Coptes

M'ha impressionat la notícia de la mort de més de vint coptes, a més dels nombrosos ferits, reunits per pregar en una església d'Alexandria. M'ha portat a la memòria la nostra assistència a una celebració una mica “peculiar” -a la nostra manera de veure-, d'aquesta comunitat cristiana durant el viatge que vam fer a Egipte, fa pocs anys.
També he pensat en la novel·la de Lawrence Durrell, el “Quartet d'Alexandria”, publicada a mitjans del segle XX, en la qual, membres d'aquesta comunitat, molt influent i rica aleshores, tenien un paper molt destacat. L'Alexandria de Durrell, era un lloc on diverses confessions -musulmans, jueus, cristians de diferents signes-, convivien en pau, d'una manera civilitzada. I Alexandria era una ciutat pròspera i cosmopolita.
El coptes són els descendents dels antics egipcis convertits al cristianisme abans de l'arribada de l'Islam, una religió tan potent, aquesta, que els va convertir en una minoria dins del seu propi país. La sort, per a Egipte, va ser que els musulmans, tan iconoclastes, no van veure en els símbols dels antics déus egipcis, ja periclitats, cap perill. En cas contrari, haurien obrat com amb les imatges de les esglésies coptes- per exemple a la Capadòcia-, les cares de les quals foren esborrades. Més sort van tenir les pintures murals de Sant Salvador o de Santa Sofia, que van ser recobertes de guix, i ara poden mostrar-se als turistes amb tot el seu esplendor.
Són uns temps bàrbars, els nostres. Ara ja no s'acontenten amb esborrar les imatges sinó que volen esborrar o expulsar les persones, en aquests cas les comunitat cristianes dels països de majoria mahometana. (Quan ja tenia això escrit, he llegit l'article de Lluís Foix a l'”Avui”, i ens dóna unes xifres que fan esgarrifar).
Només quan l'Islam moderat, que estic segura que existeix, s'alci per acabar amb aquesta barbaritat que representen els extremistes fanatitzats, podrem viure en pau.
Mentrestant, on són tots aquests progres que protestaven de la vista del papa a la Sagrada Família? No n'he sentit cap ni un protestant per fets com aquest o similars. Potser si algun dia posen una bomba a la Sagrada Família reaccionaran? O encara els riuran la gracieta?

2011

No m'agraden es dogmàtics, els convençuts que tenen la raó absoluta,
els que no dubten mai, els cofois, els panxacontents, els rebentaires o els sectaris,
siguin de dretes o d'esquerres, catòlics, musulmans o ateus.
No m'agraden els que no se la juguen, els desagraïts,
els que són incapaços d'estimar, els que no es comprometen amb res ni amb ningú,
els que van a la vida de parella amb el xip de l'obsolescència programada incorporat.

M'agraden els que són amics dels seus amics,
els que diuen sí a la vida, els que escolten,
els que creuen en alguna cosa, els que saben dir gràcies,
els que saben estimar. Com ara tu.

Herta Müller

L'HOME ÉS UN GRAN FAISÀ AL MÓN.

Herta Müller, premi Nobel 2009, és una escriptora romanesa de parla alemanya, i en aquest llibre recull els problemes, inquietuds i desassossecs dels romanesos de la seva mateixa parla que s'han vist obligats a anar a treballar a Alemanya fugint de la situació precària que vivien a Romania.
Recordo que, l'any 2000, quan vam visitar aquell preciós país tan malmès per la dictadura de Ceausescu, a la ciutat de Brasov vam anar a veure l'Església Negra, evangelista. La guia local, una rosseta d'ulls blaus, que pertanyia a aquesta mateixa minoria que Herta, una minoria que viu en aquella zona de Romania des de fa segles i, no obstant, han pogut conservar la llengua i les seves tradicions, ens explicava compungida -en castellà-, que els joves marxaven tots a Alemanya, on els rebien amb els braços oberts. Jo, per animar-la, li vaig dir que, quan haguessin fet diners tornarien, i ella em va dir: “Dios la oiga!” El cert és que, amb els anys, els nois no només no han tornat sinó que hi han anat cridant les seves famílies. Un èxode continuat i -sembla-, irreversible. Amb tot el que això pressuposa.
L'estil de Müller és despullat, de frases curtes, que sembla que t'empenyin endavant. Un estil que et pot arribar a fatigar. Però que et rescabala quan hi trobes algunes perles com aquestes:
“Amb tanta calor, el sol no aconseguia trobar la fi del dia.”
“La nit emergí del terra i cobrí el poble.”
“La nit era altíssima.”
“Al poblet canten els galls. El seu cant és ronc. Encara els resta nit al bec.”
“Aquella nit s'adormí tan lluny que cap somni la va poder trobar.”
Oi que sona bé?

Nadal

Qui pot anar a Betlem?
Les rutes que ens hi emmenen
són tan estretes!
L'estrella brilla encara
però els llums de Nadal
-quincalla i coloraines-
n'apaguen l'esplendor.

Haurem de tancar els ulls
i tornar-nos infants
per creure en meravelles.

Avui, Jesús, et veig
no a la cova ni al món
indiferent que gira,
ni potser en la fredor
d'alguna església buida
d'amor i d'escalfor,
sinó als ulls del meu nét
tan petits i tan dolços
que em canten l'al·leluia!

Parèmies II

Vaig continuar fent córrer la memòria, per enviar-ne una segona remesa al Víctor Pàmies, que me'n va demanar més. I encara n'hi haurà d'altres. La foto és del Cap de la Costa, amb el santuari de la Fontcalda al fons de la vall.

A l'agost, a les vuit ja és fosc.
Anar com les batzoles. (D'aquí cap allà, sense rumb ni criteri).
Anar a baqueta. (Fustigar. Ve de quan feien passar els militar castigats entre una filera que els colpejava).
Anar a compres i millores. (Complicitat suspecta)
A pagès endarrerit, cap anyada no li és bona.
Abraçades i besets no fan xiquets, però toquen a vespres. (Perill d'anar més enllà en els relacions de parella de la nostra època!)

Cel a roquetes, aigua a les bassetes.
Cel rogent, pluja o vent.
Com més cosins, més endins. (Connotació eròtica)
Creix lo dia, creix lo fred. (També: Naix lo dia, naix lo fred.)

D'allà no n'hi, no en pot rajar. (Es diu dels infants.)
De Joans, Joseps i ases, n'hi ha per totes les cases. (És curiós, perquè a Gandesa ningú no deia ase, sinó ruc, a aquests bèsties, molt abundoses en la meva infantesa i joventut, al poble.)

El té fa pair. (Juga amb l'homofonia de té i te, herba. Es deia dels que es casaven amb una pubilla pels diners, tot i que fos lletja.)
El vi fa sang, l'aigua fa carn.

Fer Pasqua ans de Rams. (Quedar-se prenys sent soltera o solters.)

Gaita pagada, fa mal so.

Ja pots xiular, si l'ase no vol beure. (Altre cop ase).

L'aigua, pa les granotes. (Per a)
La mar com més té, més brama. (Ambició.)
La rabosa, quan no les pot haver, diu que són verdes. (Haver seria un antic significat de tenir.)
Los diners no fan la felicitat, però hi ajuden.

Llamps a la marina, cerç a la matina. (Aquesta la deia molt el meu pare.)

Ni creix ni meix. (Vet ací el meu cognom!)
No es pot dir blat que no estigue al sac, i ben lligat encara s'escapa.
No tindre senderi. O: No tindre seny ni senderi.
No tindre suc ni bruc. (També se'n deia ser dessustanciada, no tenir substància, gràcia, una persona o una cosa).


Parlant, la gent s'entén.
Parlant del gos, amanix lo totxo. (Prepara el bastó) (Es deia quan mencionaves d'algú i se't presentava de sobte).
Parlar sense to ni so.
Pensa mal i encertaràs.
Per Nadal a pas de pardal, per Santa Llúcia a pas de puça, per Sant Antoni a pas de dimoni. (El dia)
Per Nadal cada ovella al seu corral.

Qui amb crios se gita, cagat s'aixeca.
Qui espera, desespera.
Qui la fa, la paga.
Qui mal no fa, mal no pense.
Qui té boca, s'equivoca.

Semblar la caldereta del mal temps. (Se'n deia de les persones rondalleres).
Ser una figa tova. (Semblant a ser una bleda)
Si la Candelera plora, l'hivern ja és fora, si la Candelera riu, l'hivern és viu. Tant si plora com si riu, l'hivern és viu.

Tal faràs, tal trobaràs.
Te'n faran els criatures, de verdes i de madures.

Xiular les orelles. (Es deia quan algú parlava -sobretot- malament de tu.)

Nobel de pau

A Liu Xiaobo, en homenatge.

“Un instant tremolós, un parpelleig,
m'aboca a la consciència: encara sóc viu.
(...)
Tot i que sé que la mort
és un misteriós desconegut per a qui és viu,
que la mort no es pot experimentar,
i que un cop mort no la pots tornar a viure,
m'hi mantinc a frec
i en aquest frec m'hi vaig negant.
Incomptables nits rere finestres enreixades
i tombes sota la llum dels estels
han fet aflorar els meus malsons.

A part d'una mentida
no tinc res més.”

De PARAULES QUE CAP PRESÓ POT TANCAR.
Traducció d'Albert Pla Nualart, per al diari “Ara”.


La consciència et diu que ets viu
i és viu l'afany de llibertat amb què et sustentes.
Per tu Liu Xiaobo, avui brillen més purs
els ocells de la nit, els ulls de les estrelles.