Txevengur

Ha estat molt interessant, després de Vida i Destí, de Vassili Grosman, llegir Txevengur, d'Andrei Platónov. Perquè ha estat com assistir al principi del que va culminar amb la gran bestiesa que denuncia Grossman: el totalitarisme soviètic. Tant un autor com l'altre van patir la persecució i ocultament de la seva obra, que no casava amb la propaganda que d'aquella situació aberrant en feien les autoritats de la URSS. Els manuscrits de Platónov van restar clausurats als sinistres subterranis de la KGB i van trigar 40 a ser coneguts a Occident i encara 20 més a ser editats a Rússia! Txevengur és també la prova que, perseguint grans ideals i meravelloses utopies, es poden arribar a perpetrar veritables barbaritats. Els protagonistes, Dvànov i Kopienkin, a manera de Don Quijote i Sancho Panza, avancen per l'estepa russa predicant la bona nova del socialisme soviètic i, quan convé, “desfaciendo entuertos”, que, com a l'obra de Cervantes, en lloc d'arranjar-la, encara empitjoren la situació. També rememora Rocinante el cavall que munta Kopienkin, Força Proletària, i, Dulcinea, l'enamorament platònic d'aquest per Rosa Luxemburg. Així ens trobem amb situacions esperpèntiques i delirants, que culminen amb l'adveniment del comunisme a la ciutat de Txevengur, després de carregar-se el seus habitants, qualificats de burgesos, i repoblar-la amb rodamons i captaires, homes tinguts per l'escòria de la humanitat, i que els protagonistes -juntament amb alguns altres bolxevics-, intenten de redimir. Però la utopia que duen a terme es revela absolutament inviable. I és que d'allà on no n'hi ha, no en pot rajar! Val al pena mencionar Miquel Cabal Guarro, que ha traduït aquesta obra i altres de l'autor, del rus directament al català. La prosa de Platònov, magnífica, no era pas fàcil, però val a dir que se n'ha sortit amb nota. No tots els traductors són traïdors!

Traduttore, traditore

Els italians tenen aquesta frase per qualificar els traductors: traductors, traïdors. Avui en dia, amb aquestes traduccions automàtiques que comencen a proliferar arreu, aquesta traïció pot arribar a l'absurd més delirant. Així em vaig trobar un article del Monzó traduït per aquests mitjans que qualificaven de gandul un substantiu, una cosa així com un record gandul. De seguida se'm va encendre la llumeta i vaig comprendre que es referia a un "recuerdo vago", és a dir, un record vague. Em va recordar un alumne meu que va traduir els músculs bessons de la cama per músculs binocles! Tota una troballa.
Hi ha altres traduccions literals del castellà que passen més desapercebudes, sobretot en frases fetes com ara: Se le ha visto el plumero, que tradueixen com el plomall, quan la traducció correcta hauria de ser: Se li ha vist el llautó! També és molt corrent sentir o llegir que una persona s'ha girat d'esquenes, com si els catalans en tinguéssim dues cadascun!
Suposo que el Marc i la Glòria que s'hi guanyen al vida, amb la traducció, són una mica més curosos!

Més cabrons?

He llegit unes manifestacions de Justo Molinero, fetes al centre Cívic de Sant Ildefons, a Cornellà, on diu que ell i molts immigrants no parlen català "perquè els catalans són excessivament educats i quan ens equivoquem o no el parlem bé de seguida canvien d'idioma. Siguin més cabrons i no canviïn".
Ja és trist que hagin de ser els de fora els qui ens facin veure la necessitat de no canviar d'idioma, fet aquest fonamental si no volem que el català se'ns mori a les mans. Jo fa molt temps -anys-, que parlo català sempre i en tot lloc -i me n'he vistes de fresques, fins i tot amb la polícia quan aquesta empaitava el meu fill Marc per insubmís. I no m'ha passat mai res. Més aviat he tingut sorpreses agradables amb gent que han acabat esforçant-se a respondre'm amb la meva llengua.
És curiosa -o depriment-, aquesta idea dels catalans de pensar que parlar la seva llengua i a la seva terra amb forasters és de maleducats. Hauríem de prendre exemple dels castellans, anglesos o francesos, que no canvien mai d'idioma, ni tan sols quan són en un domini lingüístic diferent del seu! Per què nosaltres hem, doncs, de tenir complexos? Jo he acabat parlant català arreu. Per a mi, la meva pàtria és la meva llengua. I prou.
Hi ha molts que s'autoproclamen patriotes catalans, disposats a jo què sé per la independència de Catalunya, que són incapaços de fer una cosa tan senzilla com aquesta. Em ve al cap un acte literari en el qual vaig participar, on era asseguda entre un militant d'Esquerra Republicana i una parella de castellans, molt agradables per cert. Jo vaig parlar amb aquests tota l'estona en la meva llengua, que entenien sense cap problema, mentre que el republicà canviava a castellà cada cop que se'ls dirigia!
Ara bé, no s'hi val a ser arrogants, ni impertinents. Cal defensar la llengua amb amabilitat, naturalitat i bones maneres. I sobretot, sense claudicacions vergonyants!

Vida i destí

Vet ací un llibre que m'ha impressionat. Feia temps que una lectura no se'm feia tan interessant, tan impactant. Aquest autor rus, escriptor i periodista, va cobrir amb les seves cròniques la batalla de Stalingrad i va ser el primer autor que va donar a conèixer l'existència dels camps d'extermini nazi, un tema que en el nostre temps ha estat motiu de novel·les, pel·lícules i tot tipus de reportatges i documentals, però que quan ell va tractar-lo era desconegut per a la immensa majoria de la gent.

El seu autor, Vassili Grossman (1905-1964), no obstant, no es va limitar a descriure els horrors del nazisme i de la guerra sinó que va incloure en la seva crítica l'estalinisme, posant en evidència la similitud d'aquests dos totalitarismes. I és que, els totalitarismes, siguin de dreta siguin d'esquerra, acaben semblant-se entre ell com a dues gotes d'aigua. I aixafen sota les seves botes tota noció de llibertat i d'individualitat.

Aquesta crítica a l'estalinisme va ser causa que la publicació d'aquest llibre fos prohibida a Rússia, tot i que aquell moment d'obertura del règim soviètic, en l'època de Khrusxov, li va fer creure a l'autor que aquell era el moment oportú. Però anava ben errat. No sols van prohibir la publicació de la seva novel·la sinó que fins i tot li van requisar els originals i fins i tot les cintes de la màquina d'escriure! Per sort, algú n'havia fet una còpia fotogràfica, pàgina per pàgina, que va ser treta de manera clandestina del país en format de microfilm. Aquesta còpia va ser traduïda i publicada a França, però l'autor ja no ho va poder veure.

Les primeres edicions en diferents llengües europees no van tenir gaire ressò. La seva crítica del règim soviètic no va agradar, en aquell moment, a la progressia esquerrana que encara no s'havia desencantat del miratge del comunisme. En canvi, la reedició actual, amb una acurada traducció al català, ha estat lloada per la crítica, i molts l'han comparada a Guerra i pau, la gran novel·la de Tolstoi.

N'he estret algunes frases, tot i que és impossible enquibir en uns curts fragments un llibre que té 1085 pàgines, i encara se't fa curt.

“És impossible que dos éssers humans, dos rosers silvestres siguin idèntics... La vida s'extingeix allà on hi ha l'afany d'esborrar les diferències i les particularitats mitjançant la violència”.

“El segle XX, un infaust règim nacionalista va encendre les fogueres d'Auschwitz, els forns crematoris de Lublin i Treblinka. Aquestes flames no només van il·luminar el breu triomf del feixisme, sinó que també van indicar a la humanitat que el feixisme estava condemnat”.

“Vaig veure la força implacable de la idea del bé social que va néixer al meu país. Vaig veure aquella força en el període de la col·lectivització total, la vaig veure el 1937. Vaig veure com s'anihilaven les persones en nom d'un ideal tan bell i humà com l'ideal del cristianisme. Vaig veure pobles sencers morint-se de gana, vaig veure els nens dels pagesos deportats perint en la neu siberiana. Vaig veure trens amb destinació a Sibèria que transportaven centenars i milers d'homes i dones de Moscou, de Leningrad, de totes les ciutats de Rússia, acusats de ser enemics de la gran i lluminosa idea del bé social.”

“Hi ha també la bondat quotidiana dels homes. És la bondat d'una velleta que porta un rosegó de pa a un presoner, la bondat del soldat que allarga la seva cantimplora a l'enemic ferit, la bondat del pagès que amaga un vell jueu al paller. És la bondat dels guàrdies de la presó que, bo i posant en perill la pròpia llibertat, lliuren les cartes dels presoners amb les idees de les quals no combreguen, adreçades a la seves mares i dones.”

“ Fos quin fos el futur que els esperava -la fama a través de la feina o bé la solitud, la misèria i la desesperació-, ells viurien com a éssers humans i moririen com a éssers humans, i el mateix havia passat entre aquells que ja eren morts; i només en això rau la victòria amarga i eterna de l'home sobre les forces grandioses i inhumanes que hi va haver i que hi haurà al món”.

Manel

He estat escoltant els disc dels Manel, Els millors professors europeus, i m'ha encantat el llenguatge fresc, natural i enginyós que fan servir en les seves cançons. Té força gràcia la seva corranda de la parella estable, que va repetint la tornada: "ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí", un lema o axioma que moltes parelles ens hauríem de repetir sovint. Sobretot quan les coses no rutllen prou planeres i la primera impressió és d'enviar-ho tot al botavant.
L'expressió popular Déu i ajuda -segons m'informa la meva amiga Rosa Maria-, ve d'un antic Déu hi ajut, volent dir, amb l'ajut de Déu. Una versió cristiana i catalana de l'estil de l'ojalà, invocació aquesta que ve de l'època de dominació mahometana i ha quedat fixada en la llengua castellana. I és que la llengua ja les té aquestes coses, que es desgasta per l'ús, com la roba, i acabem que no sabem d'on ve ni quan ha costat que arribés fins aquí!

Exèrcit català?

Si Catalunya fos independent, hauria de tenir exèrcit, com proposen Reagrupament i Laporta?, demana l'enquesta de l'Avui. No sé què respondrà la gent, però jo diria rotundament que no!
Fa segles, els romans, que de guerres en sabien un niu, van deixar escrita la sentència: SI VIS PACEM PARA BELLUM. O sigui, si vols pau, prepara la guerra. I amb aquesta brillant divisa la humanitat porta mil·lennis partint-se la cara de la manera més bèstia i cruel. Per tant, si som tan intel·ligents com creiem ser, els humans hauríem d'adoptar l'axioma següent. Si vols pau, prepara la pau!
I no em digueu que això, en un món militaritzat com l'actual, no és possible. Us remeto a l'exemple de Costa Rica, aquesta petita república de l'istme centreamericà. Espanya, tan generosa com sempre, no li va reconèixer la independència fins al 1850, quan feia anys que se l'havien guanyada durament. I atenció, l'any 1948, després d'una guerra amb la seva veïna Nicaragua, van dissoldre l'exèrcit! Això gràcies sobretot a la personalitat de José Figueres, que des de l'any 1953 al 1958 en va ser president, i que, com el seu nom indica, era d'ascendència catalana. Ara, Costa Rica és un dels països més democràtics de l'Amèrica Llatina i també un dels més pròspers. Quin contrast més edificant amb altres països de l'entorn!
Per això, jo no vull una Catalunya militaritzada. Els militars, amb els seus grans sabres, tenen una tendència malsana a fer-los servir! Només cal veure que l'última guerra que vam patir al nostre país no va ser perquè cap potència estrangera ens envaís, sinó per culpa d'alguns d'aquests salva pàtries d'infausta memòria.

Perucho

PERUCHO, EL POETA QUE ESTIMAVA LA TERRA ALTA
Vaig descobrir Joan Perucho fa molts anys, quan ell era jutge de Gandesa i s'acabava d'editar Les històries naturals, el 1960, poca anys després de publicar la seva corprenedora Elegia a la terra i als morts de Gandesa, en El país de les meravelles, de 1956. Les Històries Naturals em va fascinar: un vampir que es passejava per la nostres terres durant la carlinada, quina magnífica troballa! I el que em resultava més xocant, molts dels personatges del capítol Gandesa la flor del món, en el qual recollia la cançó popular: "Corbera la foradada,/ Gandesa la flor del món./ Les costes de la Fontcalda,/ per a mi ben planes són", eren personatges de carn i ossos, gent que veia cada dia, com per exemple el doctor Antoni Galvan, gallec casat amb una gandesana que ocupava el primer pis de la nostra escala, o Josep Sol "ric comerciant a l'engròs de vèrbola matemàtica" que n'era propietari i vivia al segon, entre molts altres. I és que amb la prosa fantàstica de Perucho totes les coses, fins les més quotidianes, esdevenia apassionants: paisatges, llegendes, vins, menges i cançons de la terra entraven de ple dret a formar part d'un món fabulós i increïble, com el de les sagues nòrdiques o les mitologies dels pobles antics.
Però l'interès del nostre autor no s'aturava a Gandesa, sinó que s'estenia a la comarca sencera i fins i tot al proper Aragó, les Terres de l'Ebre o el Maestrat. Perquè la seva curiositat i la seva inclinació natural el movien a interessar-se per tot i per tothom. Era, a més, un home d'un tracte obert i cordial, que li va valdre molts amics a tot arreu, des del pastor més senzill fins a l'estudiós més erudit o els joves aprenents d'escriptor que se li dirigien i als quals atenia amb una simpatia i una generositat encomiable.
Vaig tenir el privilegi de visitar-lo pocs mesos abans de morir, en el seu pis de Barcelona, carregat de llibres, de quadres i de records. Va estar molt content de poder parlar d'aquells anys gandesans. Em va demanar per molta gent que havia conegut i tractat, i estava al corrent dels que ja havien mort, fet que l'entristia molt. "Tot es va acabant!" em va dir, ja que sabia perfectament que la seva malaltia no tenia remei. No se'n queixava, perquè era conscient que la vida l'havia tractat molt bé. "Tots tenim un àngel que ens protegeix. Només cal deixar-se portar" -aconsellava.
"Ser jutge de Gandesa em va permetre escriure -em va dir-. Treballava al matí, al jutjat. I tenia les tardes lliures per a mi. Sol i tranquil dintre del meu despatx. Què més podia demanar?"
Me l'imagino en aquella oficina -ara hi ha uns moderns jutjats, a l'avinguda que porta el seu nom-, més aviat sinistra dels baixos del vell ajuntament, voltat de lligalls antics i polsosos, inclinat sobre el paper -segur que escrivia a mà-, donant vida a aquells personatges singulars o parlant dels seus monstres fantàstics, com ara la Çerena o la Zuda mentre una "avutarda gèminis" o una "àurea picuda" entonaven un cant harmoniós enllà de la finestra. I es perdien volant pels cels blaus i esbatanats de la Terra Alta, mentre ell seguia escrivint, incansable i feliç.
Ara les seves Històries Naturals han estat traduïdes a més de vint-i-cinc llengües. I a mi em fa molta il·lusió pensar que algun lector o lectora, en algun lloc remotíssim, com ara la Xina, l'estarà llegint en aquest moment i sentirà una lleu esgarrifança de temor i de plaer en conèixer les aventures d'Onofre de Dip, a les quals, el nom de Gandesa quedarà lligat per sempre més.
Carme Meix