Amiga

Dona'm la mà, amiga dels bells dies,

i juntes refarem els camins oblidats

d'un temps en què les roses no tenien espines

i eren les nostres rialles un doll espurnejant.

Pren-me la mà i estreny-la dins la teva,

amb els ulls clucs i el cor assossegat.

Els temps ha desfullat d'una en una les roses:

en resta un perfum tènue al palmell de la mà.