La xiqueta que vaig ser
em mira
des de l’altra banda
de l’espill.
Els seus ulls reflecteixen
tota la misèria
d’aquells anys quaranta
de mal recordar.
Pa de racionament,
restriccions de llum,
llengua prohibida,
foc de clafolls i fum.
La dona que soc,
d’aquells anys, en guarda
la tendresa del somrís
de la mare, una imatge
esvaïda entre boira i oblit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada