Llegint

 

Noruega

per Rafa Lahuerta Yúfera.

Un llibre que no diré que m'ha agradat, però sí que m'ha interessat, i la prova és que l'he acabat de llegir -no sempre acabo els llibres si no m'interessen prou- amb un temps força breu.

Ens parla en primera persona d'un personatge que no acaba de trobar el seu lloc en una València que va mutant -i no per a bé, a parer seu- davant del seus ulls. Com passa amb la Ciutat Vella i el Raval a Barcelona. És un ésser atípic, ni heroi ni antiheroi, que no aconsegueix que ell lector hi empatitzi. Ni segurament ho pretén l'autor.

El que sí que m'ha interessat i molt és la llengua que usa, un valencià que, per ser més acostat a la parla real, suposo, no dubta a fer servir el que en diem barbarismes, o sigui castellanismes, però que, per altra banda, usa una llengua genuïna, amb paraules i expressions que em remeten a la meva parla gandesana: ser un poca substància, regallar, esgarro, enxisar... I frases dignes de ser subratllades. “L'estabilitat familiar és un niu de trampes, però al final és l'única cosa que compta. Fora tot es intempèrie. Per a respirar en la intempèrie cal ser un heroi . Jo mai ho vaig ser.”

“M'anava encara millor donar-me la raó a mi mateix: Som molt bons donant-nos la raó.”

“No hi ha rés greu en la vida que eixe: no ser capaç de fer feliç ningú.”

“Escriure durant estos mesos ha sigut un alleujament. Per moments, he aconseguit transcendir. Transcendir és una xicoteta resurrecció, ofereix consol. Tot allò que ofereix consol és bo. Encara que siga mentida.”

El recomano als que els interessa la llengua. O estimen els autors valencians.