Ítaca

Bufen vents

Bufen vents de llibertat dellà les portes

que molts voldrien mantenir tancades.

S'acosten dies de dolor i de joia,

de compromís, i d'esmolar les eines

que ens llegaren els avis: la constància,

la voluntat, el seny, també la rauxa,

la fe en un món millor que ja s'albira,

i una llengua que molts van voler morta.

S'acosta l'hora d'enlairar senyeres,

d'ajuntar-nos les mans, de sortir fora

i proclamar que som poble entre pobles.

Qui en l'hora d'avançar, dubta i recula

no es digne de l'Ítaca que ens espera.

Plaça Catalunya

Manifestació del 19 d'octubre a favor de les votacions. Conscient d'haver viscut un acte històric. Endavant!

El faro

El faro, cruïlla de disbarats.

Ho confesso, jo que no acostumo a lligar-me als serials -per no veure, no veig La Riera-, m'he enganxat al “El Faro, cruïlla de camins”. Tot va començar aquest estiu, a l'Escala, perquè el meu fill Marc n'és un dels traductors al català, i, de tant en tant, em demanava parer sobre alguna frases feta, i jo li suggeria alguna solució. I, per comprovar-ne el nivell lingüístic, la vaig començar mirar.

La trama és inversemblant, les situacions allargassades, els diàlegs repetitius, sense un gram d'originalitat. Els malentesos i les situacions equívoques són d'una malaptesa imperdonable. Tot grinyola. No hi ha per on agafar-ho.

Els actors fan el que poden, pobrets, per donar realisme als personatges, sobretot la protagonista femenina. En canvi, el noi, és d'un sòmines que fa caure d'esquena. Es veu que el van triar només perquè és mono. O potser és culpa del paper que li fan fer, de ximplet integral.

I vet ací, que precisament per la seva mateixa absurditat, em fa gràcia. Sí, perquè només t'ho pots prendre de broma. En aquest moment, ja tenim la noia embarassada del fill i casada amb el pare! Una mare boja que s'ha passat més de vint anys en estat zombi, per culpa del tractament, que ha controlat la tia Rosa, la dolenta de la sèrie, que hi és amb ganes, de dolenta. Un fill que, tot i que la mare el va abandonar de petit, porta el seu cognom en lloc del del pare, que és qui n'ha tingut cura. Etc. Etc. Etc. Quins cracs, els guionistes!

Paco Candel

Ara fa 50 anys, Paco Candel va publicar ELS ALTRES CATALANS, tot un encert. De la lectura, en recordo una escena que em va colpir. Un d'aquelles famílies d'emigrants que s'havien instal·lat de manera precària a la perifèria de Barcelona, tenia el pare, ja molt gran, la cura del qual es repartien un temps determinat cada fill. Fins que un dia, un dels fills, porta el pare, malalt, a casa del germà. Aquest diu que encara no li toca. Mentre els dos germans discuteixen la jugada, el pare, estirat sobre el carretó amb què l'han traslladat, espera al mig del carrer. I llavors comença a ploure. La pluja, benigna, es va confonent amb les llàgrimes del pare, que l'entoma en plena cara. Símbol del patetisme de la situació de moltes d'aquella famílies. L'encert del títol va ser anomenar-los catalans, els altres catalans, encara no reconeguts per la immensa majoria dels de tota la vida. Sortosament, molts dels fills d'aquells i dels nous emigrants, ja es consideren, i els considerem, catalans de ple dret. Un dret que s'han guanyat amb la seva suor i la seva integració. Gràcies Paco, tu ens vas marcar a tots el camí!

No em deixis mai

No em deixis mai.

Kazuo Ishiguro

D'aquest autor d'origen japonès i de filiació literària anglesa -país on els seus pares van emigrar-, n'havia llegit EL QUE RESTA DEL DIA, una excel·lent novel·la de la qual se'n va fer una pel·lícula força reeixida. No sempre les adaptacions cinematogràfiques l'encerten.

Ara n'he llegit NO EM DEIXIS MAI, que, amb el seu estil, molt personal, ens explica una història inquietant. La d'una noia, la Khaty que rememora la seva estada en una residència per a nois i noies, a Anglaterra, i la seva relació amb altres alumnes, sobretot el Tommy i la Ruth, i els tutors de la institució. A poc a poc, anem descobrint, amb ella, qui són aquests alumnes i per a quina terrible realitat han estat programats.

L'autor ens planteja un interrogant: uns possibles clons humans -recordem l'ovella Dolly-, tindrien o no tindrien ànima? Podrien considerar-se humans de ple dret, o només cossos destinats a l'experimentació mèdica? Quan alguns éssers diguem-ne humans decreten que altres éssers no tenen ànima -cas dels esclaus americans-, ja poden fer-ne el que vulguin: maltractar-los, vendre'ls i comprar-los, matar-los si es dóna el cas, amb l'empar de la llei i sense possibilitat de defensa, com es fa amb els animals.

Millor que no us n'expliqui el final, que, de fet, ja es veu a venir. El que és segur és que aquesta lectura no us deixarà indiferents.

La traducció, molt bona com totes les seves, és de Sergi Pàmies.

Després de llegir la novel·la, he visionat la pel·lícula, NEVER LET ME GO, del 2010. No és una mala versió, però s'hi perden molts dels matisos de l'obra de Kazuo Ishiguro. Això sí, aconsegueix captar l'atmosfera depriment, gràcies a la fotografia, de tons apagats, i la música que l'acompanya.

Quan has llegit una història, al menys em passa a mi, acostumes a imaginar-te'n els protagonistes. En aquest cas, trobo molt encertada la tria de l'actriu que fa de Kathy, Careny Mulligan, amb la seva expressió desvalguda, i el seu aspecte de criatura innocent. També està bé Andrew Mulligan interpretant Tommy, un noiet que oscil·la entre el desconcert i l'acceptació, fins l'esclat final. En canvi, tot i que treballa molt bé i que és una actriu que m'agrada força, no he trobat que el físic potent de la Keira Knightley sigui el més idoni per a donar vida al personatge de Ruh.

Pàmies

-->

Sergi Pàmies

Cançons d'amor i de pluja

Aquest autor em va costar d'acceptar perquè em semblava una còpia de Quim Monzó, i no massa reeixida. Per això no n'havia seguit gaire la trajectòria.

Ara he llegit aquestes cançons o contes, o relats, més pròpiament dits. I déu n'hi do! Vull dir que estant escrits amb gràcia, tot i que els temes resulten una mica aleatoris. Al costat de petites anècdotes o digressions més o menys reeixides, en trobem alguns, els que més m'han interessat, en què parla de la mare, o del pare i els oncles. Aquí la ironia es torna més amable. Més humana i melangiosa. Tant de bo aquest hagués estat el tema de tots ells. Barrejar invenció i autobiografia fa que no s'acabi de decantar per una o per l'altra i desconcerta el possible lector.

Molt bonic el títol. Una cosa que costa molt d'aconseguir. I més per a un llibre de relats.

Apunts Escala. Final d'agost

22 agost, divendres

Tot el dia que plou, i, de tant en tant, trona. A les notícies del migdia han dit que pertot és igual, que al Maresme hi ha hagut un aiguat. Un dia seguit de pluja, al bo de l’estiu, destarota la gent. Comprar s’ha convertit en una alternativa a la platja. Ahir tarda, encara vaig poder fer el meu passeig habitual, resseguint el litoral, i contemplar la posta de sol. Avui ni això. A la Plaça de l’Univers feien ballaruga per a tothom, una noia a l’escenari marcava els passos i el nombrós públic els seguia, obedient. Ballar agrada a tothom. La música, quin gran invent de la humanitat.

Apunts d'estiu. 25 agost.

Havia rentat roba i l’he hagut d’estendre al garatge, amb l’estenedor plegable. Quin temps, Senyor! M’imagino que la setmana que ve això serà un desert. Els turistes emigraran tots alhora, com les orenetes. Com jo mateixa.

Penso què deuen de fer els ocells amb aquest temps. Un parell de coloms s’estava ajocat, arraulits, en l’antena de la televisió de la casa del davant. Com i quan mengen?

He acabat el llibre del Bosch, a l’e-book, que m’ha agradat força, i ja he fet un tast de CAIM, de Saramago, un altre dels que vaig carregar. Sort que vaig ser previsora! I he llegit una bona part del de la Chevalier, distret, que em recorda, pel tema, LA CABAÑA DEL TIO TOM. Va de negres esclaus que fugien dels seus amos i, passant per Ohio, anaven cap a Canadà, ajudats per les comunitats de quàquers, com ara la protagonista de la novel·la. Un estiu de pluja dona per a molt!

I segueix tronant!

27 agost.

Demà divendres torno a Barna. Em sap greu pel jardí, que ara està força bé, però la realitat quotidiana s'imposa. Trobaré a faltar les caminades al llarg del passeig, vora el mar, sempre igual i sempre diferent. Els esmorzars a la terrasseta, a l'ombra de l'altea. La convivència amb els fills i néts. Els bons amics de l'Escala. Però la vida és així, plena de renúncies i retrobaments. Fugaç i inaferrable.