Vet ací un bon exercici de lectura. Irene Solà ens presenta un món real i màgic a la vegada, un món on la natura i la vida s'entrecreuen i s'interpel·len l'una a l'altra. El seu és un exemple de virtuosisme d'estil. S'ho passa bé, escrivint, i nosaltres -jo-, ens ho passem bé llegint-la. El meu dubte és la transcendència de tot això. Vull dir que és una lectura que, com una copa de cava, et crea un moment d'eufòria que s'esgota en ell mateix. Però potser ja és això el que pretén l'autora. No cal buscar-li tres peus al gat!