La memòria és un vaixell a la deriva
que va esquivant tota llei d’entrebancs:
Arbres desarrelats que un dia foren estança
de fruites amargants o temptadores,
de nius d’ocell esperant la pitança,
d’amants furtius ocults davall la branca
o potser de la serp del Paradís.
Dalt del pal de la vela -que esquinçà la tempesta-
s’agita la bandera enquimerada
dels meus amors perduts. A popa,
el sol que es pon escriu missatges
de sang i foc sobre l’aigua encalmada.
Primavera
La primavera avança encenent roselles. I esventant núvols inquiets. Un ram de pluja es desprèn a la impensada. I tots són corregudes i paraigües que s’obren a destemps.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la correntia dels núvols. Que lenta la memòria
dels temps feliços. Que lents els bells records.
Que fugaç el present. Que fugaç l’empremta
del teu bes als meus llavis. Del cant del rossinyol.
Del perfum de les roses que el vent va desflorant
al jardí secret on s’estotgen els somnis.
Mallerenga
A l’encalç del meu somnis,
cavalco a contravent.
La nit és fosca.
I tu no hi ets.
Una petita estrella
apunta per ponent.
Els espectres tremolen.
La son no es fa present.
Entre somnis i insomnis
viatja el pensament
buscant rutes amigues
que em tornin al present.
.webp)
A Bobby Sands
Plana un vel de no-res sobre l’eixorca
cridadissa del buit. Quina basarda
du la pluja d’avui sobre la grisa
petjada de tants peus a la deriva.
Roges roselles no han vist la florida
d’antigues il·lusions al si covades
en ventres sense por, vibrants i lliures
en verds espais abocats a l’escuma.
Per què no hem de plorar totes les mares
relegades al cor de la tragèdia?
Jo ploro per Creont i per Antígona.
Ploro per cada rosa trepitjada
i per l’odi que empeny a qui trepitja.
Avui ploro per tu i per Anglaterra.
(Avui fa 43 anys que va morir a la presó Bobby Sands, en vaga de fam, patriota irlandès. I alguns altres el seguiren. A mi, em va impressionar molt. I li vaig dedicar aquesta poema.)
Soc nascuda del cerç i de la garbinada,
en un indret regat per la sang vessada
de tants joves que moriren amb la llet als llavis
cridant els nom de la mare llunyana.
El seu crits encara ressonen per aquells afraus
alguna nit glaçada.
Soc nada del torrents, la vall de la Font-calda,
el ametllers florits i la vinya escampada,
els boscos i els camins que es perden ensonyats
i la nit estelada.
Tinc les arrels clavades en una terra antiga
on reposa, captiva, la meva ment cansada.
