Merla

Sóc negra com la nit, com el carbó,
i encara que no em tinguin per molt bella
a tots us va sobtar la meravella:
mestre Corella, en una ocasió,

es valgué del meu nom, i a ma llaor
-i d'això que us explic traieu-ne estella-,
escrigué una balada i amb aquella
garsa m'aparellà sense parió.

Sóc doncs la merla, culta i elegant,
que pels llibres la cua remenant
va i, reptadora, a tots us desafia

que per més que em busqueu de nit i dia
no trobareu allò que just us manca:
trobar entre merles una merla blanca.

(Del meu Bestiari)

Cotorres

Les veig passar volant, per davant de casa, deixant un rastre acolorit, d'un verd lluminós. Llàstima que el seu crit, aspre i desafinat, no s'adigui gaire amb la seva bellesa. No es pot tenir tot!
De fet, és una espècie invasora. Una immigrant sense papers que ha vingut per quedar-se. I un exemple d'adaptació al medi, que ens pot servir d'exemple als humans. Elles, que són de clima càlid, van modificar el seu hàbit reproductor per adaptar-lo al nostre, imitant els ocells autòctons. Així, van començar a pondre els ous de manera que fessin eclosió a la primavera, per tal que els petits tinguessin bona temperatura al moment de néixer, i, l'hivern següent, ja els agafés aclimatats. De primer van colonitzar els palmeres -els devien fer l'efecte de més acostades a allò que coneixien-, però ara ja fan els nius, grans i comunals, també en altre arbres. He sorprès aquest niu en un plàtan, que, com que ara no té fulles, m'ha permès de descobrir-lo. Ara és el temps, amb la revifadeta de la calor, d'aparellar-se els ocells -a la plaça es veuen els coloms mascles seguint ufanosos les femelles-, i recomençar el seu cicle vital.
No sé si són perjudicials per a altres ocells, penso en els pardals, o per a les palmeres. En tot cas, donen una nota de color, ben vistosa, al nostre cel hivernal.

Alba

El son no em pren
i la nit s'allargassa
sense estel ni reclam.

S'obrirà el cel
i morirà l'estrella.
A l'alba vindrà el son com un amant.

Cal viure

Sona la gralla
i netament s'enfila
l'enxaneta al castell.

No hi ha bellesa sense risc.
Cal viure
amb el temor ocult sota la pell.

Drac o salamandra?

Algú em pot treure del dubte? La bèstia arxiconeguda de Gaudí, situada al Parc Güell, que tothom s'entesta a denominar com a drac, possiblement enduts pel significat totèmic d'aquest animal per als catalans, no és realment una salamandra? Almenys era el que jo, no sé si erròniament, tenia entès. La salamandra -n'hi ha de diferents espècies i coloracions,-, és un animal que des de l'Edat Mitjana ha exercit una forta fascinació en l'imaginari català per la idea que en tenien els antics que podia viure indistintament a l'aigua i al foc. A l'Alcover-Moll he trobat la primera citació en la nostra llengua, de Ramon Llull, atribuint-li aquesta qualitat. Aquesta prodigiosa adaptació als diferents àmbits, aigua, aire i foc, la recull Mercè Rodoreda en el seu conte titulat així, La salamandra, en la qual una jove, en ser considerada bruixa, és condemnada a morir a la foguera. Però a l'últim moment, en una estranya metamorfosi, es converteix en una salamandra i pot fugir enmig de les flames. Un conte, no cal dir-ho, de prosa bellíssima, molt pròpia d'aquesta autora. No seria aquesta mateixa fascinació la que va dur Gaudí a posar una salamandra i no un drac al Parc Güell?

FOIX, 25 anys

“Aixequeu ben alts els murs del meu carrer. Tan alts que, en ésser nit, no hi entri ni la remor de les fontanes ni el xiscle agònic de les locomotrius. Feu que el meu carrer tingui tot just l'amplada de la meva passa. No feu obertures als murs, i arrieu als cims de les torratxes tantes de banderes i de gallardets. Doneu-me només el goig que, a trenc d'alba, del pas de l'ombra de la meva amada a mitjanit en resti el testimoni d'una flor vermella marcint-se a la penombra, o una sabata esberlada flotant damunt un toll”.
Diari 1918, de J. V. Foix

Jo confesso

Confesso que he llegit, i me l'he acabat, el JO CONFESSO, de Jaume Cabré. I també confesso que des del principi la seva prosa, la seva estructura, el seu domini de la llengua, de la tècnica narrativa, la seva erudició, la manera que juga amb el tempo, amb els personatges, amb les èpoques i els diàlegs, i un llarg etcètera, em van enlluernar, esbalair, acollonir, enfervorir, apassionar, esparverar, encaterinar. Volia córrer a comprar-me un barret, per poder-me'l treure davant seu. Em van venir ganes d'agafar tots els meus pobres llibres i llançar-los al foc. Ganes de morir-me n'enveja. Pputa enveja que diria el seu personatge, l'Adrià.
Fins que vaig arribar aproximadament a la meitat de les seves 998 pàgines. I llavors, gairebé de sobte, em vaig començar a desinflar, a qüestionar-m'ho tot, a agafar ganes de llançar-lo al foc, el seu llibre, no els meus, a pensar que n'havia fet un gra massa, l'autor. Vaig recordar algunes crítiques que li deien pedant, i que havia volgut abastar massa coses sense aprofundir-ne cap. No sé si és ben bé això. O una mena de cansament de tanta arquitectura, de tant recaragolar unes històries amb les altres, de tan remenar la merda nazi, i tantes altres merdes produïdes per al humanitat, algunes ja prou remenades, per cert. I fer-nos plorar, fer-me plorar a mi allargassant un desenllaç, que acaba per no entendre's de tant que el vol aclarir i reaclarir, tornant a fer-me plorar. I jo no sóc gaire ploranera, però de vegades no ho pots evitar, que hi ha temes, que sí, que m'afecten. O sigui que són efectistes. D'això algú en diu fer pornografia dels sentiments.
En fi. Confesso que he llegir Cabré, i que li continuo tenien una sana o insana enveja. I no sé si al final no m'agrada perquè s'hagi excedit ell, o és culpa meva, ximpleta com sóc.