien adonar-se, que la veritable revolució la feien els joves de l'Europa de l'Est. La Primavera de Praga, l'aixecament dels estudiants polonesos... “Si atenem a totes les nostres teories de la història carregades d'exhibicionisme, vam fracassar del tot a l'hora d'assabentar-nos dels seus capgirells cabdals. Va ser en aquells mesos estiuencs del 68, a Praga i Varsòvia, que el marxisme es va ensorrar”. “Si més no als nostres ulls, érem una joventut revolucionària. Llàstima que ens perdéssim la revolució”.
Parlant del llenguatge, diu: “L'expressió maldestra suggereix segurament una mancança del pensament”.
“Quan les paraules perden la seva integritat, passa el mateix amb les idees que representen”.
“Si les paraules s'enrunen, què pot substituir-les? Són tot el que tenim”.
Sobre la globalització. “Les “identitats” esdevindran més malignes i tibades, mentre els indigents i els desarrelats colpeixen les tanques cada cop més altes de les comunitats hermèticament reixades que s'estenen des de Delhi fins a Dallas”.
“Hi havia més coses al cel i a la terra de les que somiava la nostra filosofia occidental i jo -tardanament-, havia estat testimoni d'unes quantes!”.
“Per damunt de tot, el jou amb què una ideologia subjecta un poble es mesura millor per la incapacitat d'aquest d'imaginar alternatives col·lectivament”.
(Ah, el traductor és el Miquel Izquierdo, que el meu fill Marc no se m'enfadi!)

ONG

BLANC BO BUSCA NEGRE POBRE de Gustau Nerín. (La Campana)

Vet ací un llibre que m'ha deixat plena de perplexitats. I és que, el seu autor, un català que viu a la Guineu Equatorial -antiga colònia espanyola-, i coneix mol bé Àfrica (sobre la problemàtica de la qual ha escrit diversos assajos), s'endinsa pels camins -més aviat tèrbols- de les ONG i ens n'explica fets de l'alçada d'un campanar. Projectes que s'ensorren, per manca de planificació i manteniment, un cop els cooperant se n'han anat, ben cofois -“El continent africà és un immens cementeri”, diu-, i altres problemes existents deguts a la inexperiència d'uns, o a la manca d'escrúpols d'altres, passant per la falta d'esperit crític de gairebé tots; això sí, la majoria dels projectes fets amb bona intenció. I ja ho diuen, que l'infern està empedrat de bones intencions. Algunes frases de l'autor per meditar:
“Algunes ONG argumenten que els africans no només són incapaços de desenvolupar-se per si mateixos, sinó que, a més a més, constitueixen un obstacle per al seu propi desenvolupament”.
“En el discurs de moltes organitzacions humanitàries els africans són presentats com a adults irresponsables, incapaços de prendre cura dels nens que haurien de protegir. Davant d'aquesta “realitat”, els occidentals s'erigeixen en protectors dels infants africans. Molta gent que a Europa ha renunciat a la paternitat està plenament convençuda que educaria millor els nens africans que els seus propis pares”.
“Sovint els europeus estan més interessats a fer cooperació que els africans a rebre-la... I és que molts occidentals, mentre planegen arreglar la vida als africans, en realitat estan buscant la manera d'arreglar la seva”.
Nerín critica també que moltes ONG estan en mans de partits polítics, i no és estrany que el responsable sigui un parent del polític de torn. Amb els canvis de govern, s'hi pot produir un autèntic daltabaix. “La falta de transparència (com s'esmercen els diners) afavoreix la mala gestió i la corrupció” -avisa.
L'autor no s'està de criticar les caravanes solidàries que serveixen per a proporcionar un turisme d'aventura a certs cooperants. (En aquest moment tots tenim al cap les dues joves de Metges sense Fronteres, el rapte de les quals espero que acabi bé). Això mateix val per alguns famosos, que fan de la seva cooperació amb Àfrica una forma d'auto-propaganda molt efectiva.
De la crítica a certes maneres de procedir respecte als pobles africans no se'n deslliuren ONG molt conegudes i valorades, organismes internacionals, ni la mateixa Església. I encara menys els governs africans corruptes, que estan encantats amb els diners que els arriben. “Moltes vegades l'ajuda no arriba als més desafavorits perquè és saquejada per les autoritats africanes”.
Així l'autor va desgranant una sèrie de projectes absurds. I d'actuacions errònies o directament catastròfiques.
Esperava el final del llibre per veure si Gustau Nerín ens parlava de solucions, però ell no en té cap, evidentment. “Per a una millora sensible de l'Àfrica caldria una reforma en profunditat del sistema socio-polític mundial”. El que cal és canviar les estructures. “La solidaritat amb el continent africà no passa per canviar l'Àfrica a base de doctrines d'Occident, sinó que s'ha de centrar a canviar les relacions injustes entre Nord i Sud”.