Imatges d'estiu a l'Escala

 Un rosa del meu jardí

 La platja un matí, deserta, esperant la gentada.

 Dies molt ennuvolats.

 Visita, obligada, als aiguamolls. Un martinet.

 Un dels dies bons, a la tarda. Només un nuvolet.

 Moltes postes de sol esmaltades de núvols.

 A l'Escala, també tenim un estany.

 Un corb marí eixugant-se els ales.

 Aquests dos contemplant el mar.

 Una rosa en acabada la pluja.

 La gerdèria i el roser blanc florits.

 El Carles i el Joan. Clavats!

 L'altea, preciosa com cada any.

 Els dies grisos tenen una llum especial.

Vinga, valent, ben amunt, la torre!

Pujaré

Pujaré a poc a poc lents graons d'esperança

fin arribar a la cúpula del que no és ni pot ser.

Dalt de tot miraré la claror de la plana.

Rastrejaré la nit dins les ales del duc.

I veuré néixer el dia, lluminós i compacte,

arrecerant les vinyes, divagant pels sembrats.

Potser en algun corriol, amagat dins del bosc,

oloraré el lleu rastre de la flor del remei

i trobaré el fil líquid de la font virginal.

Faré estada entre molses, seguiré focs follets,

dormiré en coixins d'herba, amb líquens al cobert,

i cucs de llum al sostre, per llegir-hi el nom teu.

O no em mouré de casa, travada en el present

amb cadenes compactes, esclava de l'enguany.

Tot el que sóc, i fóra, diluït dins del vent.

No hi ha sortides folles, només perviu l'instant!

Foix

-->

Lluís Foix

La marinada sempre arriba.

En poc temps, he llegit diversos llibres que ens remeten a la infantesa dels seus autors. Ara li ha tocat el torn a Lluís Foix, periodista i tertulià dels mitjans de comunicació.
De les seves vivències, m'interessa l'ambient. Perquè Foix va néixer i viure fins als quinze anys en un poble de pagès, en un ambient no gaire diferent del de la meva infantesa. Així, les seves olors, són les meves olors, el seu paisatge humà, s'assembla al meu paisatge humà: aquella postguerra que ens deixà marcats a foc a tots els que la vam viure -anava a dir patir-. Ell a Rocafort del riu Corb, a la Segarra, terra de secà, tot i el riu. Amb els horts que ajudaven a la subsistència. A Gandesa els regaven amb l'aigua dels pous, que pujaven els animals donant voltes a la sínia. Eren els anys de l'estraperlo. Dels racionament. Dels vençuts que tornaven de la guerra. Dels dols inacabables. Dels silencis eloqüents, dels homes soferts, que treballaven de sol a sol, amb fred i amb calor. De les dones, sofertes, que duien la casa i ajudaven a l'hort. Que pastaven, anaven a arreplegar herba pels conills, criaven gallines pels ous, i es basquejaven per fer bullir cada dia l'olla.
És un temps, que, sortosament, ha periclitat. Però també s'han mort molts pobles, abandonats per la seva gent. I amb els pobles, els costums, les tradicions i una manera de fer, de parlar. Als grans, ens en queda la nostàlgia, d'aquelles coses bones. I tendim a oblidar les que no ho són tant. Tot exercici de memòria és un teixir i desteixir una fina tela de materials molt fràgils. Enganyosos. Inestables. Únics!

Un dels grans

Thérèse Raquin

Émile Zola

En aquesta obra, la primera que va assolir l'èxit d'aquest autor que n'obtindria tants, Zola ens presenta una parella d'amants que decideix carregar-se el marit de la dona per poder-se casar. I la seva posterior i completa degradació -que mai penediment-, fins arribar a un suïcidi compartit. El seu és un “Crim i càstig” sense redempció. Com sí que ho era el de Dostoievski, que ens presenta un Raskolnikov rosegat pel remordiment, que busca i troba la manera d'expiar la seva culpa. En canvi, els personatges de Zola, Térèse i Laurent, no generen cap mena d'empatia o de compassió -que vol dir patir amb- en el lector. Ens els presenta vulgars, brutals, fins i tot lleigs, sense cap atribut noble, gairebé inhumans. Un personatges que no tenen cap possibilitat de sortir del llot on han quedat envescats. El de Zola és un determinisme brutal! En el seu món no hi ha lloc per al perdó, la redempció ni l'esperança! És realment així, el gènere humà? Voldria creure que no. Fins la més abjecta de les criatures és susceptible de ser estimada i perdonada.

La traducció, excel·lent, de Lluís M. Todó.

Imprescindibles

Colla de banaus!

En català, tocant a insults potents, podem jugar a primera divisió, tot i que alguns s'entesten a substituir-los per castellans, una altra mostra de la submissió lingüística del país respecte de la llengua veïna. I TV3 no hi ajuda gaire. Més aviat al contrari. Penso en programes com Draps Bruts o Polònia, que han popularitzat mots com ara cabrón i gilipollas.

Per això m'ha agradat la compilació que fa Pau Vidal dels 100 insults imprescindibles de la nostra llengua. En citaré alguns. La tria l'he fet pensant en els que jo havia sentit, a Gandesa. O sigui que eren molt vius fa uns anys. Ara potser no tant. La moda del cabrons i dels gilipollas fa estralls arreu. Mireu-vos quina colla més lluïda:

Babau, banau, badoc. Encantat. Poca-solta. Tòtila.

Cagamandúrries. Cantamanyanes.

Borinot. Estaquirot. Tanoca.

Meuca. Verra. Barjaula. Bacona. Marfanta.

Ximplet/a. Dropo.

Morros de cony (aquest l'aplico a certa lider política, que trobo que li escau).

Carallot el proposa l'autor per substituir gilipollas. Que segons la meva amiga Rosa Ma té l'origen en un tal Gil, madrileny, que anava arreu amb les seves filles per veure de trobar-los marit. I la gent deia: ¡Ya viene Gil y sus pollas! (Si non e certo...)

També cita carnús, un insult que jo associo a animal i bèstia, que era la triada que ens dedicàvem mon germà i jo quan ens barallàvem. Animal, bèstia, carnús! Vidal el situa a les Terres de l'Ebre, al Pallars i -cosa més sorprenent-, al Baix Llobregat.

Em deixava per a l'últim brètol, que jo encara havia sentit a gent gran per qualificar un gamberro.

I encara en podria afegir algun, que no he trobat al mencionat llibre, com ara fàcila. (m'ho deien a mi per a qualificar-me de poruga o poc decidida).

I a més, recordo morros de figa (pansida). Figa-flor i un llarg etc. Algú s'anima a recordar-ne més? I fer-los servir, quan convingui. Vinga, no siguem rucs, que mos posaran lo cabestre!

In memoriam

M'aferro a la garlanda dels meus somnis

per no plorar per tu. Perquè, plorar-te,

seria reconèixer una impostura.

Lentes, les hores,

em duen cap a fites oblidades:

un perfum, un sabor, la melodia

d'una orquestra de ball desafinada...

Nostàlgia de tardets de posta encesa,

ecos de veus farcides de rialles.

El divagar d'un núvol, la pujada

del Calvari esmaltat per la florida

de la flor d'ametller. I del timó.

Mai, mai, mai, mai tu i jo!

T'he retrobat de vegades als somnis

sense rastre del temps de les rondalles

-aquest temps que devora les paraules

i alça creus als turons dels cementeri-.

Evoco per a tu, la font, els xorros

tebis, constant, fidels, de la Fontcalda.

Aspiro el crit del cerç a la Farola.

M'inunda un fresc alè de garbinada.

Camino pels camins, de pols compacta.

Ric dins de l'hort, amb la cirera al llavi.

Pujo a Puig Cavaller. Miro la plana

amb la vinya ja al punt de la verema.

Encenc el foc la nit de Sant Joan.

Veig caure estels la nit de Sant Llorenç.

Vento campanes que criden pa i carn.

Sento campanes que toquen a morts.

I són per tu. O poden ser per mi.

Estels fugaços del que no va ser.

I tan pobres com som...

Captaire

Fa molt de temps que es posa a la porta del Caprabo, on vaig a comprar. És un individu prim, de cabells i ulls foscos, cara molt colrada pel sol, que li toca hores i hores de ple -allà, agenollat a la vorera-, d'uns quaranta anys o menys. Massa jove per demanar caritat, a la meva manera de veure. Però com el temps són els que són vaig contravenir el meu hàbit de no donar almoina al carrer -m'estimo més fer-ho a través d'institucions o ONG-. En fi, que vaig començar a donar-li un euro cada cop que me'l trobava. Un almoina que jo acompanyava sempre amb un bon dia. I ell es va habituar a respondre'm. Aviat, a penes em veia, ja em mirava agraït, i m'allargava el gotet de paper. Un dia vaig decidir parlar-li. Es va quedar tan sobtat que no va saber respondre'm. I vaig tenir por d'haver-lo incomodat. Així que no ho vaig tornar a intentar.

Avui, quan m'ha vist, se m'ha dirigit ell. M'ha dit si li podia donar alguns diners més, que se'n tornava a Romania -ha fet gest de mostrar-me els papers-, que aquí no hi havia res a fer, i tot, començant per l'habitatge, era molt car. M'ha parlat del seus dos fills i m'ha dit, responent a la meva pregunta-, que allà esperava trobar feina. Que aquesta d'aquí no era vida.

Ara em sap greu no haver-li demanat el nom. Espero que tingui sort. La necessitarà!