La Rambla

“La Rambla (de Barcelona) era en aquells moments la ruta de les elegàncies: senyores que anaven a comprar flors, noies que anaven o tornaven de casa de les modistes; el jovent que venia del Cercle Eqüestre o del Liceu o de a tertúlia de les floristes; alguns feliços ciutadans, que tenien llurs cases a la Rambla o als seus voltants…” De: Cromos de la vida vuitcentista, de Joaquim Mª de Nadal, escrita als anys 30, recordant amb nostàlgia escenes de la joventut de l’autor, a finals del XIX.
Així la descrivia, ja en ple segle XX el poeta Garcia Lorca: “La única calle de la Tierra que yo desearía que no acabara nunca, rica en sonidos, abundante de brisas, hermosa de encuentros, antigua de sangre, la Rambla de Barcelona”.
Mon pare, que n'era un enamorat, cada vegada que venia a Barcelona l'anava a visitar. Li encantaven sobretot les parades de flors. Era temps en el quals es repetia la dita popular: “Barcelona és bona, si la bossa sona. Tant si no sona, com si no sona, Barcelona és bona!”
Però, malauradament, la dita ja no val per a tots els estrangers que ens visiten. Una enquesta entre turistes feta per un periòdic britànic situa la Rambla de Barcelona com el 4rt lloc turístic més decebedor del món. (Per consolar-nos, ens assabenten que la primera posició l’ocupa la torre Eiffel, la segona la Mona Lisa i la tercera Times Square).
En destaquen, com a fets negatius, els preus, la brutícia, les prostitutes, el tipus de botigues que només vénen escombraries turístiques, la massificació; no hi ha bars ni restaurants bonics, només uns locals plens de turistes sorollosos i prepotents. I la inseguretat. El trilers. Els robatoris. (Cal anar aferrat a les pertinences ja que se senten com preses de caçadors a l’aguait). I diuen pestes dels seus compatriotes, que beuen com a cosacs etc. etc.
Què hi busquen? Tipisme català, suposo. O els més ignorants, que són la majoria, tipisme espanyol. I què hi troben? Turistes que ho desborden tot. Botigues de souvenirs regentades per asiàtics. Lladres de totes les nacionalitats, i borratxos. Tot un panorama!
I ara, per acabar-ho d'adobar, suprimeixen les parades tradicionals -de moment els ocells, en acabat, les flors?-, i les reconverteixen en parades lletgíssimes i sense cap tradició, com la de pastes i coques, dites de Barcelona!
La Boqueria, aquest mercat que sentim tan nostre, també s’ha convertit en visita obligada dels turistes, tant que els venedors ja han començat a vendre fruita pelada i tallada, sucs diversos o peix fregit per treure profit de la seva enutjosa presència. I dic enutjosa perquè entorpeixen les activitats normals de venedors i compradors, i ha aconseguit que molts d’aquests últims optessin per canviar de mercat. És allò de “Forasters vindran i de casa ens trauran”.
La foto és d'una de les meves nétes, la Clàudia, fa uns quatre anys, quan encara les estàtues humanes tenien una certa gràcia.
Barcelona i la seva Rambla, es moriran d'èxit?

Parèmies

Dites, refranys o frases fetes que m'han vingut al cap, sentides de petita a Gandesa. En tinc moltes de recollides en una llibreta, però la tinc allà, i per ara és molt difícil que hi vagi. Però em fa gràcia participar a la teva llista. Segur que la majoria ja les tens. Però potser alguna et sorprèn.

A bodes me convides.
Afarta'm i dis-me moro. (Aquesta seria políticament incorrecta, ara!)
Al juliol, ni dona ni caragol. (Vol dir que no és bon temps per casoris)
Anar a compres i millores.
Canten papers i callen barbes. (Aquesta la deia molt el meu pare, que treballava al Registre de la Propietat)
De broma la van casar, i ella plorava. (Es tracta de bromes de mal gust)
D'Aragó, ni dona ni bacó.
De bacó i de sinyor se n'ha de vindre de mena.
De ponent, ni vent ni gent.
Home casat, burro espatllat.
Los testos s'assemblen a les olles.
Lo corb li deia a la garsa, que negra que ets.
La paella li deia a la cassola, si m'embrutes, t'emmascaro. (Significat semblant a l'anterior)
Les dones primes i netes, que grosses i brutes ja s'hi fan prou.
Les cabres pels seus pecats, portes los ginolls pelats.
Ovella que bela, perd lo mos. (No val a badar)
Qui fa un cove, fa un cistell.
Rica i potenta, de la dona sigues parenta. (Per influències)
Semblar un Sant Llatzer. (Ferit)
Semblar un heccehomo. (Brut)
Ser aigua de borraines. (Poca cosa)
Sogres i nores, llegum de mal coure.
Ser cul i merda.
Ser un tracalet. (Belluguet)
Tallar com les dents d'un mort. (Estar poc esmolades, les eines. Aquesta la vaig dir un cop a Barcelona, al prompte de viure-hi, i se'm van esgarrifar).
Tot és bo, el que l'olla cou. (Volent dir que s'ha de menjar de tot sense fer escarafalls.)
Tu rai, li coïen faves al cul i no se'n sentia.
Ser com la fira de Flix, que es va acabar amb un canyís. (Anar a menys)
Val més dir xo que arri. (Es diu dels noiets i noietes espavilats o inquiets)

Aquesta va ser la primera llista de refranys que em van venir al cap i que vaig enviar a Víctor Pàmies, que es dedica a recollir-ne. I ha descobert una cosa sensacional, el més conegut a Catalunya, que encapçala la llista del seu top ten, seria: Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. I endevineu quin és el que va davant al País Valencià i a Ses Illes? Doncs el mateix! Visca la unitat de la llengua. Si voleu entrar al seu bloc i descobrir coses com aquesta, és el següent, http://vpamies.blogspot.com. http://refranys.cat. Hi trobareu també el seu e-mail.
La foto és Gandesa, al fons, entre ametllers florits. Darrere hi ha les Serres de Pàndols i de Cavalls.

Me'n recordo

Me'n recordo de l'olor i el color dels tardets de Gandesa, fets de mel i nostàlgia.
Me'n recordo del ritme de la pluja batent contra les teules pintades de molsa.
Me'n recordo dels miols dels gats a l'hivern, com el plor d'una criatura oblidada.
Me'n recordo de la neu amagant les ferides de guerra que les cases mostraven, impúdiques, la resta dels dies.
I les històries de terror de les iaies, els dies foscos de la postguerra.
Me'n recordo de les dones ballant la dansada, a la plaça, per les Festes Majors, tan ufanes.
Me'n recordo de les anades a la Fontcalda. I la tebior de l'aigua dels xorros endolcint-me la pell.
I la primera vegada que em vaig banyar al mar, a la platja del Poble Nou.
Me'n recordo dels dies de verema, tot el poble fent olor, embriagadora, de most.
I del pa negre, de racionament. Amorosit amb vi i sucre.
Me'n recordo, un record vague i fi, com de mussolina, de la mare, que es va morir quan jo tenia quatre anys.
Me'n recordo dels pessebres que feia mon pare. On els Reis avançaven una mica, màgicament, cada nit.
Me'n recordo de las "escuelas nacionales", i de donya Maria, dita la Brava.
I de donya Agustina, que em va ensenyar a llegir. I em va obrir els ulls al món meravellós de les lletres.
Me'n recordo que cal recordar per salvar-nos, tots junts, de l'oblit.


La foto és de la Fontcalda, el meu paradís infantil mai no oblidat.

Jerusalem

Selma Lagerlöf
Traducció al castellà del 2010.

Per escriure aquesta novel·la, JERUSALEM, l'autora es va inspirar en una història real, la d'un grup de 37 camperols suecs, la majoria dones i nens, que, l'any 1896, després de vendre's tot el que tenien, se'n va anar Terra Santa, a unir-se a un predicador també suec, que havia emigrat anys abans als Estat Units on havia fundat una secta religiosa que esperava un proper adveniment del Messies. Allà creien que trobarien la Jerusalem de muralles de jaspi i terra empedrat d'or, però -era en plena dominació turca-, es van trobar una ciutat bruta, pobra, calorosa i inhòspita, ells acostumats al fred, la neu, l'aigua i els boscos verds del seu país. No cal dir que molts d'ells emmalaltiren i van morir ben aviat.
El que m'ha agradat de la novel·la és la descripció de la vida rural de la Suècia d'aquella època, i també de la Jerusalem real que ella mateixa va conèixer en un viatge que hi va fer el 1900 per entrevistar els protagonistes d'aquell estrany èxode. El conegut director de cinema Bille August en va fer un pel·lícula el 1996, que no em consta que s'hagi estrenat al nostre país.
L'obra més famosa d'aquesta autora sueca, premi Nobel de literatura del 1909, deu ser sens dubte EL MERAVELLÓS VIATGE DE NILS HOLGERSSON, on explica la història d'un nen que viatja sobre un cigne a través del seu país. Jo n'havia llegit, de molt joveneta, LA SAGA DE GÖSTA BERLING. I era el record d'aquella novel·la que em va decidir a llegir aquesta. Però és clar, res no és el mateix, ni aquella història, que em va fascinar, s'assembla gens a aquesta. En aquella, el protagonista, Gösta, era un home que enamorava les dones, ell i elles guapíssims, en un paisatge de fons tan bell com irreal, amb trineus tirats per cavall impetuosos corrent sobre la neu sota la llum de la lluna, i llops que en tallaven el pas i obstaculitzaven, així, la fugida dels amants i els feia retornar, vençuts, al punt de partida. Ni tampoc la lectora, jo, no és la mateixa. Potser per això, penso que és millor que no torni a llegir LA LLEGENDA DE GÖSTA BERLING, perquè el record meravellós que en tinc no es trenqui en mil trossos, com es va trencar el somni dels peregrins suecs en trobar-se amb la crua realitat, i no amb un món creat per la seva fantasia de lectors (en aquell cas de la Bíblia).

Demografia

Els noms dels xiquets i/o ens estem suïcidant com a poble?

En un article llegit a la premsa en el qual s'informava dels noms més posats als xiquets i xiquetes nascuts a Catalunya el 2009, es feia referència a les set comarques catalanes que havien tingut menys de quatre naixements durant aquest període de temps. Una d'elles era la Terra Alta. Cosa que em va deixar francament preocupada.
Potser algú dirà que aquesta baixada de la demografia es deguda a la crisi en què estem immersos, però no crec que les xifres fossin gaire més optimistes durant tots els anys de vaques grasses, que sí que vam tenir un repunt en la natalitat, però que era un increment aconseguit, més que res, gràcies a la immigració.
La crua realitat és que no naixen criatures, i que si aquesta tendència segueix igual -i res no fa pensar que canviarà-, ens trobarem amb unes comarques despoblades, sense el relleu generacional que cal per fer avançar el país.
Caldria escatir-ne les causes per a trobar-ne el remei. Agricultura poc rendible. Joves que han d'anar a buscar-se la vida en altres contrades. Problemes derivats de la manca d'habitatges i la seva carestia. Dèficits en l'ajuda a la maternitat -ara es retirarà fins i tot la poca que es donava-, que no vol dir, només, donar diners als pares, sinó proporcionar bones guarderies i serveis per als infants. I facilitats a les mares de poder deixar i tornar-se a incorporar al lloc de treball sense gaires problemes. En fi una sèrie de mesures que només l'administració pot establir. Però que no sembla preocupar gens als nostres polítics, immersos en una campanya electoral on surten a veure qui la diu mes grossa per escarnir o acusar el rival en una lluita estèril de “I tu més!”, que no ens porta en lloc.
I si ens poséssim tots les piles!

Publicat a l'Ebre el 5-11-2010
(Foto amb les meves nétes, a la seva escola, on vaig anar a explicar un conte per Sant Jordi.)

L'esca del pecat

Diumenge, dia 7 de novembre, el Sant Pare proclamava basílica el temple de la Sagrada Família, obra del nostre genial Gaudí. La cerimònia va ser magnífica, la litúrgia, brillant, la música, excel·lent, la realització de TV3 perfecta. La visió de l'interior del temple, ara basílica, meravellosa, quin prodigi de forma i de lluminositat. Una festa per als sentits. També ens vam congratular de sentir Benet XVI parlant en català. El cant del Virolai ens va emocionar. Tot va ser perfecte, però...
Sempre hi ha un però. I aquí el però, la nota discordant com si diguéssim en un orgue tan ben afinat, va ser la presència, enmig de tanta pompa i esplendor, de quatre humils monges vestides senzillament de negre que van sortir a fer la neteja. I a parar taula, tal com pertoca.
El nostre cardenal, s'ha afanyat a dir, que ho van fer amb molt de gust, i suposo que així és. Però la imatge -i una imatge val més que cent paraules-, del paper subaltern de la dona en l'Església Catòlica va quedar ben retratat. Vaja, que era per a posar-se a plorar.
Que som al segon mil·lenni, senyors meus, i ja hem deixat de ser l'esca del pecat. O potser no?

Clotxa

Diumenge passat es va celebrar a Gandesa la Festa del Vi amb el tradicional dinar popular en el qual es mengen les saboroses clotxes.
Però les que jo vull evocar, ara, són les que ens menjàvem al camp, en temps de verema, a l'hora d'esmorzar. Jo, de joveneta, solia anar a ajudar uns parents -a casa no teníem terres-, perquè en temps de collita totes les mans són poques. Recordo aquells matins, encara fosc, en què pujàvem al carro que avançava trontollant pels camins per anar a la finca corresponent. El dia s'anava alçant fins a inundar-ho tot de llum, i els ocells matiners entonaven les complantes. En arribar al tros, veremàvem una estona mentre la tia Carme encenia el foc per escalivar-hi els tomàquets i les arengades -sardines de casco en la parla del país-, i quan ho tenia tot a punt ens cridava. El pa es partia de mig a mig i se li buidava una part de la molla, allò era la clotxa, o conca, una antiga romanalla, suposo de quan la gent no tenia ni plats. Dins de la clotxa s'hi posaven els tomàquets pelats i aixafats i les arengades esmollades i sense espines. Tot ben regat, això sí, amb oli del país, tan bo. Jo us ben dic que ni l'emperador Tiberi esmorzava millor!
Fa uns anys, a algú amb molt bon criteri, se li va acudir no deixar perdre aquesta menja i convertir la clotxa en un àpat col·lectiu, per celebrar el vi nou, que l'acompanya en la festa, així com embotits i cócs tradicionals -sobretot les característiques casquetes.
Com que enguany no hi hem pogut anar, ens l'hem menjada a casa. I us n'ensenyo els ingredients. A veure si us fan venir salivera!