Any Vinyoli

Passeig d'aniversari

Què significa en veritat

tenir records?

Una campana buida

toca a passat, i totes les figures

del pessebre a la llum del celobert

del pis antic, solemne, es deixondeixen

frisoses d'anar a plaça, que el Nadal

és ja a prop, clar i entelat.

Vastes i buides,

les cambres dels grans llits de matrimonis

una mica ja vells: emana fred silenci

de la claror somorta d'aquests vidres

esmerilats.

Quan tu no hi siguis,

què se'n farà de tot això que fou

ànima teva persistent d'argila,

que tot ho guarda imprès i tou malgrat

no ser-hi tu?

Seràs record

de tu mateix, estel que voleteja, solt,

en un remot suburbi dellà el temps,

sense mà que el retingui, ja el cordill

amb el deçà, trencat?

Ara, però, m'estic,

bevent recança, en un racó de vespre

del meu hivern: ressonen cascavells,

veus alegres d'infant s'oculten pel silenci,

jugant a fet, i corrugades fulles

mortes de faig s'arremolinen, ertes,

sota una ràfega de vent furtiu

de l'apagat, respectuós novembre.

Es drecen altes les muntanyes. Neva.

Crema a l'estufa bosc.

Aquí, tot, ara,

s'ha deturat.

Joan Vinyoli