El diari Avui es fa ressò de l'article del The New York Times que parla de la llei del cinema en català, i reconeix que només es doblen a la nostra llengua un ínfim 3% de pel·lícules.
Aquest assumpte fa temps que cueja, i fins i tot els propietaris de les sales de cinema van fer una aturada de protesta, que va ser molt mal rebuda per la gent. El seu problema, diuen, és que hi perdran diners! En una època com la nostra, on els avenços tècnics són tan notoris, sobta que es faci problema per aquesta raó. Si pots triar la llengua en una avió o en un espectacle de llum i so, com el que vam veure a Abu Simbel, a Egipte, un país que ens sembla tan endarrerit, pel simple procediment de posar-te uns auriculars, on és el problema?
No em digueu que veure pel·lícules amb auriculars seria una incomoditat: al metro veus tot de gent que els porta tot el dia ficats a l'orella sense immutar-se gens! I ara que s'han posat de moda les pelis en 3D, la gent es posa ulleres de plàstic, i ben contenta!
El que irrita, que cansa, és no poder anar al cinema perquè tot es fa en castellà. O haver-hi anat amb les nétes, de vuit anys, a veure Pluja de mandonguilles, i no poder-la visionar en 3D, com els nens que l'anaven a veure en castellà! Això sí que és discriminatori!
divendres, 12 de març del 2010
dilluns, 8 de març del 2010
Dia de la dona, amb neu
Avui és el dia de la dona treballadora. Em va riure aquest adjectiu perquè la dona, o la majoria de les dones, sempre ha treballat. Penso en el medi rural, d'on pervinc. Dones de pagès, que treballaven tot el dia a la casa, no només en tasques específiques com rentar, planxar, anar a buscar aigua, fer el dinar etc., a més de criar els fills, criar també aviram, anar a l'hort, sinó que, en temps de feina forta, ajudaven els seus homes en les tasques agrícoles. Però és que molta gent relaciona el treball de la dona -només-, amb el fet de ser assalariada! I no és així.
El mal és que la dona actual, al menys als nostres països, ha millorat molt el seu estatus, i algunes porten un sou a casa tan bo o més que el de la seva parella, i, no obstant, la majoria continuen fent, gairebé en exclusiva, les tasques domèstiques!
Jo proposaria un dia de l'home, conscienciat, que n'hi ha, de la dona treballadora. Que la igualtat d'oportunitats ha de començar a casa!
Mentre escric, per la finestra, veig caure una nevada considerable, com feia temps que no veia a Barcelona. La neu és molt bonica, fins i tot poètica, bona per als camps: "Any de neu, any de Déu", però un cop passada l'excitació de la descoberta genera un munt de problemes. Ara mateix mig país està cobert de neu. Els inconvenients vindran demà! Mentrestant, gaudim de la seva efímera bellesa!
El mal és que la dona actual, al menys als nostres països, ha millorat molt el seu estatus, i algunes porten un sou a casa tan bo o més que el de la seva parella, i, no obstant, la majoria continuen fent, gairebé en exclusiva, les tasques domèstiques!
Jo proposaria un dia de l'home, conscienciat, que n'hi ha, de la dona treballadora. Que la igualtat d'oportunitats ha de començar a casa!
Mentre escric, per la finestra, veig caure una nevada considerable, com feia temps que no veia a Barcelona. La neu és molt bonica, fins i tot poètica, bona per als camps: "Any de neu, any de Déu", però un cop passada l'excitació de la descoberta genera un munt de problemes. Ara mateix mig país està cobert de neu. Els inconvenients vindran demà! Mentrestant, gaudim de la seva efímera bellesa!
divendres, 5 de març del 2010
Consultes silenciades.
És astorador el que ha passat amb l'última tanda de consultes per a la independència. Han estat absolutament silenciades. I si algú, com el programa Polònia, n'ha fet esment és per ridiculitzar-les! Crec que el Toni Soler no podia caure més avall!
A mi, que tinc una edat, m'ha recordat els temps franquistes, quan les coses que no convenia que se sabessin, per exemple maquis, estraperlo, etc, eren sistemàticament amagades. "D'allò que els ulls no veuen, el cor no se'n sent!". Ara diríem: el que no surt a la tele i als principals diaris, no existeix.
Aquesta vella tàctica, no sé si dir-ne de l'estruç, se'ls pot girar ben bé a la cara. Com molt bé diu el Joel Joan, "Els robarem la cartera, als espanyols, i no se n'adonaran!".
Som en temps d'Internet. Ja no es poden posar portes al vent. Si no deixen que les notícies se sàpiguen pels mitjans de comunicació habituals, cal que les fem córrer per altres mitjans. Encara que sigui sortint a cridar-les al terrat, com fan les dones iranianes!
Sí a les consultes. Sí a la independència! O és que cap poble, en aquestes alçades del segle XXI, prefereix viure sotmès?
A mi, que tinc una edat, m'ha recordat els temps franquistes, quan les coses que no convenia que se sabessin, per exemple maquis, estraperlo, etc, eren sistemàticament amagades. "D'allò que els ulls no veuen, el cor no se'n sent!". Ara diríem: el que no surt a la tele i als principals diaris, no existeix.
Aquesta vella tàctica, no sé si dir-ne de l'estruç, se'ls pot girar ben bé a la cara. Com molt bé diu el Joel Joan, "Els robarem la cartera, als espanyols, i no se n'adonaran!".
Som en temps d'Internet. Ja no es poden posar portes al vent. Si no deixen que les notícies se sàpiguen pels mitjans de comunicació habituals, cal que les fem córrer per altres mitjans. Encara que sigui sortint a cridar-les al terrat, com fan les dones iranianes!
Sí a les consultes. Sí a la independència! O és que cap poble, en aquestes alçades del segle XXI, prefereix viure sotmès?
dimarts, 2 de març del 2010
Jo també sóc bomber!
El foc que va cremar aquest estiu a Horta de Sant Joan, em va afectar molt, ja que jo, com a filla de la comarca de la Terra Alta, estimo particularment aquelles terres. I encara vaig sentir més la mort del grup de bombers de Lleida que hi van participar.
Un temps després, i amb molt bon encert, la jutge de Gandesa decideix que hi ha indicis de ser provocat, el foc, i inicia els tràmits del judici per aclarir-ho. Fins aquí res a objectar: aplaudiments per a la jutge!
La meva pregunta és: Per què s'hi havien de posar els polítics? Era necessària la Comissió d'Investigació de l'incendi nomenada pel Parlament de Catalunya?
Cada vegada que veig aquest homes coratjosos, sotmesos a una mena de judici públic -pena de telediari?-, alguns sense poder dominar l'emoció a causa del dolor que se'ls fa reviure, m'indigno. Quina finalitat es busca amb aquesta mena de circ mediàtic? Preservar el cap dels seus superiors polítics implicats? O distreure l'opinió pública per tal que no pensi en altres coses?
Jo, davant d'aquestes circumstàncies, em sento bomber. I voldria fer-los arribar tota la meva solidaritat.
I el polítics, que deixin que la justícia faci la seva feina sense interferències no coaccions. Tots hi sortiríem guanyant.
Un temps després, i amb molt bon encert, la jutge de Gandesa decideix que hi ha indicis de ser provocat, el foc, i inicia els tràmits del judici per aclarir-ho. Fins aquí res a objectar: aplaudiments per a la jutge!
La meva pregunta és: Per què s'hi havien de posar els polítics? Era necessària la Comissió d'Investigació de l'incendi nomenada pel Parlament de Catalunya?
Cada vegada que veig aquest homes coratjosos, sotmesos a una mena de judici públic -pena de telediari?-, alguns sense poder dominar l'emoció a causa del dolor que se'ls fa reviure, m'indigno. Quina finalitat es busca amb aquesta mena de circ mediàtic? Preservar el cap dels seus superiors polítics implicats? O distreure l'opinió pública per tal que no pensi en altres coses?
Jo, davant d'aquestes circumstàncies, em sento bomber. I voldria fer-los arribar tota la meva solidaritat.
I el polítics, que deixin que la justícia faci la seva feina sense interferències no coaccions. Tots hi sortiríem guanyant.
dissabte, 27 de febrer del 2010
Impressions
Venècia ens rep cobert el cap de boira
que es dilueix en el fred del matí.
Hi entrem entre perplexos i embadocats
disposats a deixar-nos seduir
per la seva bellesa, tots els baluards retuts.
Jo la retrobo
com una vella amable coneguda
que mostra vanitosa
els seus encants, obviant les cicatrius
sota la mascara acolorida
del Carnaval.
Prenem un caputxino que ens alça l'esperit
i reprenem la ruta que un dia vam aprendre
en mig d'una calor xafogosa d'estiu.
Lluny queden els records
els vaporetos que ens dugueren al Lido,
a Murano, Burano i Torcello,
a tants racons ara desats
al pou de la memòria, com tresors
acumulats per a temps d'indigència.
Però avui és avui, i un sol tebi s'esmuny
entre els núvols grisencs i il·lumina els instants
que volem retenir.
Captem fotografies de ponts sobre canals
i canalets perduts
miratge que ens convida
al joc invertit dels miralls. On voldríem entrar
com Alícia, però no en sabem el camí.
Ni molt menys la tornada.
I ens deixem arrossegar pel corrent de la gent,
els ulls meravellats
i les passes exhaustes.
El Palau del Dux ens revela
la fastuositat de la Venècia que jau
adormida en el llit de l'oblit.
Estances, grans murals, sostres historiats,
art i bellesa a pler, joia a desdir,
i rematant-ho tot,
com un esclat sobtat del clarobscur,
el Paradisso, pintat per Tintoretto,
-amb la coronació triomfal de Maria
entre àngels i sants-, colpeix els nostres ulls
i l'esperit.
Fora ja és fosc, i la foscor fa més tristes les cel·les
de les presons, on va anar a raure Casanova
fugint d'algun marit banyut i enquimerat.
Les pedres semblen retenir els gemecs dels reclusos
sense pàtria ni nom, i potser sense llei, que aquí jagueren,
-que sovint la justícia
castiga més els pobres, i empara els poderosos,
que solen pesar més, a la balança-.
Al ponte dei sospiri, sospirem, un poc cansats,
un molt enterbolits per un tan fort contrast
entre els que damunt rigueren,
i els que davall ploraren. Esperant, sempre hi ha l'esperança,
de rebre en una altra vida, la Justícia més alta.
La Plaça de Sant Marc ens rep mentre se'ns tanquen
les portes de l'església. Ara, a les cinc ja és fosc,
i Venècia, de nit, queda oblidada,
amb tot el comerç i les portes barrades.
A poc a poc, es va buidant de gent
i els coloms s'arrauleixen als ràfecs
clements i protectors dels palaus, les esglésies
i les torres, un xic decantades, dels campanars.
Demà- diu la guia- tindran aqua alta.
La llacuna, lentament, es va fent mestressa
de la ciutat que un dia va crear l'enginy humà
xuclant a poc a poc els fonaments
i corcant fins a l'ànima els brillants edificis
les places encantades i els carrers somnolents.
Marxo en silenci, el cor melangiós,
corpresa del dolor, que la vida ens demostra,
que tot allò que es viu, és moridor, nosaltres
i també les ciutats.
Viure i morir només tenen sentit
en els gran cercle de la pau de Déu.
Desembre del 2009
que es dilueix en el fred del matí.
Hi entrem entre perplexos i embadocats
disposats a deixar-nos seduir
per la seva bellesa, tots els baluards retuts.
Jo la retrobo
com una vella amable coneguda
que mostra vanitosa
els seus encants, obviant les cicatrius
sota la mascara acolorida
del Carnaval.
Prenem un caputxino que ens alça l'esperit
i reprenem la ruta que un dia vam aprendre
en mig d'una calor xafogosa d'estiu.
Lluny queden els records
els vaporetos que ens dugueren al Lido,
a Murano, Burano i Torcello,
a tants racons ara desats
al pou de la memòria, com tresors
acumulats per a temps d'indigència.
Però avui és avui, i un sol tebi s'esmuny
entre els núvols grisencs i il·lumina els instants
que volem retenir.
Captem fotografies de ponts sobre canals
i canalets perduts
miratge que ens convida
al joc invertit dels miralls. On voldríem entrar
com Alícia, però no en sabem el camí.
Ni molt menys la tornada.
I ens deixem arrossegar pel corrent de la gent,
els ulls meravellats
i les passes exhaustes.
El Palau del Dux ens revela
la fastuositat de la Venècia que jau
adormida en el llit de l'oblit.
Estances, grans murals, sostres historiats,
art i bellesa a pler, joia a desdir,
i rematant-ho tot,
com un esclat sobtat del clarobscur,
el Paradisso, pintat per Tintoretto,
-amb la coronació triomfal de Maria
entre àngels i sants-, colpeix els nostres ulls
i l'esperit.
Fora ja és fosc, i la foscor fa més tristes les cel·les
de les presons, on va anar a raure Casanova
fugint d'algun marit banyut i enquimerat.
Les pedres semblen retenir els gemecs dels reclusos
sense pàtria ni nom, i potser sense llei, que aquí jagueren,
-que sovint la justícia
castiga més els pobres, i empara els poderosos,
que solen pesar més, a la balança-.
Al ponte dei sospiri, sospirem, un poc cansats,
un molt enterbolits per un tan fort contrast
entre els que damunt rigueren,
i els que davall ploraren. Esperant, sempre hi ha l'esperança,
de rebre en una altra vida, la Justícia més alta.
La Plaça de Sant Marc ens rep mentre se'ns tanquen
les portes de l'església. Ara, a les cinc ja és fosc,
i Venècia, de nit, queda oblidada,
amb tot el comerç i les portes barrades.
A poc a poc, es va buidant de gent
i els coloms s'arrauleixen als ràfecs
clements i protectors dels palaus, les esglésies
i les torres, un xic decantades, dels campanars.
Demà- diu la guia- tindran aqua alta.
La llacuna, lentament, es va fent mestressa
de la ciutat que un dia va crear l'enginy humà
xuclant a poc a poc els fonaments
i corcant fins a l'ànima els brillants edificis
les places encantades i els carrers somnolents.
Marxo en silenci, el cor melangiós,
corpresa del dolor, que la vida ens demostra,
que tot allò que es viu, és moridor, nosaltres
i també les ciutats.
Viure i morir només tenen sentit
en els gran cercle de la pau de Déu.
Desembre del 2009
Venècia
He estat mirant els 4 magnífics documentals, Franceso's Venice, editats per Francesco da Mosto. Aquest venecià, després de presentar-nos la història de la seva ciutat, acaba lamentant-se que, actualment, la massa turística està convertint aquesta en un parc temàtic. aquesta mateix impressió vaig tenir jo quan la vaig visitar a finals de l'any passat. Llavors en vaig escriure un poema -de fet és el final del que vaig dedicar al viatge a Itàlia-, que trobareu més amunt.
dimecres, 24 de febrer del 2010
Relinquir
Hi ha paraules que tenen un ressò diferent a les altres, paraules arcaiques, oblidades. Una d'aquestes paraules és el verb relinquir, que significa
a)deixar. abandonar
b)deixar algú per inguarible. Castellà: Desahuciar. Del llatí relinquire.
I és en aquesta segona accepció que apareix als Goigs de la Mare de Déu de la Font-Calda, del segle XVII: Molts de fortes malalties, ja de metges relinquits...
Imagineu la meva sorpresa quan vaig trobar aquest verb, en el sentit de deixar, al llibre Les amnèsies de Déu, de l'autor de la Catalunya Nord Daniel Bezsonoff. Aquesta troballa em va inspirar un article que vaig publicar a La Veu de l'Ebre, glossant la pervivència miraculosa d'aquesta estranya paraula.
Ahir nit, en un acte organitzat per la Bressola a Barcelona, vaig tenir ocasió de conèixer l'esmentat autor que ens va fer una conferència sobre la situació, no gaire optimista, de la nostra llengua en aquelles terres, que foren el bressol de la Catalunya actual. Al final de l'acte vaig anar a saludar-lo i li vaig demanar d'on havia tret aquesta paraula, que ell recordava molt bé, i si era viva a les seves terres. Però no, em va confessar, simplement, que era una paraula literària, i que la utilitzava perquè que li agradava molt, però que no l'havia sentida usar mai a ningú.
-Bé, doncs a partir d'ara a veure si la tornem a fer circular! -jo que li vaig dir.
I per donar exemple, en faig ús ara aquí. Amics, us he de deixar, és a dir, de relinquir. Què tal us sona?
a)deixar. abandonar
b)deixar algú per inguarible. Castellà: Desahuciar. Del llatí relinquire.
I és en aquesta segona accepció que apareix als Goigs de la Mare de Déu de la Font-Calda, del segle XVII: Molts de fortes malalties, ja de metges relinquits...
Imagineu la meva sorpresa quan vaig trobar aquest verb, en el sentit de deixar, al llibre Les amnèsies de Déu, de l'autor de la Catalunya Nord Daniel Bezsonoff. Aquesta troballa em va inspirar un article que vaig publicar a La Veu de l'Ebre, glossant la pervivència miraculosa d'aquesta estranya paraula.
Ahir nit, en un acte organitzat per la Bressola a Barcelona, vaig tenir ocasió de conèixer l'esmentat autor que ens va fer una conferència sobre la situació, no gaire optimista, de la nostra llengua en aquelles terres, que foren el bressol de la Catalunya actual. Al final de l'acte vaig anar a saludar-lo i li vaig demanar d'on havia tret aquesta paraula, que ell recordava molt bé, i si era viva a les seves terres. Però no, em va confessar, simplement, que era una paraula literària, i que la utilitzava perquè que li agradava molt, però que no l'havia sentida usar mai a ningú.
-Bé, doncs a partir d'ara a veure si la tornem a fer circular! -jo que li vaig dir.
I per donar exemple, en faig ús ara aquí. Amics, us he de deixar, és a dir, de relinquir. Què tal us sona?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
