Estiu

A l'estiu, paga la pena d'oblidar-se del polítics i dels problemes de tot tipus i mirar d'aprofitar els dies, sobretot si aquestes transcorren vora el mar, en algun lloc de la costa, si pot ser en un lloc tan bonic com l'Escala i amb aquestes postes de sol sobre el port, al capaltard, quan la calor minva i neixen les ganes de passejar, de contemplar, d'aspirar l'olor salobre de la mar, tan estimulant.
Però hi ha coses que continuen igual, any rere any, per exemple les prostitutes col·locades als costats de la carretera, oferint el seu cos als possibles clients. És una situació terrible i degradant la d'aquestes dones. 70.000 noies, algunes menors d'edat, s'incorporen cada any a Europa a aquest desgraciat mercat, la majoria provinents de països de l'est europeu. Sembla mentida que això no es pugui tallar -alguns alcaldes de la zona empordanesa ho han intentat, però mentre no hi hagi una legislació oportuna, no hi ha res a fer-. Els que ens governen actualment, aquesta esquerra naif, considera que fer-ho seria coartar-ne la llibertat i no sé quantes bajanades més. Quina llibertat tenen aquestes noies? Cap. La seva situació, en mans de mafiosos, és un complert desastre.
Jo, si legisles, no multaria aquestes desgraciades, sinó els seus clients. Són conscients els homes que les utilitzen de com contribueixen a la seva situació d'esclavitud?
Sí, jo voldria un estiu feliç. També per a aquestes noies que venen als nostres països occidentals creient que van a un paradís i es troben a la vora d'una carretera, de sol a sol, havent d'aguantar tot tipus d'humiliacions.

Manifestació

Raons per què no penso anar a la manifestació:
Perquè jo no vaig votar aquest estatut, que Zapatero ja es va començar a carregar amb el vist-i-plau del PSC i Mas. Cadascú buscant la seva pròpia conveniència. I de Madrid ens va arribar ben retalladet. I, a sobre, gent com l'Alfonso Guerra, se'n vantaven!
Perquè no m'agrada l'actitud dels líders catalans discutint per la pancarta. Sobretot Montilla volent amagar-se darrera la senyera, mentre l'ofídic Iceta, per defensar-ho, ens pren a tots per imbècils. De qui té por, honorable president, som o no som una nació? (I als socialistes catalans de bona fe que van votar la Chacón, quina cara els ha quedat?)
Perquè desprès de la manifestació no ens ofereixen cap alternativa. Serà el dret a la protesta i prou. I a Madrid, que ens tenen ben apamats, s'hi faran un tip de riure, sobretot si es posen a comptar la quantitat de coets que sonen a Barcelona cada cop que guanya la roja. (Gràcies als nois del Barça, tot sigui dit!) O si es fixen amb la gent que farà boicot a la versió castellana de Shrek en 3D i en castellà, i, com a bons patriotes, s'estimaran més anar a veure la catalana, exhibida només en 2D. Ja els sento riure!
Mentrestant, el TC estarà entretingut amb els recurs d'inconstitucionalitat que hi va enviar el defensor del poble, Múgica, del PSOE, per continuar laminant el poc que en queda. I un cop tornat a retallar, convocarem una altra manifestació?
Adéu Espanya!

INDEPENDÈNCIA

Contra la sentència: INDEPENDÈNCIA.
Contra un estat que no ens vol: INDEPENDÈNCIA.
Contra polítics mesells: INDEPENDÈNCIA.
Contra qualsevol dependència: INDEPENDÈNCIA.
I prou de fer el ploramiques!

Pena de mort

Llegeixo a l'Avui que l'Estat de Utah "afusella un condemnat a la pena de mort". Ja és ben bèstia que en països que es creuen civilitzats com els EUA encara estigui en plena vigència aquest bàrbar costum. Però el que m'ha omplert d'estupor és saber que al reu se li va a donar a triar entre afusellament i injecció letal -que magnànims!-, i que, en triar la primera opció, cinc botxins VOLUNTARIS la duguessin a terme! Jo em voldria posar en el cervell d'aquests honrats executors i entendre quins raonaments els han portat a presentar-se per a tan macabra feina. Desig de venjança? Satisfacció de col·laborar amb la justícia? Afany de saber què se sent quan es dispara contra un ésser humà? O simplement bogeria pura i dura?
El que sembla que no van tenir en compte els legisladors o polítics que podien indultar-lo o commutar-li la pena -després d'anys de ser al corredor de la mort-, és els condicionaments humans que van portar aquest home a consumir diferents tipus de drogues, a ser víctima d'abusos sexuals i patir tota una sèrie de desgràcies a partir dels deu anys! Quin desastre!
Fets com aquests em porten a reafirmar-me en el meu posicionament contra la pena de mort.
Ronnie Lee Gardner, perdona'ns a tots. I que Déu hi faci més que nosaltres!

La plaça

Tornar a Gandesa és reviure instants, sensacions, emocions. La plaça on vaig jugar tantes vegades, de petita, a la corda, a la xarranca, al pot. On ara juguen altres xiquets i xiquetes que ja no conec. La recordo guarnida de festa major, amb les dones ballant la dansada, el nostre ball característic. I dic les dones perquè els homes sembla que els feia vergonya, de sortir a ballar la nostra dansa ancestral. La recordo el dia de Sant Antoni, amb el ball de la coca, que els balladors regalaven a les seves parelles -alguns anys, per ballar-hi, calia treure'n la neu-. O la nit de Sant Joan, amb la foguera resplendent il·luminant les nostres cares emocionades, d'infants. I les tertúlies que es formaven les nits d'estiu -sortir a prendre la fresca, se'n deia-, quan no hi havia teles, ni ràdios i la gent necessitava comunicar-se, relacionar-se. Jocs, balls, foc, paraules que s'han perdut, I jo voldria recobrar-les, asseguda als pilons de la plaça, la meva plaça. La plaça major de Gandesa. Casa meva.

Identitat

He escollit aquesta foto del Canigó nevat vist des de l'Escala per comentar UN PAÍS DE BUTXACA. En aquest llibre, el seu autor ens explica com va anar descobrint la seva identitat: "Des que vaig tenir ús de raó, vaig saber que era català. Un català del Rosselló amb cognom rus. Quan passava la barrera de Salses i entreveia l'Albera i el Canigó, em sentia a casa". "Si Jean-Daniel Bezsonoff va néixer a Perpinyà el 15 de setembre de 1963, Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat va néixer a Prada del Conflent el 15 d'agost de 1985 a la Universitat Catalana d'Estiu"."Quan vaig tornar de Prada, vaig prendre una de les decisions més importants de la meva vida sense haver-la premeditada. D'ara endavant escriuria en la llengua del meu país". Així, aquest autor, ens va explicant com a poc a poc va anar prenent consciència que no era francès, tal com li havien ensenyat a l'escola, i va fer l'esforç de parlar i escriure en la seva llengua fins a declarar-se independentista català. Aquest llibre és també un cant d'amor al seu avi matern, el seu padrí, que sempre li va parlar en la vella llengua del país. Un avi que, com molts altres catalans a una banda i altra del Canigó, sabien llegir i escriure en francès, o en castellà, però eren analfabets -forçosos-, en la seva pròpia llengua. El mal és que avui dia encara n'hi ha molts que ho són, i no en tenen consciència. O la tenen tan mediatitzada que tant els fa. Gràcies, Joan-Daniel pel teu testimoniatge!

Auto-plagis

Hi ha alguns autors que, quan obtenen un èxit, no sé si per incapacitat pròpia o per pressions de l'editor, acaben tornant a escriure la mateixa obra. O al menys, utilitzant el mateix esquema d'una manera francament decebedora -per al lector.
He tingut aquesta impressió fa pocs dies llegint PANDORA AL CONGO, d'Albert Sánchez Piñol. Tot i que no m'interessa gaire la literatura de gènere fantàstic, havia llegit LA PELL FREDA, i la vaig trobar força interessant. Tenia el que se'n diu ganxo, vull dir que t'enganxava des de les primeres línies. I dintre del gènere, no deixava de formular una certa tesi francament preocupant: i era que si reduïm l'adversari a un ésser animalitzat, ja el podem matar, maltractar i -si és dona- violar sense gaires manies. Obrem així quan creiem que altres races o cultures són inferiors a la nostra. Com els negres, en època d'esclavitud, els indis americans en època de colonització, i els mateixos gitanos, els jueus a llarg dels segles, etc..
Ara bé, a PANDORA AL CONGO, Piñol torna a repetir l'esquema de la seva novel·la anterior d'una manera gairebé mimètica: “Home en un lloc hostil -allà una illa deserta, aquí un espai al mig de la selva africana, que s'ha d'enfrontar a uns éssers estranys -allà verds com llangardaixos, aquí blancs con amebes. I noia protagonista, esclavitzada i maltractada -que allà tenia la pell freda i aquí la té insòlitament calenta!-” L'autor, suposo que per vestir d'una mica d'originalitat l'esquema, posa aquesta segona historia dintre d'una novel·la plena de personatges dickensians, que deriva a una mena d'EL COR DE LES TENEBRES del Conrad i acaba com el rosari de l'aurora.
El mateix problema vaig detectar en EL VOL DE L'ÀNGEL, del Zafón que era una còpia mimètica, i dolenta, de la seva celebrada L'OMBRA DEL VENT.
Espero que ni l'un ni l'altre gosin fer-ne una tercera! La del Piñol amb éssers que ara podrien venir de les galàxies i tenir la pell ni freda ni calenta, potser metàl·lica? I el Zafón tornant a embolicar la troca amb personatges i situacions passades de voltes, i, això sí, que no hi falti la famosa biblioteca o cementiri de llibres al cor de la Barcelona vella!