Joan Veny i Clar

Ahir al vespre, vaig tenir el goig d'assistir a l'acte de lliurament, a càrrec de Muriel Casals, del 47è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes d'Òmnium Cultural a Joan Veny i Clar, que havia estat professor meu de dialectologia a la UCB, al Palau de la Música, ple de gom a gom (en puc donar fe perquè era a l'última fila del segon pis!). Va ser un acte molt vibrant i emotiu -tal com es mereixia aquest il·lustre premiat-, conduït per Joaquim Maria Puyal. Van participar-hi exponents d'algunes de les riques varietats de la llengua catalana, com ara el grup Qu4rt Primera, Toni Gomila, amb el seu accent mallorquí, Anna Subirana, que ens recità o cantà diversos cançonetes o moixaines infantils, i Pep Gimeno, “Botifarra”, amb el seu valencià combatiu -que s'endugué una fortíssima ovació-. La foto que adjunto -feta per la meva amiga Rosa Maria que també va ser alumna de Veny-, és del moment en què tot el públic posat dret cantàvem Els Segadors que van cloure l'acte. Seguit per crits -no hi podien faltar-, d'independència.

“Davant tantes actituds hostils del govern central -declarà Joan Veny-, fem vots per tenir un país normal, lliure, modern, obert al món, just socialment, fidel a les seves arrels, amb la llengua pròpia, el català, com a llengua preferent i amb convivència amb el castellà i també amb d'altres llengües. La nostra nit va ser molt llarga, però va sortir el sol, i, ara, cal esperar la plenitud del migdia, Quan somiem sols, només és un somni; però quan somiem junts, el somni es converteix en realitat”. Gràcies, mestre!