divendres, 1 de juliol del 2016
Ramon Casas al Cercle del Liceu.
dimarts, 28 de juny del 2016
La vida sense Sara Amat
La vida sense Sara Amat, de Pep Puig
Aquesta novel·la de Pep Puig, un autor que no coneixia, i que va
guanyar l'últim Sant Jordi de literatura, m'ha deixat una mica
perplexa. I és que d'un premi com aquest, el més important de les
nostres lletres, n'esperes una mica més.
La història ens parla del record inesborrable que va deixar en el
narrador, ja adult, un fet que, als dotze anys, li va trasbalsar la
vida: la Sara, una amigueta seva de tretze, de qui estava enamorat,
fuig de casa i s'amaga a l'habitació del noi, que està de vacances
al poble a casa de la seva padrina. Que s'hi passi deu dies amagada
mentre la busca tot el poble, i que ell li pugi menjar, ella vagi al
bany, es dutxi i es renti la roba sense que la bona dona se
n'assabenti, costa d'empassar. És que no netejava mai l'habitació
ni hi canviava els llençols? I no li sorprenia la quantitat de
menjar que aparentment devorava el noi? Costa de creure. Que això
succeís ja és increïble, que el narrador es passi la resta de la
vida encara enamorat d'aquella noia, encara ho és més. Potser si
t'ho mires, no com un fet possible, sinó com una mena de text poètic
o metafòric... En fi, als membres del jurat els va deure d'agradar. A mi no m'ha acabat de convèncer.
divendres, 24 de juny del 2016
diumenge, 19 de juny del 2016
Roselles
El gallaret de foc de les roselles,
la claror dels sembrats,
l'embat del vent que va empenyent els núvols,
i el toc d'alerta d'algun tro llunyà,
inciten els sentits. Som primavera.
dijous, 16 de juny del 2016
Amélie Nothomb
Amélie Nothomb
NI D'EVA NI D'ADAM. Traducció Ferran Ràfols.
Aquesta és una autora que m'encanta. La primera obra que en vaig
llegir, “Estupor i tremolors”, ens parlava de la seva experiència
de treball en una empresa japonesa amb una ironia crítica amb el
sistema gairebé feudal de la feina, molt divertida. I que va ser
rebuda amb disgust pels japonesos. Ara, com si es volgués fer
perdonar per un país, el Japó, que estima -hi va néixer i viure
fins als cinc anys, ja que el seu pare era un diplomàtic belga
inscrit a l'ambaixada de Tòquio-, Natálie Nothomb ens relata
l'altra cara d'aquella experiència al País del Sol Ixent: la seva
relació de parella amb un xicot japonès. Aquí la ironia es barreja
amb la tendresa i l'emoció de sentir-se estimada amb els dubtes que
aquesta relació li provoca.
L'autora, que podria perdre's en llargues disquisicions sobre la
diferències culturals i existencials entre orient i occident, o, en
la visita a Hiroshima explicar-nos amb pèls i senyals la terrible
experiència d'aquella ciutat víctima de la bomba atòmica -i així
omplir pàgines i pàgines com s'estila en alguns novel·listes
actuals-, es limita a fer-ne uns apunts precisos, i, al meu parer,
afinats, sobre la ciutat en el moment que ella la visita. Suposo
que, amb aquesta visió molt més tendra i afectuosa sobre el Japó i
els seus habitants, Nothomb s'haurà fet perdonar per la seva crítica
esmolada de la primera novel·la sobre aquell país.
Clara, concisa, irònica, esmolada i precisa, què més se li pot
demanar a una autora? A mi m'ha agradat molt.
dissabte, 11 de juny del 2016
A la Mercè
Sóc al temps dels adéus.
Les onades s'encallen
en meandres de sorra
i esborren el teu nom.
dilluns, 6 de juny del 2016
Meandres
L'última nit a Twisted River, per John Irving
D'aquest autor només n'havia llegit “La
dona difícil”, a la qual em va semblar que hi sobraven
paraules, és més, que amb una mena de llarg preàmbul que hi posava
al principi, ja n'hi havia prou. Els adaptadors de la novel·la per
al cinema em van donar la raó, ja que només van utilitzar aquesta
part del relat per a confeccionar-ne el guió. Ara, amb aquesta que
acabo de llegir, m'ha passat un cosa semblant, fa la sensació que,
com el riu de què fa menció el títol, la història que ens relata
dóna voltes i voltes al material de la narració sense acabar de
concretar-ne l'objectiu. Un dels personatges acusa el protagonista
-un escriptor que pot ser l'alter ego d'Irving-, de moure's només
per la perifèria, i és això mateix. La trama va endarrere,
endavant, gira i tomba i, quan te n'adones ja s'ha acabat el llibre
sense que no sàpigues ben bé què et volia explicar aquest autor.
Fa ganes d'anar-li dient: -Au, vés al gra i no divaguis més!-.
Però potser ja és això, la seva narració, una llarga i més o
menys interessant -segons els moments-, divagació. Ara, si és té
en compte, com explica que treballa l'autor, que primer escriu o
imagina el final del llibre que té en projecte i, en acabat, va
desenvolupant la trama que el justifica, ho comences a entendre una
mica, tot i que el mètode segueix sense acabar-me de convèncer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
