La memòria és un vaixell a la deriva
que va esquivant tota llei d’entrebancs:
Arbres desarrelats que un dia foren estança
de fruites amargants o temptadores,
de nius d’ocell esperant la pitança,
d’amants furtius ocults davall la branca
o potser de la serp del Paradís.
Dalt del pal de la vela -que esquinçà la tempesta-
s’agita la bandera enquimerada
dels meus amors perduts. A popa,
el sol que es pon escriu missatges
de sang i foc sobre l’aigua encalmada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada