dilluns, 18 de febrer del 2013

Els cims invencibles




LA MEMÒRIA DE LA TERRA

La memòria de la Terra està pastada de saba i de fang. De matèria orgànica en descomposició. De pols i de roca, de carbó fòssil i de diamants en brut. Perdura llargament perquè està feta del mateix material que conforma les muntanyes.
Viatja per l’interior de les venes, per l’interior de les branques. Aflora en els borrons de les plantes i en el cor dels humans. I allà se solidifica, convertida en rancúnia, o potser en resignació.
La memòria de la meva terra està pastada amb sang. Sang dels que moriren en les muntanyes de Pàndols, en els afraus de la serra de Cavalls, en els camins tortuosos que menen enlloc, en les tòrrides trinxeres inhòspites, en la set dels pous secs i de les torrenteres eixutes.
Crits, renecs, udols. Com pot manifestar el seu terrible dolor un home, potser un noi que s’acara a la mort? Són veus que encara ressonen en la pau dels sembrats, en la placidesa de les vinyes, al fons dels bocois de vi dels vencedors, i també dels vençuts. Veus encastades a la soca de la vella olivera, de l’alzina retorta, del pi esponerós. Veus que ressonaven les llargues nits d’hivern de la postguerra, dins dels fumerals ennegrits per l’estalzí, dins de les estances sense llum, mentre ens menjàvem el pa negre de racionament, la trista minestra dels supervivents. Quins udols sense resposta, aquelles veus!

 (Ja és a la venda.)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada