Bon any nou!

El temps passa rabent, deliri i joia,

somnis de plenitud, roses del temps

que amaguen dins del calze alguna espina

entre la dolça flaire del perfum.

Ara se'ns tanca un any, i un altre apunta

entre celatges clars que escampa el vent.

No ens emmandrim al llit, i via fora:

ens espera el combat a plena llum

Alcem les copes amb el vi de festa:

Per tu i per mi, pels que som i serem

fem vots de pau de millora i d'entesa

i cap a Ítaca adrecem el rumb

31 de desembre

L'home dels nassos

Fidel a la seva missió secular, l'home dels nassos visita cada any la nostra terra. Si aneu amb els ulls oberts, no en tingueu cap dubte, el veureu! Que ens doni sort per aquest 2015 que es preveu mogudet! Un any de nassos!

El meu pessebre

Nadal, sempre Nadal. Torna i retorna

per renovar el fulgor de cada rostre

i esbargir la tristesa, que l'entela.

Ales d'àngels daurats, pastors d'argila

que s'adormen a prop de la foguera.

Un estel dalt de tot, i uns Reis que avancen

per camins de sauló, per prats de molsa

cap al portal llunyà. I un Nen que espera.

Hi vas tu, rabadà d'indiferència,

remugant contra tot? Hi vas tu dona

amb el cistell curulls de plors i absència?

Hi vas tu, l'aturat, a buscar feina?

Hi va el soldat amb les armes retudes?

El polític corrupte? L'anciana desnonada?

La donzella impacient? El malalt fràgil?

El marxant que nolieja tots els somnis?

Hi seré jo, vella soca caduca,

delerant un esclat de claror encesa?

Tots hi cabem al portal del Pessebre

si amb cor d'infant n'acceptem la tendresa!

Nadal 2014

La felicitació de l'Eduard Barrobés

La felicitació que ha fet el meu fill gran sobre un poema del gran Vinyoli. 

Orta

Orta

El nom d'Orta reviu en mi velles històries contades a la vora del foc. En parlava la gent gran, les llargues tardes d'hivern, esperant el miracle de la llum elèctrica. Explicaven que, durant guerra incivil, quan l'exèrcit republicà que acabava de passar l'Ebre es dirigia al nostre poble, un poble que l'altre exèrcit, l'auto-anomenat “nacional”, es disposava a defensar amb ungles i dents, la majoria de la gent de Gandesa va fugir en desbandada per por de ser enxampada en mig de dos focs. La meva, va fer cap a Orta, on uns parents dels meu oncles ens va acollir. Jo era una criatura de bolquers, llavors, així que no ho puc recordar. Però el nom d'Orta sempre més el vaig associar a bona gent.

Anys més endavant vaig poder visitar-la, recórrer uns carrers que conserven l'encant antic, l'aire medieval. Entusiasmar-me amb la seva magnífica església gòtica. Visitar l'abadia de Sant Salvador. Un sant molt vinculat a la mare de Déu de la Fontcalda, de qui va ser un gran devot. Aventurar-me als Ports. Banyar-me en les seves aigües netíssimes. Recórrer els paisatges estimats per Picasso. I, en anar-me'n, conservar a la retina la silueta magnífica i inconfusible de Santa Bàrbara i de les Roques de Benet.

Ara, el meu bon amic Joan Serra, amb articles molt ben documentats, reivindica per a aquest estimat poble el nom d'Orta, que és el que consta en tota la documentació antiga, ans que l'execrable Decret de Nova Planta li afegís un h espúria. I jo no puc per menys que fer-li costat en aquesta croada que ha emprès. Podríem encomanar-ho a Sant Salvador. No oblidem que: “Grans miracle feu tothora, Déu per frare per frare Salvador...” I que ell hi faci més que nosaltres!

Caga tió

Tió. Caga tió, d'avellana o de torró!

Caga feina als aturats, alegria als desgraciats,

rauxa al polític nostrat, seny al català emprenyat,

empareu les tradicions, doneu pau a les nacions,

bona entesa i llibertat. Honradesa i amistat.

I allunya-nos si pot ser del forà papa Noel.

Ser dona

Simone de Beauvoir

“Les belles imatges”

Aquest llibre, comprat a la Fira del llibre d'ocasió del Passeig de Gràcia, m'ha fet retrobar la famosa autora francesa Simone de Beauvoir. Una autora que m'havia impressionat molt -allò d'haver-hi un abans i un després-, amb la lectura del seu llibre “El segon sexe”. Un llibre que llegit fa gairebé cinquanta anys m'obria un panorama desconegut, inquietant, ple d'interrogants -i de certeses insospitades-, sobre la condició de dona. “No es neix dona, es fa”. O sigui, que se la ensinistra! De cop queien les barreres mentals de tants anys de prejudicis, de considerar que el que sempre m'havia semblat injust, de fet, ho era. Per exemple que el meu germà estudiés perquè era un noi, i jo em quedés relegada a ser educada per a esdevenir una bona mestressa de casa. I tantes altres arbitrarietats que han quedat en evidència a hores d'ara, al menys als nostre països occidentals. Tot i que encara queda molt camp per córrer.

En “Les belles imatges”, Simone ens presenta un dona casada, de la burgesia francesa, que ho té tot per a ser feliç: marit atent, amant entregat, dues filles, feina en una empresa de publicitat. I, no obstant, es troba malament perquè intueix que l'han educada per a ser qui és, sense possibilitats d'una tria pròpia. I quan comprèn, esverada, que aquesta mateixa educació o ensinistrament volen aplicar-li a la seva filla, es rebel·la.

Aquesta novel·la, pel tema, m'ha recordat “La casa de nines”, de l'Ibsen. Tot aquell món tan bell que s'ha fabricat al seu voltant per, pretesament, protegir-les, es desmunta com un castell de cartes quan la dona demana el seu dret a pensar i a decidir per ella mateixa.